12 de jul. 2012

Albert Sánchez Piñol, el desertor


Cataluña tiende a ser un país aburrido y tedioso, con sus comerciantes y caciques ascendidos a ideólogos y sus turistas haciendo fotos a los feos delirios de Gaudí. Pero sin embargo, algo se mueve. A veces. Incluso en el aburrido mundo de los escritores, novelas, editoriales es posible que uno termine por encontrar una cierta diversión.


Quizás eso no sea tan raro en un país en donde el asunto lingüístico tiene relevancia (bilingüismo,  diglosia, etc) por las connotaciones políticas que conlleva. Aunque parezca que las personas de Cataluña sólo están interesadas por el fútbol -como les gustaría a nuestras honorables autoridades-, se diría que cada ciudadano o ciudadana tiene su opinión formada sobre el asunto de la lengua en su sentido sociológico.


A uno le sorprende que, mientras la lengua catalana se defiende en virtud del irrenunciable derecho de cada persona a hablar en su lengua materna y en el respeto a las minorías, un amplio sector del nacionalismo (llámese soberanismo, patriotismo, etc) practique una infatigable cruzada, vigilante y amorosa, sobre los usos lingüísticos de sus convecinos. Cruzada o inquisición, también podría ser.


En el panorama literario catalán siempre ha habido un malestar latente con los escritores que, habiendo nacido aquí, se expresan en lengua castellana (por ser la de allá, se infiere). El paradigma sería Juan Marsé, pero ahí están también Eduardo Mendoza, Carmen Laforet, Francisco Casavella, etc -si nos limitamos a los contemporáneos. Terenci Moix escribió parte de su obra en castellano y parte en catalán, pero eso no le libró de la excomunión catalaneta.



Ahora se ha sumado a la lista de los desertores (sic) Albert Sánchez Piñol, antropólogo, articulista y autor de dos novelas superventas: La pell freda i Pandora al Congo. Ambas escritas en catalán y posteriormente traducidas a varios idiomas. Su próxima obra, Victus, la ha escrito en castellano. Como era esperable, la deserción ha empezado a levantar cejas, ampollas y lamentos. Más aún cuando el tema de la novela no es otro que el sitio y la caída de Barcelona el 11 de septiembre de 1714, mito patriótico por excelencia.


Vilaweb es un portal y una agencia de noticias muy activo y digno de admirar, pues no debe ser fácil nadar en este río y hacerlo en lengua catalana. Pero igual por eso -por las dificultades- tiene una actitud vigilante y acusadora proyectada ahora sobre Albert Sánchez. Quizás no sean esos los adjetivos correctos, y soy yo quién está susceptible. Pero la entrevista que publicaron con fecha de 11 de julio merece ser leída entera, aunque me permito una breve muestra, naturalmente sesgada (aparece pinchando aquí).

La primera pregunta es tan inocente como esta:
—Els lectors de VilaWeb voldran saber per què vau escriure la novel·la en espanyol. Potser hi havia una intenció política...? 
[-Los lectores de Vilaweb querrán saber porqué escribió la novela en español. ¿Quizás había una intención política?]
A continuación, la entrevistadora saca ya una conclusión algo amenazante:
—No sé si agradarà gaire… [-No se si gustará mucho...]
El autor se defiende apelando a la libertad del creador, y explica que
Conec el risc d'haver escrit la novel·la en castellà; m'hauria estat més fàcil i menys conflictiu fer-la en català, però les coses han anat així i la creació t'arrossega i t'has de deixar portar.

