Kamchàtka, Reus

Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.

La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?

El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,

No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?



Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.

Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?

La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?

Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.

Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).