Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer).