Els darrers dies de l'imperi

Ara m'he convertit en un sinistre empleat de la solitud. Les meves hores es destinen a buidar la casa dels pares amb paciència, amb aire taciturn. Faig la feina que faria el temps tot sol, però jo l'apresso. De tant en tant m'aturo. Aprofitant que fa sol, avui he baixat a fer el cafè i a fumar en una d'aquestes noves terrasses hivernals, disposades per a veure la decadència definitiva dels fumadors. Ens han convertit en sargantanes exposades al solet del migdia.

Després torno cap dalt, al desballestat castell. Ni que fos de lloguer, això va ser un castell amb el seu senyor feudal i tota la resta. Viure de lloguer va estar mal vist durant un temps, i induïa a sospitar d'alguna anomalia social, psicològica o econòmica a qui ho practicava. Sembla que ara ja no és un estigma. Si vius de lloguer i et mors de lloguer, els fills reben l'encàrrec de buidar el pis en un termini no massa llarg, perquè el mercat sempre és àgil i musculós, i cal ajudar a què els diners mudin de butxaca. És l'imperi de la Llei i les seves germanes Ordre i Caixa.

No cal córrer. Diuen: tranquil, sense pressa però sense pausa. I això vaig fent. Buidar un pis tan ple vol dir trobar milers de petits objectes que s'aturen un instant a les mans. Abans d'anar-se'n, et demanen una mena de pregària breu. La mare guardava cartes del seu pare, de les que enviava des de l'exili a Montpéllier. L'avi les escrivia en castellà i amb lletra menuda i pulcra, i en una mena de codi xifrat. Es feia passar per un parent ric i ociós que vivia a la Côte d'Azur: mai no va perdre el sentit de l'humor. Aquesta era la manera de burlar la censura. Totes les cartes duen el segell de la Censura militar, que anava variant de disseny amb el temps: oval, rectangular, adhesiu. I no obstant, l'imperi catòlic i franquista es va ensorrar. També era un imperi de lloguer, i el van llençar.

De tant en tant m'assec en una butaca vella. La deixaré aquí fins al darrer instant, per a aturar-me a llegir cartes velles. Com les cartes d'amor que es van escriure el pare i la mare. Llenguatge florit i potser amb tòpics, però són tòpics que tots hem repetit algun cop. Aquell amor etern que es van prometre el van saber complir. Només aquestes petites coses humanes fugen de la grandiositat dels imperis i les clàusules dels lloguers, i perduren.

Avui he descobert que la mare va escriure al pare en el tercer aniversari de la seva mort. Et trobo a faltar més que mai, però espero que serà per poc temps. Amb aquesta frase tan senzilla es va enfrontar a l'imperi de la mort.

Torno a carregar coses cap als contenidors. El contenidor de paper el deixaré ben ple. Després pujo i fumo de nou, assegut a la butaca. No havia fumat mai en aquesta casa.