Carta a un editor imaginari

Tal com no m'agrada desfilar en les festes patriòtiques, tampoc no puc seguir les instruccions que m'imposen perquè sí, perquè toca. I'm sorry. Aquesta podria ser la raó per la qual m'he negat a estudiar la llengua anglesa --i no obstant la negativa he acabat coneixent-la de forma utilitària, parca, molt deficient. Vaig preferir el francès i després vaig afrontar l'italià com a autodidacte, amb llibres i manuals. Ara mateix acabo de trobar una guia de conversa rumanesa i un diccionari român-català, català-român que em semblen molt estimulants.

El meu caràcter rebel m'ha impedit l'accés a molta literatura interessant i especialment a la nord-americana, on hi ha alguns dels meus autors preferits.

Last, but not least, el darrer disgust l'he obtingut en saber que The Conspiracy against de Human Race no ha estat traduïda ni al català ni al castellà. I em dol de veres, perquè Thomas Ligotti, el geni de Detroit, em sembla l'autor contemporani més suggerent en aquesta llengua. És per això que escric a un editor hipotètic i pietós, comprensiu, generós i sobretot ibèric (he descrit involuntàriament Jacobo Siruela?).

Em comprometo a comprar un exemplar de l'edició catalana o castellana. Posem-ne dos, posats a prometre. A canvi, tradueixo gratuïtament Invocació al buit que he llegit a Noctuario, Valdemar, Madrid 2012 (tradueixo des del castellà, of course).

Invocació al buit

Sempre hi havia cinc espelmes enceses en cadascuna de les cinc puntes de l'estrella. No s'apagaven mai. L'home que hi havia dret al centre era alt i tenia el front en tensió. La camisa que fou blanca s'havia esgrogueït de tant reflexar la lluna al cel fosc damunt dels arbres retorçats, a l'altra banda de la finestra. A dins només hi havia una cambra enorme amb la solitària estrella, les cinc espelmes i l'home. 

També hi havia el llibre, damunt del qual l'home es va inclinar per llegir-lo al centre de l'estrella. El Llibre dels Maleïts. Parlava d'altres mons, i l'home els va invocar. Va tenir visions, visions al fum de les espelmes, sota la llum de la lluna que lluïa al sòl somort de l'estança. L'estampat de les parets girava a la llum de les espelmes i de la lluna. 

Els mons s'obrien com una flor i es pansien, giraven i s'aturaven, florien i es podrien. Al fum de les espelmes. Però tots eren el mateix. Tenien colors diferents, exactament com el món que ell coneixia, i diferents estacions que bategaven com un cor acorralat.

-Prou de sang! --va cridar, ennuegant-se-- Aquests mons simplement imiten el meu --i altre cop--: Ja n'hi ha prou, de sang! 

Les espelmes, la lluna, l'estampat de les parets i l'udol del vent, tots van van acordar donar la benvinguda a aquest altre món que ja era el seu. 

Ara també seria el d'ell. 

Les flames es van agitar dèbilment quan va esclafar-se contra l'estrella, amb el rostre tan blanc pel damunt de la groga camisa i sota la lluna groga. Un bonic blanc sense sang. 

Que idiotes van ser els qui es van pensar que estava mort. Els qui el van enterrar en aquella terra enganxosa, tan humida i càlida a l'estiu. I fosca com la sang.