L'única forma que conec de prendre decisions quan no sé què fer és precisament fer coses. Els actes tenen un discurs propi que et du. I així com després d'un nom ve un verb i després un adverbi, complements de lloc i de manera, quan avances un peu l'altre li va al darrera. I malgrat no sabies on volies anar, te'n vas a alguna banda. I allà passen coses, i les coses que em passen són la vida meva, al capdavall. I el senyor Spejbel ja forma part d'aquesta vida meva, tan itinerant.
Simular que no sé per on dur el senyor Spejbel no deixa de ser una trampa, un truc escènic. Dalt de l'escenari, l'actor simula que ha perdut el text, o bé que s'entrebanca. Crea una certa espectació, recupera l'alè. I després diu. I l'obra prossegueix. Aquest és el relat fins que no cau el teló.
Spejbel cau amunt i després ascendeix avall. Caure amunt és un altre truc, una altra trampa: vet aquí un títol d'en Francesc Serés per a escriure sobre mística medieval. Ascendir avall és com allò de l'altre peu, que segueix el primer: les dues paraules que apareixen a la ment, de forma quasi automàtica. L'escriptura automàtica també és relativa i tramposa, però a mi m'agrada. Tot i que sempre és molt falsa: sé força bé quines connexions m'apareixeran i això també ho sabien Tristan Tzara, Salvador Dalí, Luis Buñuel.
De manera que engego la càmera i em deixo anar. Una imatge em du a l'altra. Així és com el senyor Spejbel paga cara la seva resistència a deixar-se relatar. No obstant, al darrer capítol, Spejbel trobarà la felicitat. Què coi, que no hi té dret? Que no és la felicitat allò que busquem desesperats i desorientats? Tota la resta és el soroll de les paraules, dels motors, dels telèfons.
Tots tenim un tsunami que avança per a endur-nos avall, amunt. Només en desconeixem la data, el nom, el lloc. Mentre no arriba, posem un peu i després un altre, i d'això en diem vida. De vegades calculem les passes futures, i d'això en diem projectes o plans de pensions. De vegades ensopeguem amb un altre peu, i ens n'alegrem, i en diem amor o fills. També en podem dir Spejbel.
Nota: "D'aquí a mil anys em trobaré molt millor que ara" és una paràfrasi (plagi) d'un vers de l'Enric Casasses: D'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt millor.
Nota: "D'aquí a mil anys em trobaré molt millor que ara" és una paràfrasi (plagi) d'un vers de l'Enric Casasses: D'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt millor.
Estic començant a entreveure que al final el senyor Spejbel trobarà la felicitat en el martiri. Plaer dels dos. El teu obvi, evidents les intencions endimoniades que has anat acumulant. Lo del senyor Spejbel, malgrat la cara de bon home, penso que és pur vici.
ResponEliminaSalut.
D'aquí mil anys no quedarà ningú. Crec que el tsunami que avança i ens porta com i per on vol és la vida. Per molts plans que tinguem al final la vida decideix respectar-los o fotreu tot enlaire, com un tsunami qualsevol.
ResponEliminaPetons felins.
Vaig una mica perduda amb el senyor Spejbel i tu, com que fa poc que et segueixo encara no sé si és el teu alter ego, la teva criatura... em quedo més tranquil·la sabent que trobarà la felicitat, tot i que les imatges del vídeo no presagiaven res de bo (o sí, si com diu el jordi martiri és felicitat).
ResponEliminaM'apunto a estar millor d'aquí mil anys!
Jordi: la veritat és que no sé massa bé com acabarà el senyor Spejbel, però a través dels comentaris se'm va acudint. De manera que... gràcies.
ResponEliminaPantera: (encara estic lamentant que un dels teus blogs estigui mig tancat), és el tsunami del temps, més eficaç que el del mar, només que va més lent.
ResponEliminaGemma i Sara: jo tampoc no sabria dir quina de les opcions és la correcta, sobre la relació del senyor Spejbel amb mi. Jo crec que només és un personatge inventat per a dir coses que jo no sé dir tot solet. Pel què fa als mil anys, estic segur que tots plegats ens trobarem molt millor, de veritat.
ResponElimina