El gènere dèbil (1)

Mai no he estat un apocalíptic perquè sempre he estat només un pessismista moderat. No crec que l'espècie humana estigui abocada a un final tràgic i fulminant, si no a una lenta decadència, a una regressió dolça i segura.

Em fa l'efecte que allò que anomenem cultura occidental o europea baixa per un pendent suau. I a Catalunya -que de moment encara és europea- no podia ser d'altra manera. Fins i tot aquest fenomen anomenat procés sobiranista o d'independència l'interpreto en la mateixa clau de decadència, però això seria tota una altra qüestió.

Els fenòmens de la cultura catalana sempre s'han observat en funció de la dualitat (esquizofrènia?) del caràcter català, aquell cuentu del seny i la rauxa. Malgrat que a l'Eixample o al centre de Vic no he vist mai res sospitós d'arrauxat, donem per fet que ens movem entre aquests dos extrems. No se sap mai si la dualitat és una virtut o un dolorós defecte, o un mite que compensa el tarannà caciquil i botiguer del país (que no és ni assenyat ni arrauxat, si no mediocre). Sigui dit de passada, és cert que hi ha hagut gent assenyada i gent arrauxada: Lluís Companys i Bonaventura Durruti en una banda, i de l'altra Isidre Fainé (feiner?) i Salvador Dalí. A en Jordi Pujol i a l'Albert Pla no sé on situar-los, perquè tenen tant de foll com d'aplicat i menesterós. L'un treballant de sol a sol, l'altre estafant al fisc.

Tothom recorda els qui pronosticaven que la llengua catalana desapareixeria en vint anys (en fa trenta que ho advertien), i tots som conscients de l'exaltació patriòtica d'avui, en què es vol transmetre una mena de supremacia catalana que de vegades (en la versió exacerbada) recorda els supremacistes blancs dels EUA. Totes dues actituds deuen anar profundament desenfocades, i totes dues semblen mirades sobre la realitat que veuen de tot excepte la realitat.

La revista Els Marges advertia sobre la decadència de la literatura catalana a l'editorial del número 103 (primavera de 2014) però l'article va obtenir molt poc ressò, potser perquè hi havia un excessiu soroll de ve baixa. En qualsevol cas, em sembla oportú repescar-lo.

L'editorial es fixa en la paradoxa més xocant: després de molts anys d'una literatura diguem que "normalitzada" i de l'eclosió de moltes editorials (petites i mitjanes), el llibre en català té menys lectors que mai. Per entendre'ns: les vendes del llibre en català van disminuint i ara es troben en els índexs més baixos de la història recent. Sembla que de res no serveixin els (exigus) programes de tv3 que divulguen la literatura, i que la promoció de la lectura -que tantes pàgines ocupa als decrets i curriculums de l'ensenyament obligatori- són un fracàs absolut. Jo no goso dir-ho així, però sí que tinc una pregunta: què passaria si la tv no divulgués la literatura i l'escola no li dediqués tants esforços? Ens adrecem cap a la medievalització de la cultura?

En Sebastià Bennassar va fer una aportació irònica i terriblement oportuna a la qüestió: si cadascun dels qui van participar a la Via Catalana del 2013 hagués comprat un llibre d'autor català, 1714 escriptors catalans haurien pogut viure de la seva obra durant un any.

Trobar culpables és una tasca fàcil, tal com sabien els jutges de la Inquisició. Sense voler malmetre'm l'autoestima, crec que els qui escrivim en català necessitem els serveis de l'autocrítica. Com que em sento part implicada en el negoci (ni que tingui un petit nombre de novel·les publicades), enumero breument els punts febles que hi veig, i em referiré sovint al gènere anomenat negre, perquè és on ara em trobo.

L'anomenat gènere negre viu en els darrers anys una aparent edat d'or, però aquesta bonança es deu més a nombre de publicacions que no pas de vendes. Pocs títols arriben a una segona edició, i aquesta dada cal valorar-la amb atenció: els tiratges de les petites editorials oscil·len entre els 300 i els 500 exemplars per edició. Autores i autors s'esmercen en divulgar-se pels blocs i les xarxes socials, però aquest esforç no té traducció en les vendes.

