Final de curs, mestre

Andrei Tarkovsky (1932 - 1986) va ser entrevistat el 83 per la RAI. A Poet in the Cinema és una conversa llarga, on el geni del cinema reflexiona sobre l'art i el seu paper a la societat, l'estètica, la filosofia... Devien ser altres temps (i altres latituds): la formació dels artistes tenia tant de poesia com de filosofia i per això van sorgir obres brillants i profundes, adreçades a la intel·ligència i a la sensibilitat. En mans de A. T., el cinema esdevé un art ple i recorda que això de l'art és un intent gairebé absolut de comprendre el món i la vida. Per això parla amb símbols.

En un moment de l'entrevista, li demanen què és el més important que haurien d'aprendre els joves. Després de pensar-ho amb calma, Andrei respòn amb seguretat:
-Haurien d'aprendre a estar sols.

(Fins i tot en una entrevista per a la tv, Tarkovsky obliga a pensar). Cada cop que recordo l'entrevista, arribat en aquest punt m'aturo. I cada cop li puc afegir un nou significat.

El dia 19 s'acaba el curs i toca pensar què hem après. Això vol dir afegir més preguntes a totes les qüestions que planteja aquesta feina. Per fer-se preguntes cal saber estar sol amb un mateix, com a mínim d'entrada. Igual que per llegir, per contemplar una pintura, per procurar entendre com funciona el vent quan xiula entre els xops de la vora del riu. Ens acompanyem els uns als altres en l'aventura d'aprendre, però hi ha un instant en què només aprenem si sabem estar sols.

Alguns companys diuen que cada curs és més complicada, aquesta feina. I no sé si cada curs se'ns fa més feixuga perquè som un any més grans (mentre que els nens continuen sent nens, rabiosament nens) o perquè la societat canvia molt més depressa que l'escola i el sistema escolar grinyola. És evident que després de cinc anys de retallades de pressupost (menys mestres, menys recursos, menys temps per pensar i per formar-se) la feina resulta més costeruda.

Però no sé si estem copsant (com saben fer alguns artistes) el signe que explica el temps en què vivim, no sé si el sabem dur a l'aula, processar-lo. Penso en incertesa i en la pèrdua. Tal com cal aprendre a estar sol, cal aprendre a conviure amb la incertesa i amb les pèrdues. A mi em sembla que la incertesa i les pèrdues són allò que expliquen, en gran part, aquest temps (o només m'expliquen a mi, o tan sols em qüestionen a mi). Deu ser el terror a la incertesa i a la pèrdua allò que ens fa estimar cada cop més objectes d'aparença bella, preu alt i mida petita, que càpiga en una butxaca com per exemple un Iwatch, un Ipad, un Iphone.

Potser algun dia als claustres de mestres i a les facultats de pedagogia haurem de llegir una mica de filosofia estoica i una mica de budisme.

De vegades demanem als nens i les nenes què volen ser quan siguin grans, sense tenir en compte que el món de quan siguin grans no serà com el món de quan nosaltres vam decidir què volíem ser quan fóssim grans, perquè el món serà tal com ells decideixin que sigui (si és que poden, si és que els hem ajudat a pensar, a ser i a actuar). Ens responen futbolista, policia, perruquera, mestre, mecànic de cotxes més que res per acontentar-nos i calmar-nos, perquè ells sí que saben que el món no serà aquest ni els interessa que ho sigui. Quan ens responen així ens diuen que ens tenen calats, saben que volem aquesta resposta tal com volem sentir que dos i dos fan quatre, o que "hola" s'escriu amb "h". Nosaltres encara creiem que hi ha un món on un títol et dóna una feina i els ho volem fer empassar. Més que res perquè ens fa por que les coses no siguin mai més així.

(I paradoxalment cada curs ens demanem perquè cada curs els nens i les nenes ens tenen una mica menys de respecte).

A la majoria d'escoles fa anys que volem ajudar a pensar a més a més d'ajudar a llegir i a comptar, però caldria demanar-se si ens aturem a pensar i si fem del pensament una qüestió important. O pensem que ja ho tenim tot pensat? "Pensar fa de rucs", deia la meva àvia valenciana: volia dir que si t'encalles pensant no faràs res. Però alhora, no pensar allò que faràs o allò que penses (o que creus que penses) tampoc no és intel·ligent. Com que sabem que no transmetem allò que diem si no com, quan, on i perquè (sabem que és l'exemple allò que es transmet) se'm fa estrany de veure com passen els anys sense pensar en el pas dels anys.

S'acaba el curs i ens afanyem a preparar el proper sense pensar què hem après, què hem errat, què hem pensat, què hem sentit. No sé si en alguna escola es demana als mestres com s'han sentit al llarg del curs, què han pensat, què han perdut i guanyat. No tan sols dins de l'escola si no al llarg del curs. I tenim ganes de continuar en aquesta feina o no ens ho plantegem perquè el mercat laboral està molt cardat?

Ara ens mirarem les taules, les cadires i les parets per veure si són massa velles i necessiten una reforma. Però no són només les parets allò que envelleix. La Irene Rigau té 60 anys i en J.I. Wert, 65. Jo en tinc 50 i Piaget, 119. Ara penso que aprofitaré l'estiu per buscar estones de solitud per pensar i per remirar el cinema de l'Andrei Tarkovsky.