Xiular l'himne: procés de medievalització suficient

Abans de res em cal explicar que no comprenc les passions que desvetlla l'espectacle de la lliga de futbol entre la major part dels meus contemporanis. De res no em valen les teories antropològiques que parlen de la substitució incruenta de les guerres tribals, ni els malabarismes conceptuals que expliquen coses com ara l'element cohesionador del Barça.

Recordo que el meu pare, que de molt jove jugava al futbol en un equip de Barcelona, suposava que els seguidors del futbol havien de tenir un component homosexual molt agut, perquè altrament no podia comprendre quin interès podia tenir mirar vint-i-dos homes en "calçotets" durant dues hores (sic). Mon pare tenia aquesta mena d'idees, més aviat senzilles i sobretot incorrectes políticament, però que serveixen per expressar la perplexitat.

Luis Goytisolo explicava el mateix, però a la manera dels intel·lectuals: l'escriptor diu que, l'any 1975, va inferir que un cop mort Franco l'espectacle del futbol decauria perquè era una estratègia de la dictadura per estupiditzar la població. També va suposar, en conseqüència, que la població s'interessaria per altres qüestions i que una cosa tan burda, primitiva i estúpida com el futbol desapareixeria.

Tot allò que gira sobre el "món del futbol" em resulta estrany i trampós: la magnitud dels diners privats i públics que s'hi destinen no respòn a cap altra lògica que a la de les "bombolles" que ja coneixem. L'atenció que mereix per part dels mitjans (escandalosa en el cas dels mitjans públics) és indigna i demana una reflexió urgent per part dels qui dirigeixen aquests mitjans.

Entenc, això sí, que és fàcil i divertit jugar amb els sentiments i les emocions més bàsiques i més elementals, i que saber-les canalitzar és molt útil per mantenir l'ordre social, ja sigui en dictadura com en democràcia: cada cop costa més de distingir els dos sistemes. Una pseudocultura de l'entreteniment basada en els esports competitius evita conflictes, canalitza i dissol la tensió social i al damunt dóna enormes beneficis a una xarxa de mafiosos, especuladors i mala gent en general.

El darrer episodi que he hagut de suportar m'ha deixat atònit. En un gir fabulós dels guionistes del règim, a un partit de futbol se li ha afegit un nou valor: el públic va xiular l'himne espanyol i la figura(ota) del rei. Per més inversemblant que pugués pensar-se, el señorito Artur Mas ha fet declaracions al respecte. Així com Alícia Sánchez Camacho. La fiscalia de l'estat diu que s'ho estudiarà. La Tv3 li dedica tota una edició de "Els matins", els diaris ho destaquen a la portada, infinitat de polítics expressen la seva opinió sobre el cas. El desplegament dels aparells del sistema és enorme: cal que el poble entengui que el partit i la xiulada són qüestions veritablement molt importants.

Potser l'estat i els mafiosos del futbol han conclòs que el futbol és insuficient per estupiditzar-nos i han trobat oportú afegir-hi altres elements que excitin les emocions primàries. Deuen haver pensat que, després dels resultats de les eleccions municipals en què el sistema ha patit un terratrèmol de grau 8, calia retornar el client a l'estat catatònic que ofereix el futbol sumat al nacionalisme. I els ha sortit rodó: duc una estona escrivint sobre futbol.

No entenc què ha passat. Si hom no vol escoltar l'himne espanyol ni accepta la presència del rei al camp de futbol... no seria més lògic i més coherent quedar-se a casa? No tindria més sentit que el seguidor del Barça indignat per l'himne i el rei li demanés al seu equip que no competeixi en aquesta "copa" i que la boicotegi? Jo estic en contra del menjar-merda de McDonald's i per això mai no he entrat en un dels seus establiments. No se m'acudiria mai entrar-hi, comprar un Big Mac i un got de 50 cl de Coca-cola i a continuació xiular el caixer mentre em cobra, o xiular mentre menjo dòcilment assegut a taula, tot mastegant aquella bassòfia.

En temps medievals, el poble acudia a veure els tornejos de cavallers que es batien en duels esportius, tal com se'ns explica a Ivanhoe o a Robin Hood. Em demano si aplaudien el senyor feudal preferit, el mateix que els putejava: els cobrava els delmes, els mantenia a la misèria, etc. Posem que sí que l'aplaudien, perquè no devien ser ximples i devien saber a quines represàlies s'exposaven en cas de no fer-ho.

Mil anys més tard, el poble acut amb gust al camp, paga l'entrada sense queixar-se, aplaudeix la colla de milionaris que corren en calçotets, manté canals de televisions públiques que li expliquin trenta-tres vegades la gran gesta, festeja amb pirotècnia, crits i alcohol la victòria de l'equip més ric. Però, això sí, xiula l'himne i el rei per reivindicar-se com a poble superior. Vet aquí el progrés.

________
Nota: el títol de l'article és una paràfrasi del títol d'un novel·la memorable d'en Manuel de Pedrolo, "Procés de contradicció suficient".