Per què es ven poca novel·la negra (o blanca i rosa) en català?

Les respostes que se m'han acudit tan sols duen a noves preguntes, i per això només pretenc suggerir debats. Des de fa uns anys sabem que la realitat és poc realista i molt complexa, i que mai no tornarem a aquella simplicitat romàntica que avui encara enyora el senyoret Mas. Això són apunts escrits des d'una visió desacomplexada de la complexitat.

• La temàtica i la localització de la gran majoria de les propostes semblen dirigides a un tipus de lector que pertany a una classe sòcio-cultural d'un país i d'una època molt concrets. Em fa l'efecte que els autors som poc generosos en aquest aspecte, o que potser acusem una ambició petita.
• El recompte de novel·les publicades en català i amb posterior traducció al castellà dóna unes xifres irrisòries i quasi de vergonya. [En Jaume Cabré és el borni entre els cecs, i tampoc no puc dir que sigui el gran autor que alguns voldrien]. El cas d'Albert Sánchez Piñol caldria debatre'l a banda. Aquest podria ser un bon tema de debat en els fòrums, jornades i xerrades que se celebren per tot arreu. Un debat amb autors, editors i lectors. Ídem en femení. (Sempre que no derivin en un victimisme d'estil convergent perquè és una sortida estèril). Només apunto dos noms catalans per al qui vulgui pensar-hi: Joan Perucho i Jesús Moncada. I un d'albanès (país que no arriba als tres milions d'habitants): Ismaïl Khadaré.
• Relacionat amb el punt anterior: una gran part del què es publica sembla extraordinàriament auto-referencial, i molt cenyit a la novel·la catalana contemporània. Com si no s'hagués escrit res abans de Manuel de Pedrolo, que -amb tots els respectes- no és un gran autor. És com si, en castellà, tot es referís a Manolo Vázquez Montalbán.
• No obstant el què he dit abans, en molts casos es detecta una voluntat de comercialitat (lectura fàcil i assequible, registre periodístic o col·loquial) que se suma a una ambició literària petita. Per posar un exemple extern al gènere negre: la pseudo-literatura d'en Martí Gironell no hauria de ser una referència.
• La qüestió del gènere negre tendeix a limitar la capacitat evocadora i metafòrica i desestima les aportacions a un imaginari més ampli: fantàstic, de terror, psicològic, esotèric, etc. Com si ens haguéssim oblidat que també són referents catalans Vayreda, Víctor Català, Joaquim Ruyra o Prudenci Bertrana. Tota literatura es produeix en el temps i busca la difusió, però alhora forma part d'una història i s'abeura en el seu flux. Ens recordem dels medievals?
• M'arrisco a trepitjar un territori enfangat, però jo diria que els autors catalans que escriuen en català i els que escriuen en castellà necessitem una comunicació més gran i també uns fòrums i uns espais de debat comuns, a banda que tots hauríem de compartir sense manies els nostres referents, que van molt més enllà de la llengua amb la qual van ser escrits. Fins a la irrupció del catalanisme contemporani, aquesta relació era molt més fluïda (tot i que no exempta de tensions, és clar).
• Caldria preguntar als lectors (quan dic lectors vull dir també compradors de llibres, tot i que les dues categories podrien no ser coincidents) per què prefereixen tan àmpliament la novel·la en castellà: tal vegada són ells els qui ens donarien la clau. Algun dels amics del facebook que va comprar la meva darrera novel·la m'explica que va ser l'única en català que va comprar el 2013, i que ho va fer per raó de la relació facebookiana, però no per afició ni per convicció.
• Relacionat amb el punt anterior: podríem preguntar al departament comercial de La Campana quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La veritat sobre el cas de Harry Quebert. I al seu paral·lel d'Alfaguara quants exemplars ha venut (a Catalunya, és clar) de La verdad sobre el caso Harry Quebert. Ho podríem repetir amb els editors de la trilogia Millenium, i podríem preguntar perquè alguns supervendes no han tingut mai versió catalana.

[Dono les gràcies als qui han arribat fins aquí. Per si fos poc, els convido a llegir la continuació de l'article, properament en aquest bloc].