Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.
A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.
A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.
A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?
La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.
Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre
Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?
Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.
Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.
En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.
Entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat.
ResponEliminaAllau: Doncs mira, malgrat tot plegat, jo diria que hi havia escalfor. Això sí que és exorcisar el vampir, el pobre.
ResponEliminaAhir vaig decidir que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "ves, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.
ResponEliminaMatilde: I malgrat tot, ja ho veus: no puc dir que m'allités de bona hora, però sa i estalvi, colpit més per la intensitat de l'experiència que no pas del fred. L'escena preferible que descrius potser em servirà per a engegar la segona part de la crònica. Perquè -ho confesso- a mi se'm va passar per la tupina una escena extraordinàriament semblant. Que inevitablement em remet a Les històries naturals, com si haguéssim fet un segon epíleg, encarnats en alguns dels personatges de la novel·la.
ResponEliminaPostdata al comentari anterior: quan el viatge és massa fàcil, perd valor i el viatger acaba convertit en un turista. Cosa que no ens interessa.
ResponEliminaVols dir que no ho heu fet expressament? Això del temps i el tema. Que teniu una vis teatral que ni te cueng ;)
ResponEliminaClidice: el problema de la gent amb vis teatral és que quan parlem ningú no pot distingir entre teatre i vida. Si és que es pot distingir, és clar.
ResponEliminaets una exagerat, si a Vic no hi ha fred. Alló de nou mesos d'hivern i res d'infern n o és més que una llegenda urbana.-
ResponEliminaUn bonic lloc on parlar de Perucho
Trobo que heu trobat un final digne(tot i que ens anuncies que encara ens falta l'epíleg) d'aquesta moguda de Joan Perucho. Per mi, que l'home des de l'altra banda ha vetllat per la teatralitat de tot plegat. No és broma.
ResponEliminaQuan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius.
ResponEliminaI penses en aquells que vetllen els vorals nocturns... Jo en ma germana, dalt l'ambulància d'emergències, mai sabent en quin fosc revolt s'haurà vessat encara més sang. El gran vampir ara és d'asfalt.
Puigcarbó: exagerat o no, dotze sota zero a Bellver. I a Vic una boira diabòlica.
ResponEliminaEulàlia: No sabem si hi ha hagut intervenció des de l'altra banda però no es pot descartar. A la segona part (que ja veurem quan faré) encara resulta més evident.
ResponEliminaGirbén: tot tornant carretera amunt, tenia justament aquesta impressió. La carretera és perillosa, però com ho és un animal salvatge o una bèstia mortífera. No obstant, un cop arribes et venen aquestes ganes de celebrar el viatge.
ResponEliminaEm recorda l'escena del ball dels vampirs del Roman Polansky, la neu, tu conduint, els llops seguinte, de cop i volta el Dip sels menja. Cames ajudeume
ResponEliminaAris: li has afegit una mica de salsa, em penso. però entre tots els comentaris quasi que tinc la segona part de la crònica escrita. M'estic pensant de resoldre-la amb un retalla i enganxa, un apunt cooperatiu que en diuen.
ResponEliminaMés que salsa, catxup, una mica de bloody-mary...he he he
ResponEliminaperò si això és una road movie!! I hi sento la canço the future del cohen mentre neva a la carretera. O enmig de la boira diabòlica, no ho sé. M'ha fet gràcia aquest moment de pensar de fer un sms per dir que no podies anar-hi
ResponEliminaMarta: tens tota la raó. La idea era imitar a road movie del propi Perucho, insistir en les carreteres i les coses aquestes. La teva proposta de posar The Future amb la veu del Cohen m'ha agradat molt. És més, ara em posaré aquesta cançó. Salut!
ResponEliminafeliç 2011, estic buscant una paragraf on en Joan Perucho parla dels mercats..
ResponEliminaalgú sap on??
merci, salut per tots,
Hola, Fina. Ara m'agafes una mica despistat. Recordo alguna cosa sobre el mercat de Calaf, però necessitaria temps per a buscar-ho.
ResponElimina