Tristesa. Junts per la Fe i l'Obscurantisme

Arribats en aquest punt (que el calendari em diu: 15 d'agost de 2015), em sento més aviat trist. I d'altra banda content. Content per les petites coses bones de la vida i per la visió dels núvols, d'aquesta fresca dels vespres i del matins, per les pluges que cauen, arrauxades, quan menys te les esperes.

Però trist cada cop que em miro la premsa, cada cop que m'anodono que a Catalunya ja no queda espai per a un debat racional. Qui sent la necessitat de debatre o de discutir quan sap del cert que la veritat està de part seva? De fet, això que escric és contingent i innecessari: a hores d'ara, la majoria de les persones han pres partit i saben què votaran el dia 27 de setembre. I malgrat que uns i altres donem raons per explicar-nos, no són raons allò que volem escoltar, perquè senzillament ja no ens volem escoltar.

Finalment, ha triomfat el discurs de la fe. I si tingués un residu de fe, sabria que només em queda resar perquè la llista dels creients no guanyi les eleccions (sóc conscient de la paradoxa, però els antics creients --com els antics alcohòlics-- mai deixem de ser-ho del tot).

En aquestes eleccions no caldrien debats als mitjans i ens ho podríem estalviar. Les posicions són massa cegues, massa viscerals. Els candidats que pretenen reeditar l'hegemonia dels hegemònics tampoc no tenen intenció de discutir res racional: en Raül Romeva (que es presenta a la mateixa candidatura que mossèn Ballarín), afirma en aquesta entrevista que cal tenir una visió "correcta" de les eleccions, i que no són eleccions si no un plebiscit. No cal dir que la visió correcta és la seva. Per algun imperatiu no argumentat, hi ha qui té la veritat i la revela als altres. Generosament. El mateix Raül Romeva diu que en un debat eventual no defensarà la política anti-social de l'Artur Mas: el debat social està exclòs. Ara no toca. En nom del trascendental, la raó ha quedat abolida.

"Trascendental" és un adjectiu que s'usa sovint per definir el moment que vivim, si hom s'escolta el discurs del poder i dels seus mitjans. També es fa servir "excepcional", que no és ben bé sinònim. "Trascendental" (i en menor mesura "excepcional") ens empeny a pensar en quelcom més enllà, ens du a la metafísica. I en aquest territori les qüestions mundanes es veuen petites: tots aquells problemes quotidians que ens angoixen es fan risibles i diminuts davant de la trascendalitat. Precarietat laboral, desmantellament de la sanitat i de l'educació públiques o empobriment són foteses o bé obsessions d'esperits petits, de cors humils. La grandesa ens ha d'ajudar a creure en valors superiors, com ara els nous horitzons d'un pàtria. Perdó: d'una Pàtria (crec que això s'ha d'escriure en majúscules per no ofendre).

També m'entristeixo quan giro la mirada enrere i observo el procés que ens ha dut fins aquí. Tan ràpid, a tanta velocitat que la raó no ha pogut processar tot el procés (i continuo sent conscient que incorro en paradoxes, redundàncies i jocs de paraules malèfics).

De vegades, a banda de sentir-me entristit, penso que no tinc prou fe o prou intel·ligència. Tal vegada hauria de reflexionar més i millor sobre perquè algunes persones que sé que són intel·ligents donen suport a la llista de "Junts pel sí", i a aquest aparell abusiu, de voluntat arrolladora i hegemònica. Una voluntat que --assumeixo el risc de dir-ho-- incorpora elements feixistitzants i religiosos sense gaire escrúpol. O tal vegada li donen suport amb una inconsciència vàcua i ingènua, com si et diguessin: és que no me n'havia adonat, no em sembla rellevant. O perquè creuen que l'Altre sempre és molt més feixista que no pas ells, aquell Altre que ens justifica i ens dóna sentit tal com el Barça al Madrid o Jesucrist a Satanàs. Tal vegada no van llegir el "1984" de l'Orwell i la culpa és meva per haver-lo llegit. Al costat de Foucault, de Bakunin, de García Oliver. Fins i tot de Pi i Margall i de Ferrer i Guàrdia, per dir-ne dos que ens cauen més a la vora.

Quina trista tarda ha estat la del dia 15 d'agost de 2015, gairebé disposat a resar per un retorn miraculós de la racionalitat. Sí, per més contradictori que sembli. Tristesa després de llegir la llista de candidats que es presten, inesperadament i dòcils, a decorar la llista oficialista d'un poder sàdic, revelats amb compta-gotes com totes les revelacions, en un mecanisme màgic i obscur que ens arriba des de l'Antic testament i de l'Alcorà. La tristesa --de vegades dolorosa-- en llegir noms de persones que aprecio i que s'han afegit als creients amb frases grandioses, en què invariablement hi apareixen els termes més sacres: país, llengua, història, futur (imagina aquests noms escrits en majúscula).

La tristesa és un estat d'ànim que s'allunya de l'acció, que abat aquell qui la viu i que l'incapacita. La tristesa d'estiu troba consol en la visió dels núvols, que parlen del transcurs de les estacions i anuncien la tardor i després l'hivern i després la primavera: no hi ha cap mal que cent anys duri, com deia ma mare. La pega és que no viurem cent anys, però no s'ha de ser tan egoïsta.

Quan passi la tristesa pensaré coses que no seran les que penso ara: que em sento trist i decebut de viure ara, aquí. Com que no tinc dret a decidir en quina època vull viure, tan sols puc pensar si encara em queden ganes de viure aquí, en aquest país dissortat. És clar que (em diran) puc votar allò que vulgui, i puc escriure que estic trist i emprenyat, i que  tal vegada aquests no guanyaran les eleccions i encara hi ha esperança. L'esperança ja la deixo en minúscules, perquè em sembla que per culpa seva som esclaus, volubles i delerosos de continuar sent els xais que reclamen pastors.