[Conozco el riesgo de haber escrito la novela en castellano; me habría sido más fácil y menos conflictivo hacerla en catalán pero las cosas han ido así y la creación te arrastra, tienes que dejarte llevar]
A lo que la entrevistadora de nuevo reacciona con una pregunta-moraleja:
—Els inconvenients són clars. Hi ha cap avantatge? 
[-Los inconvenientes están claros. ¿Hay alguna ventaja?]
Cuando se llega al final de la entrevista uno empieza a sospechar que algunas tesis sociolingüísticas sobre el conflicto catalán/castellano en Cataluña tienen un fondo más complejo y más oscuro. Porqué la pregunta final es, curiosamente:
—Les classes dirigents catalanes hi queden malparades? 
[¿Las clases dirigentes catalanas salen malparadas?]
El autor, hasta ahora prudente, hábil e inteligente en sus respuestas, se suelta un poco:
—La novel·la no és maniquea, d'uns catalans bons i d'uns espanyols i francesos dolents, encara que el protagonista es carregui de valent tant espanyols com francesos. Però dóna fondària a la novel·la el trist paper que van fer les classes dirigents catalanes. Això queda claríssim.
[La novela no es maniquea, de unos catalanes buenos y unos españoles y franceses malos, aunque el protagonista se cargue a gusto tanto a españoles como a franceses. Pero da profundidad a la novela el triste papel que hicieron las clases dirigentes catalanas. Eso queda clarísimo.]
Bueno, pues queda más o menos tan claro como ahora, diría yo: poco han cambiado las cosas en este país desde 1714. Nuetras clases dirigentes siguen señalando a España (España nos roba, nos expolia, no nos quiere) mientras a su alrededor relinchan felices los ladrones, los grandes chorizos y los corruptos de pedigree indiscutiblemente catalán. Y de casa buena.

Esperaré a que Albert publique su novela y le deseo suerte (inspiración e imaginación no le faltan y ya lo ha demostrado de sobras en las otras). Si puede ser, la leeré en el idioma original, que siempre es la mejor opción.

Para saber más: http://www.ara.cat/premium/cultura/Torna-Sanchez-Pinol_0_734926535.html. Entrevista del periódico Ara sugerida por el comentario de Puigmalet. (Hay que estar registrado para acceder al contenido).

Diario de verano
Para el esforzado lector que haya llegado hasta aquí he copiado un fragmento refrescante de una novela que nada tiene que ver con Cataluña ni sus cuitas (y cuyo original fué escrito en chileno). Pero teniendo en cuenta que estamos a mitad de julio y el calor y esas cosas, bien se merece un premio.


Stultifera Navis 
Por fin, el dueño del camal se explayó diciendo que a finales de la Edad Media, en el continente europeo, para librarse de los locos que eran legión en las aldeas, las autoridades los cazaban como a perros y los ponían a todos en una pequeña embarcación, y que ya en alta mar dejaban la nave al garete, sin mando, abandonando a los pobres hombres a su suerte en medio del oleaje, y que la naturaleza se hiciera cargo de su misérrima existencia.
-Ésa era la Nave de los Locos.
Eliseo Trujillo dijo que esa leyenda, mis queridos contertulios, tenía que haber inspirado al Paco Ibáñez (*), cuando bajo su régimen mandaba a arrestar a los maricones, los embarcaba en un buque de guerra y los llevaba a alta mar. Pero como esos armatostes debían costar muy caros, el dictador no los dejaba abandonados con buque y todo. No, señor. Él, haciendo una pequeña variación en la Nave de los Locos (ésa era la Nave de las Locas), no esperaba que la naturaleza se hiciera cargo de ellos, sino que los lanzaba al mar con los pies atados a grandes trozos de rieles.
Hernán Rivera Letelier, El arte de la resurrección, Santillana, Madrid, 2011 (p. 155).
_____________________________________
(*): http://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_Ib%C3%A1%C3%B1ez_del_Campo

24 comentaris:

  1. La pell freda em va agrada molt, encara que molta gent opina que no va saber com acabar-la i que imita a Lovecraft, jo la trobo sublim. De fet un escriptor podria escriure en castellà i ser traduït al català, com ja n'hi ha molts que ho fan. No entenc aquestes persecucions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vivim en un país estrany i molt susceptible, i de fet veiem moltes coses rares com aquesta vigilància i els discursos sobre qui és un bon català i qui no.
      Si et va agradar "La pell", també t'agradarà "Pandora", que tot i l'extensió i que es perd de vegades, té fragments molt bons (com una visió sintètica del colonialisme on els blancs són els colonitzats per una espècie misteriosa des del subsòl). I també hi ha moltes referències a Lovecraft.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies, Puigmalet. Veig que és una entrevista de pagament o que cal registrar-se. veuré si hi accedeixo i en tot cas l'enllaçaré com a material complementari, que sempre va bé.

