Disparen bales per matar el mar

Antoni Benaiges era un mestre d'escola que, el 1934 va ser destinat al poble de Bañuelos de Bureba, aprop de Burgos. Benaiges creia en la pedagogia de Freinet, que aleshores deuria ser l'avantguarda pedagògica del nostre món.

El mètode (del qual avui encara se n'apliquen tècniques i processos) es basa en una educació activament participativa i en una divertida aplicació de la impremta a les aules. Perquè la impremta no és -tan sols- una tècnica per a reproduir textos. Célestin Freinet, mestre rural, va rebre un tret al pulmó durant la Grande Guerre.

Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp i un dia els va prometre als seus alumnes burgalesos que els duria d'excursió a veure el mar. Mentre els nens i les nenes somiaven aquell viatge fins al mar tan llunyà, algú va anar a buscar el mestre -una nit. Se'l va endur per la carretera que puja als Montes de la Pedraja. Pedres altes, ermes i blanques des d'on es veu l'àmplia meseta on de vegades somio que jec, esquelet, al voral d'una carretera. No fou fins a setanta-quatre anys més tard que es va descobrir el seu cos i un casquet de bala. Una bala -menuda com un insecte- que es va interposar en el viatge dels nens de Bañuelos fins al mar. Un mar que, de sobte, s'havia fet més llunyà. Terriblement més llunyà.

El dia 25 de juliol de 1936 algú va disparar una bala en un revolt d'una carretera secundària que du a Villa Franca de Montesdeoca. El cos del mestre rural va desplomar-se dins del sotabosc. El mar, el mar, quina olor de salabror que sento, Céléstin Freinet, les impremtes escolars, salabror i olor de llapis i pupitre, Mont-roig del Camp, com es veu la lluïssor de la mar, mare meva, com es veu la lluïssor de plata de la mar des d'aquí, mare meva...

Mai no sabrem qui fou l'home de la pistola. Un feixista convençut? Un pobre assassí? Què pensava, què sentia abans o després o en l'instant de prémer el gallet de l'arma. I què deuria pensar mentre desfeia el camí cap a Bañuelos enmig de l'enorme nit espanyola on encara somiem? Veig una formiga solitària i abandonada sota la lluna de plata. Se m'acut un vers sobre les formigues del García-Lorca però no el sé citar. Queda tant de camí fins arribar a casa i colgar-me sota la manteta...!

Això seria una bona peça de la literatura d'aquest país, que sempre té un aire de novel·la negra te la miris per on te la miris. Sento un eco, de secà i de pols. Pretenia matar el mar la mà de l'home? Algun d'aquells nens i nenes va arribar-se fins al mar algun dia al llarg de la seva vida? I si així fou: va pensar en el mestre que li havia promès el mar?

Jo sé que sí. No és una qüestió de fe: és una certesa.

_____________
Des de fa un temps hi ha diverses iniciatives per recuperar i dignificar el mestre rural Antoni Benaiges. Hi ha documents per als qui sentin curiositat o interès, malgrat que estem vivint una temporada en què tanta gent (culta o àdhuc intel·ligent) vol fer-nos creure que les classes populars espanyola i catalana no tenim res en comú, i pretenen desfer totes les col·laboracions i totes les cooperacions, perquè això deu afavorir els seus interessos.

http://vimeo.com/80029214

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/diarieducacio/memoria-tots-mestres-prometre-mar_6_204089610.html

http://www.que-leer.com/19336/desenterrando-el-silencio-antoni-benaiges-el-maestro-que-prometio-el-mar-de-antoni-benaiges.html