Amb aquests mots comença la confessió el jove Pierre Rivèrre, segons la transcripció deguda a Michel Foucault.
Fa molts anys, un conegut va saber que estudiava per a mestre de primària i em va suggerir que llegís Michel Foucault. És així com, un bon dia, vaig sospesar a les mans els escassos cent-cinquanta grams que fa aquest llibre de dues-centes planes en l'edició de Tusquets (Cuadernos ínfimos, Barcelona, 1976).
Els qui treballem en l'educació reglada hem de conèixer, necesàriament, qui fou i què deia Foucault perquè ens qüestiona en aspectes no gens banals. El pensador de Poitiers es va adonar que els hospitals (psiquiàtrics, leproseries i sidatoris), les presons, les residències d'avis i les escoles de primària tenen uns quants trets en comú: la descripció de l'edifici on es desenvolupen aquestes activitats és -tant òbviament com inquietant- gairebé idèntica. Un edifici aïllat, proveït d'un pati i rodejat d'un mur infranquejable. Les sales s'ordenen en llargs corredors que menen a una única sortida ben guardada. Tenen els accessos controlats, el personal que hi treballa està organitzat de forma similar. Els interns estan agrupats per categories. Hi regeixen unes normes estrictes. Un gran nombre de lleis i de normes regulen quan s'hi entra, quan se'n surt.
Qui habita les escoles, les presons, els manicomis, les residències d'avis i els hospitals? És ben senzill: aquells individus que, per raons diverses, no són productius. Foucault ressegueix la història d'edificis que -com per casualitat- han estat usats successivament per a dues o més funcions de les anomenades. És sorprenent: n'hi ha una bona llista. És probable que tots coneguem un edifici que va ser hospital i després presó (o a la inversa), leproseria i col·legi, etc. Una aportació que li puc fer a Foucault des del meu 2014 és que a la llista dels usos successius, avui hi afegiria les biblioteques públiques (les elucubracions estan per fer).
Investigant sobre els mecanismes socials i polítics de la vigilància i el càstig (activitats que solem anomenar Justícia), Foucault es va topar amb el cas del jove Pierre Rivière, l'assassí que comet parricidi múltiple el 1835. La fortuna li va somriure: Foucault va tenir accés a l'enorme documentació judicial del seu cas. Confessió (en forma de Memòries de l'acusat), actes del jurat, investigacions, peritatges. Aquell remot crim de la primera meitat del dinou està exemplarment relatat en la paperassa oficial. El text és un text escrit per un filòsof, però alhora és un treball de periodisme i una novel·la.
Pierre Rivière és un jove de vint anys que assassina la mare, la germana i el germà. Un cop detingut, tots els testimonis coincideixen en afirmar que l'acusat és un dement, perquè sempre va mostrar una conducta estranya. Però Rivière escriu a la presó unes Memòries on, amb gran coherència -i amb les limitacions d'un pagès de l'època- exposa els antecedents i els motius del crim, i com el va planejar i executar.
Per a la Justícia, el delicte sempre ha de tenir un mòbil i un càstig. El mòbil que exposa Rivière no resulta acceptable per al jutge, perquè resulta senzillament lògic. És per això que es construeix un nou mòbil a partir dels testimonis: la bogeria. Però aquest nou mòbil es desfà quan el reu lliura les Memòries al jutge (aquest no és el relat d'un boig). La justícia s'enfronta llavors a una contradicció que qüestiona les lleis iguals per a tots davant d'una evident excepció que desconcerta l'aparell legislatiu. Cal condemnar-lo a mort o internar-lo en un manicomi?
L'escàndol va tenir tanta magnitud a la França del seu temps que fins i tot el Rei hi va intervenir. El text explica com un mateix fet pot ser manipulat, tergiversat i interpretat pels diversos llenguatges que codifiquen l'opinió pública: el jurídic, el mèdic, el policíac i els periodístic.
En realitat, la veritat, tota la veritat i res més que la veritat no es troben sinó a les Memòries escrites pel parricida.
Versió en cinema, deguda al director René Allio el 1976:
)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada