Abdicació reial: quatre impressions apressades

Primera:

A mig matí, l'anunci de l'abdicació reial ha arribat a la feina, i els qui ho hem sabut ho hem anat a explicar a la resta. Potser ho havia d'haver previst, però m'ha glaçat el cor la primera reacció:
-Què vol dir abdicar?
No gaire menys que la segona:
-Això vol dir... que la Letízia serà reina?
Que no vivim al país més culte ni més republicà del món no és pas una cosa nova, però cada constatació de la realitat és un cop al mig de l'ànima. Tan sols he pogut celebrar que, el conserje del centre hagi aprofitat un moment discret per preguntar, sorneguer:
-Què et sembla si anem a assaltar la caserna dels Mossos, els prenem les armes i comencem?

A continuació arriben (via facebook, whatsapp i tuiter) desenes de fotografies amb imatges de l'abdicació, de to humorístic. Malgrat el to sorneguer, el metadiscurs de les imatges i els comentaris mostra una inquietant empatia amb el rei, el seu fill, etc. Un to que remet a la vella idea que el rei és un home campetxano.

Segona:

La reacció dels polítics i de la premsa també és l'esperable. Però se'm fa insuportablement excessiu el to laudatori de El País, de Rubalcaba i dels dirigents socialdemòcrates en general (no els puc anomenar socialistes). Hi ha una tendència a la lloança fora de tota racionalitat, que revela un pànic atroç als canvis que es puguin produir, i sobretot a l'escenari que se'ls obre: el PSOE haurà de proclamar si està a favor de la continuïtat monàrquica, del referèndum o de la república. I això li passa en el pitjor moment de tots els possibles.
El to de TV3 també tendeix als elogis, una postura que era previsible en un canal autonòmic que pretén amagar totes les qüestions socials sota el mantell sobiranista, i que evita qualsevol debat que es resolgui en un altre eix que el nacionalista.
El diari Ara (el més subvencionat per CiU) admet la successió de forma tàcita.
A El diario.es llegeixo la que em sembla una reflexió oportuna: entre els motius de l'abdicació hi ha el nou escenari posterior a les eleccions del 25 de Maig, en què la suma dels dos partits hegemònics (i mantenidors de la monarquia) no han obtingut  el 50% dels vots emesos. Aquesta circumstància deu haver accelerat la decisió del rei, que es vol avançar així a un escenari on la successió seria terriblement més complicada.
En el capítol de les reaccions, la de l'Artur Mas (que també passa pel seu pitjor moment) resulta gairebé còmica, en la línia de la sarsuela catalana on s'ha emmerdat els darrers dos anys. Mas recorda que Catalunya només pensa en el seu procés, i que això és més important que la successió de la corona: una forma molt pròpia dels convergents de donar suport a la monarquia, i que ens remet al canònic "ara no toca". La burgesia catalana té pànic (un pànic ancestral) a l'eclosió del moviment republicà. ERC també cau en l'evasiva, perquè tem que el debat republicanista espanyol aigualeixi la seva estratègia (una actitud grotesca en un partit que du el mot republicà a les sigles, i que ja no sabia com explicar el mot esquerra des de fa tres anys). Jordi Pujol afirma a TV3 que ara no és el moment de qüestionar la monarquia, igual que Narcís Serra.

Tercera:

Si fos un bon intèrpret dels signes esotèrics, diria que aquesta primavera va plena de senyals. L'abdicació reial és un indici més que podem estar en l'esperat moment del canvi. Molts d'aquests senyals indiquen canvis i transformacions que semblen importants:

• Les conseqüències de la mala decisió de l'alcalde de Barcelona quan va ordenar l'enderrocament de Can Vies encara són imprevisibles en la seva extensió i complexitat, però han destarotat completament el full de ruta sobiranista, que es basava en la unitat indissoluble del poble català. Allò del poble unit, alegre i combatiu ha desaparegut i ara el paisatge mostra un conflicte en l'eix esquerra-dreta que es volia ocultar.
• Les conseqüències terribles i criminals de les retallades en polítiques de sanitat, benestar i educació comencen a aflorar (per fi), i un sector molt ampli de la població descobreix que el problema no es diu Espanya, sinó que té a veure amb l'expoli d'unes oligarquies tan espanyoles com catalanes com transnacionals. Una àmplia majoria comprèn que Boi Ruiz i Irene Rigau són culpables.
• La putrefacció del PSC i del PSOE a velocitat de vertígen allibera per fi una població amb pensament progressista i d'esquerres segrestada per les males arts de la socialdemocràcia durant dècades. Allò que havia de ser un pacte discret, amb sordina i secretisme (al vell estil), i que va permetre pervertir la legalitat per acollir el complex de casinos i prostíbuls anomenat Barcelona World s'ha divulgat i la ciutadania no ho admet. L'acord, perpetrat per CiU amb el PSC, i amb una discreta aprovació tàcita d'ERC i PP, mostra el fracàs definitiu dels vells partits i explica que ERC no conté cap element d'alternativa real sinó que mostra una conducta idèntica a la de la casta.
• Els resultats de les eleccions europees a Catalunya dibuixen un escenari completament renovat: CiU perd per primer cop una votació, i la suma de ICV+Podemos situen l'esquerra alternativa en tercer lloc, per davant del PSC. Si algú vol traslladar aquesta relació a un futur parlament català, descobrirà una realitat terriblement complexa. Una realitat que per fi mostra aquella Catalunya real que ha estat oculta durant quaranta anys.
• A les onze de la nit del dia 2 de juny no queda cap rastre de les concentracions republicanes a Catalunya, però a Madrid les persones hi segueixen arribant. Madrid és la ciutat on s'ha derrotat el procés de privatització de la sanitat pública (i Catalunya és la regió on menys resistència ha trobat).

Quarta:

M'inquieta el moviment republicà que ara es veu a les anomenades xarxes socials. Deu ser cosa de la meva tendència al pessimisme històric, però tendeixo a pensar que aquestes xarxes són un element desactivador de les respostes reals. A la nostra història recent hi ha desenes d'exemples d'aquest fenomen.

El territori on vivim (es vulgui dir Espanya, Catalunya o Estat espanyol, tant li fa) sol viure -d'ençà del franquisme- breus etapes d'eufòries revolucionàries que es dissolen després de fer reflexions de signe conservador, potser condicionades per un llarg ensinistrament en la por. (Fins i tot el procés independentista català ha iniciat la part descendent de la corva, a la vista dels resultats de les eleccions europees).

L'abdicació i la resposta popular (inclosa la virtual) té una interpretació lampedusiana (canviem-ho tot perquè res no canviï). Quin interès real tindrien per un canvi radical els funcionaris, els càrrecs polítics (congressistes espanyols o parlamentaris de la regió autònoma catalana) i tots aquells que veurien anul·lats els seus privilegis? Cal tenir present que tots ells obtenen un sou a canvi d'haver signat el seu compromís amb la constitució monàrquica: des de Mariano Rajoy a Artur Mas, des d'un mestre a una conductora d'autobús (o un redactor de TV3) tots són conscients que un canvi de règim els deixa als llimbs.