3 de febr. 2011
El mineral més car del món
Els geranis del balcó es van assecar pel juliol, i jo vaig creure que aquesta mort petita n'anunciava una altra, que era un auguri. Però a final de gener, sobtadament, van aparèixer unes minses flors, roges, dreçades al capdamunt d'aquells dits eixuts, cargolats sobre la terra seca dels testos.
Però ara no les regarà ningú, les petits flors que han sorgit al balcó del pis del carrer Indústria.
El pis és buit per sempre, i tan sols em queda fer-hi algun darrer viatge, per acabar de buidar-lo. Les mans que vivien allí s'han quedat quietes. Han iniciat un lent procés de mineralització sota els pins, a Collserola. En aquell laberint de silencis, humitats, minúsculs organismes i insectes. Enllaçats a la terra i entre les arrels dels arbres, els dits es convertiran en el mineral més car del món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llàstima doncs, que no puguis vendre-t'ho allà on vas. Amb òbol o sense. I segueixo sense entendre l'etiqueta ja que les teves 'coses de la vida' solen ser 'coses de la mort', però vaja.
ResponEliminaMaco el vermell. Ja ho veus, hi ha vida després de la mort.
Jo me'n portaria els geranis, tot un símbol de que som!
ResponEliminaUna abraçada, Lluís, ni que sigui virtual.
ResponEliminaLa natura va a la seva i les flors també, a vegades quan més les cuides més aviat es moren i si no els hi fas cas, viuenj ben eixerides.
ResponEliminaAixí és la vida i així és la mort, només separades per un segon. Ho sento, Lluís. Reb una abraçada molt forta.
ResponEliminaAquesta metàfora de la pervivència de vida que ens proposes, és el millor condol.
ResponEliminaT’envio una forta abraçada, Lluís.
Un cop esporgats els tanys ressecs, i amb la terra renovada, aquests geranis tan vivaços seguiran florint durant molt de temps.
ResponEliminaT'abraço.
Us agraeixo a tots aquestes abraçades. No és un moment difícil, però és un moment estrany de la vida.
ResponEliminaLes persones que hem estimat sempre permaneixen amb nosaltres en el record.
ResponEliminaUna abraçada
Lurdes
Lurdes: gràcies, no puc dir gran cosa més.
ResponElimina