      Elimina
    2. Ja hi he accedit (sembla que registrant-se hi ha alguns continguts gratuïs). Em sembla interessant i per fortuna centrada en la literatura més que no pas en els factors en què incideix Vilaweb. El tema de la confecció en castellà hi apareix al final, de forma més marginal i contemporanitzada, i també l'adverteixen de la "polseguera" que s'aixecarà...

      Elimina
    3. És cert que el text podria anomenar-se com a "polseguera", sí. Ai, si tota la pols que haguésim de respirar fos aquesta... que bé que viuríem!

      Elimina
  3. És que sembla que en Sánchez Piñol es refereixi a tu. De l'entrevista:

    "Victus és la seva primera novel·la en castellà.

    Vaig començar-la en català, perquè és la llengua en què escric. I no m'acabava de funcionar. Un dia vaig escriure la primera pàgina del llibre en castellà i ja no em vaig aturar. Va ser un procés del tot irracional... Ni jo mateix, que em dedico a la ficció, podia arribar a imaginar que escriuria una novel·la sobre el 1714 en castellà! No puc explicar per què va ser així: per a mi, el paper de l'autor és molt més petit del que ens creiem, en comptes de ser una gran figura és més aviat un mèdium.

    La decisió, voluntària o no, aixecarà polseguera.

    La novel·la potser obre un altre debat. Quan un autor català es passa al castellà, ho veiem com una deserció. Ja ho veurem, si la societat és prou tolerant per acceptar el canvi de llengua. Tinc més curiositat que por per les reaccions dels lectors."

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ens haurien de fer por aquesta mena de fets. Pel què fa a mi, jo no hi sé veure relació amb mi, però si tu li veus no t'ho discuteixo.

      Elimina
  4. no em sorprén, a vegades surt així, jo vaig escriure aiete horas en la Habana i em va sortir en castellà, i no se perquè. El que importa és que novel·la estigui bé, perquè si és com la pell freda o Pandora al Congo, no anem bé, i aleshores que estigui escrita en castellà o català, que importa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament tenim el castellà prou integrat per a poder escriure i escollir la llengua. En teoria, som competents en l'ús de les dues llengües i això hauria de permetre que també dominem l'ús literari.

      Elimina
  5. Lluís, la cultureta tenia aquestes coses. Però la cultureta és una cosa del franquisme, d'èpoques en què la nostra llengua estava prohibida, és normal que es fes una lectura tan utilitarista de la cultura, a mi al menys no em sembla desproporcionat per una gent, molts d'ells admirats, que vivien amb una llengua sense cap dret ni pervivència, tret dels Jocs Florals i d'altres collonades. Pero avui dia, excepte algun carcamal que deu quedar, no vec pas que ningú es faci mala sang. Ens fem mala sang amb les decisions del Suprem i del Constitucional, que són quatre senyors molt llestos i molt populars i socialistes que corregeixen les decisions de Parlament que ens agradaran més o ens agradaran menys però són democràtics (no oblidéssim pas que democràcia no és només allò que ens agrada a nosaltres). Aquests són els veritablement perillosos per la llengua. Que un novel.lista o un poeta escrigui avui en català i demà en castellà, doncs mira, no crec pas que faci mal a cap de les dues llengues. Bé, al castellà obviament no, però al català tampoc.

    Conec escriptors que escriuen en català i en castellà indistintament, i tret de gent que no crec que es passi a l'altra llengua (no vec Monzó escribint en castellà, no vec Marsé escribint en català, ambdues postures totalment respectuoses) hi ha moltes persones que passa d'una llengua a l'altra amb molta naturalitat. També hi ha gent que no ho veurà mai bé, doncs té una postura molt més activista en el tema de la llengua de la que pugui tenir jo. Però són punts de vista. Aquestes polèmiques petites no ajuden en res al català. Ni al paper del castellà a Catalunya.

