Els meus embolics amb la CUP

Un dia d'aquests, la diputada (o ex-diputada?) Mireia Boya va anar a declarar davant del jutge que investiga els delictes de l'independentisme unilateralista.

[Si m'he de creure algunes fonts periodístiques, la diputada (o ex-diputada) Mireia Boya va ocultar que era propietària d'un hotelet rural a la Vall d'Aran quan va declarar el seu patrimoni en ascendir a diputada regional. Com que em temo que la majoria dels diputats i de les diputades tendeixen a ocultar parts del seu patrimoni, no en farem cabal. Ella sabrà el què es fa, perquè és prou grandeta per saber-ho. Tinc un amic que treballa a la Vall d'Aran i m'explica: que el cognom Boya és molt reconegut en aquella vall. Només cal investigar una mica (n'hi ha prou amb el google) per trobar la resposta. La Catalunya caciquil. La Catalunya eterna].

La diputada o ex-diputada Mireia Boya li va declarar al jutge que a ella li hagués agradat més que la declaració de la república catalana de l'octubre no hagués estat una declaració "fake". La senyora Boya contradiu les declaracions de la senyora Forcadell, del senyor Forn, del senyors Rull i Turull (Dupont i Dupond, en flamenc), del senyor Vila, dels senyors Junqueras i Romeva, de la senyora Bassa i de la senyora Borràs. Tots ells van jurar que la declaració indepe fou una broma, un farol innocent. La declaració davant del jutge de la senyora Boya és un cas especial: en assegurar que la declaració indepe havia de ser efectiva, els ha posat les coses legals encara més xungues als jordis i a la resta, cosa que aquests li deuen estar agraïnt amb gran intensitat i picant de mans. I parlant de mans: la senyora Boya va sortir del jutjat alçant el puny per a la foto (o el selfie), i tant, això que no falti. I, tot seguit, se'n va anar cap a caseta. L'aixella esquerra del carlisme. Un país nou, sí senyora. Novíssim. Tan nou com La Trinca.

Fa uns tres mesos vaig escriure, en aquest blog, un article en què em qüestionava el paper de la Cup en els dos darrers anys de política catalana. I vaig voler destacar un element: que dels tres partits independentistes unilateralistes, un d'ells no tenia ni presos ni exiliats. Sí, en efecte: la Cup ha sortit indemne de la moguda. Chapeau! els vaig felicitar: sou uns genis de la tàctica. Ni Soto del Real ni Estremera: els joves diputades de la Cup campen pels seus feus de la Catalunya profunda i carlista metre alcen punys i punxen rodes d'autocars (però mai rodes de tractor!). Esquerra radical, en diuen, malgrat que aprovessin els pressupostos de Convergència amb vots estrictament trotskistes, és clar. En diuen un país nou. I Déu sap que ho és. Però l'herència del papà que no me la toquin, un pensament profundament català que defineix la versió catalana de Trotsky. Trotsky amb barretina i llacet groc a la solapa, tal com mana Nostro Senyor, el del Virolai Vivent.

El meu article el vaig haver de suprimir i està esborrat. Perquè no estic disposat a sentir insults enlloc d'arguments. I perquè no em ve de gust rebre amenaces com aquesta: "d'aquí a poc tindràs una resposta".

Cal reconèixer que la Cup té uns seguidors i un electorat molt motivat, molt actiu, molt decidit. Però també cal dir que han perdut el 60% del vot i que han quedat al mateix nivell que el Partit Popular. I, no obstant això, encara es mostren tan bel·ligerants com intrèpids. Ardits i xirucaires, a enginyosos minyons no se'ls pot vèncer. Pomells de Joventut, que diria en Josep Maria Folch i Torres des de les pàgines del Patufet. Ho repeteixo: els diputats de la Cup són, en nombre, els mateixos que els del Partit Popular. Si el PP és residual a Catalunya... què és la Cup?

Ningú no està preparat per perdre. Jo tampoc. Si demà perdo la feina culparé vés a saber quins factors externs. Però... faré autocrítica? L'autocrítica, a la Catalunya d'avui, sembla prohibida perquè seria un senyal de debilitat. I quina pena que em fan, les Cup, tan assambleàries elles, i tan ultrademocràtiques, però alhora tan incapaces de comprendre. Han llençat per la borda la possbilitat d'un independentisme d'esquerres (molt difícil de sostenir, tot sigui dit) i s'han lliurat a les mans d'un sobiranisme puigdemonià que, en mans de la senyora Elsa Artadi, els aboca a aplaudir les tesis ultraliberals del senyor de les americanes del pallasso de Micolor que no es descoloreix: un tal senyor Sala i Martín.

Ho sento molt si les senyores i els senyors de la Cup s'ofenen si els dic que han estat covards i tramposos, però no hi puc fer res. Aquest blog me'l pago jo de la butxaca i no em dec a ningú. Aquest blog me'l pago amb una part del salari que surt de treballar en un barri marginal, amb usuaris immigrants i molt pobres o fins i tot miserables. Que ho sàpiguen. I visc en un pis petit. De pocs metres quadrats i sense piscina, i em desplaço per anar a treballar en un Dacia de segona mà, i no sóc el propietari de cap casa rural en una vall bonica.

I em sento tan català com espanyol i no vull tolerar que em facin escollir. Els treballadors pobres no ens podem permetre el luxe d'escollir una pàtria. I això haurien de saber-ho, aquests xicots i aquestes xicotes de la Cup. Si us plau: no m'insulteu més.

___________
Des de fa uns anys escric en castellà en aquest blog, però avui he fet una excepció.