Introibo

Vaig entrar a la casa blanca. En podia reconèixer els racons i els topants. Sabia que al fons del corredor hi havia el menjador, i que a la dreta trobaria les dues portes: la que duia al meu antic dormitori i l'altra, que dóna accés a l'estudi on treballava la meva mare.

Però les olors eren unes altres, i el to de la pintura blanca era inesperadament blavós. Hi havia un tuf lleuger de peix, un aire humit de floridura i tristesa aquosa. Algú (o alguna cosa) habitava el meu antic pis. No estava buit, en contra de les informacions i les meves suposicions.

El país és ple de gent sense casa i de pisos sense gent, vaig pensar. D'alguna manera, trobava natural que l'haguessin ocupat i que la vida hi hagués tornat a viure. Però qui sigui que l'habita no té mobles --ni una mala cadira--, no usa la cuina, no necessita bombetes al capdavall dels fils morts que pengen, com arrels d'un arbre sec. Tan sols un petit matalàs, disposat a terra, sense coixins.

Potser té mobles i làmpares invisibles als meu ulls, vaig pensar. Potser ell mateix m'és invisible. Potser tot allò que no coneixem, tot allò que no volem saber ens és invisible als nostres ulls. Els qui no tenen casa al país de les cases buides. Potser creiem que hi veiem, però només veiem banderes als balcons

Em vaig asseure a terra, fatigat, Vaig somiar veus que mormolen en un idioma estrany, el so inconfusible d'una parella, remor de peus. En desvetllar-me la nit era ben closa i algú (o alguna cosa) m'havia cobert les cames amb un llençol. La foscor era absoluta i no trobava la meva càmera. Vaig allargar la mà en la tenebra, palpant. Llavors algú (o alguna cosa) va dipositar la càmera a la meva mà.