    Avui hem viatjat tots poc o molt i sabem que hi ha països que usen amb naturalitat dues llengues, la pròpia i l'anglès. I això no vol dir ni que menystinguin la seva llengua ni que vulguin ser anglesos. Ni que vulguin deixar de ser independents, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En un país normalitzat en molts aspectes, la situació hauria de ser la que descrius. A mi em sap greu que els normalitzadors no ho siguin tant, i que en aquesta entrevista es facin servir els termes "desertor", "no agradarà" o "la llengua de l'enemic" (en aquest darrer cas justificat pel context, però...)

      Elimina
  6. Lluis, jo estic d'acord amb Francesc Puigcarbó Un amic meu va escriure un llibre que pel fet que era una novetat va tenir força èxit. Quan li faltava unes 70 o 80 pàgines li van dir que perquè no ho feia en castellà, tenia temps i vendria més.
    -Tant és, si ho he de vendre haurà poca diferència.
    Va encertar. Posterormente es va fer en castellà i les vendes van ser més o menys les mateixes.
    Ah! i això de la cultureta crec que ve de molts anys abans de Franco, sobre el 1900, més o menys, quan els rics de Barcelona parlaven castellà perquè quedava més "finolis"

    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. I segurament també podríem explicar altres casos, autrs i situacions. De Joan perucho es va dir que escrivia els originals en castellà i que després se li traduia.

      Elimina
  7. Català vs. castellà... encara estem així en Literatura?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que sí. O això dedueixo (equivocat o no) llegint el to de l'entrevista.

      Elimina
  8. Sugiero que escriban en ingles, así no se ofendería nadie y algunos nacionalistas estarían más contentos...
    ¿En que país vivimos si nos dicen en que idioma debemos escribir? esa seria la pregunta...
    Le dirían a Miguel Angel que pinturas escoger, que piedras esculpir...
    La verdad es que somos patéticos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo que más me sorprende es que eso está pasando ahora. Más de 5 millones de personas sin trabajo (y pronto sin subsidio), directos a la miseria. Y entonces un sector se indigna por el idioma que ha escogido un autor para escribir una novela. Por aquí me dicen que estoy levantando polvareda, pero ya me gustará ver como sigue la historia. No sería de extrañar alguna campaña contra el autor en los círculos integristas. Al tiempo.

      Elimina
  9. Doncs ara estrenaràn a Sitges la versió cinematogràfica dún conte magnific de Sánchez Piñol: "El bosc", el recomano. A veure que hauràn fet amb la pel.licula. Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia res més del Sánchez Piñol apart de les dues novel·les, buscaré aquest conte,

      Elimina
  10. El llibre, ningú l'ha vist...ni l'encarregat de corregir les galerades, que no s'editarà fins l'octubre. I mentrestant, anar fent bullir l'olla, que això acabarà en una cua a les llibreries el dia que surti a la venda, com en Cabré l'any passat. D'això jo en dic escalfar les caixes registradores. L'editarà La Campana, que estaven, com qui diu, a punt de tancar barraca, que va anar d'un pèl, i sort en van tenir de l'avi aquest que salta per les finestres. I, si no recordo malament, algú em va explicar que el dia de Sant Jordi els de La Campana van fer circular per Barcelona un home que feia de l'avi del llibre. Màrqueting se'n diu d'això.
    I, pel que llegeixo, no ha pas de patir ningú, que La Campana l'editarà en castellà, però després el traduiran al català. Salvats per l'ídem. Jo passo la cabra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el fons, jo també temo que l'operació i l'escàndol fan olor de marqueting. De fet, incorporar al post el fragment de l'Hernán Rivera era una manera de dir que la literatura són bons textos, i la resta això de la polseguera...

      Elimina
  11. Faria riure si no fes pena. No he entès mai per què la literatura catalana ha de ser llegida en clau de país. És evident que la llengua i la nacionalitat creen una certa idiosincràsia, però tot text que no estigui per sobre dels discursos lingüístics perd qualitat literària.

    Hi ha qui voldria que cada escriptor fos un soldat mestre en gai saber. No és un pecat exclusiu nostre, però aquí es nota molt.

    ResponElimina