Catalunya decadent?

Cisterna de wàter de caiguda directa, tal com expressa el rètol adherit. La fotografia està feta al municipi català de Les Fonts, a Sant Quirze del Vallès.

El títol de Gregorio Morán, La decadencia de Catalunya contada por un charnego, Debate 2013, m'ha donat l'ajuda que em faltava per a enllestir aquest text.

Aquest text meu és un text ràpid i tan sols apuntat, on intento ficar les idees que em volten pel cap. De vegades volen com papallones de colors lluminosos, de vegades com mosques d'un estricte gris de mosca. Finalment, he trobat una pregunta que resumeix els meus neguits.

L'eufòria identitària que estem vivint pot ser l'indicador d'un estat de decadència?

Diuen (sobretot els constructivistes) que tan sols hi ha preguntes interessants. Jo trobo que --modestament-- aquesta pregunta és interessant. Les respostes que escric, en canvi, no ho són gens. Però ho deixo tot aquí per si algú sap fer noves preguntes interessants o tal vegada respondre respostes intel·ligents.

La meva hipòtesi (extreta de lectures i converses) es planteja si l'identitarisme independentista d'avui no és una forma d'expressió agònica, l'espasme d'un col·lectiu que no sap d'on ve ni on va.

La llengua i les seves coses

• més enllà de l'avorriment que genera la infinitud i el to del debat sobre bilingüisme, diglòssia, etc, i dels vaticinis apocalíptics, tenim xifres que indiquen tendències. Fa uns anys es lamentava que a les escoles públiques es parlés català a l'aula i castellà al pati. Avui, a la majoria d'escoles de les rodalies de Barcelona, el castellà ja és a l'aula: és la llengua escollida pels alumnes per a comunicar-se entre ells i sovint, també, amb el mestre.
• la xifra de vendes de llibres en llengua catalana baixa respecte del castellà de forma lenta, potser imparable.
• en l'arrauxat discurs independentista s'evita la qüestió lingüística de forma pudorosa o temorenca. Un independentista com Junqueras va plantejar la possible cooficialitat català/castellà. Després va callar i va fer veure que no havia dit res. O com fa amb d'altres qüestions, ja ho parlarem, més endavant. Segurament en els ànims o en l'imaginari de l'independentisme s'admet el retrocés utilitari del català. I en l'afirmació si no tenim estat propi el català desapareixerà hi ha una acceptació implícita del drama: que la llengua catalana només pot ser una llengua subvencionada.

El misteriós cas de la consciència nacional i el futbol...

Caldria la col·laboració de sociòlegs i antropòlegs culturals per a explicar fenòmens que tot just exposo en una llista, però que tal com els percebo em resulten inquietants:

• la correlació evident entre l'auge del barcelonisme futbolístic i l'independentisme: les temporades victorioses del Barça han influït en el creixement de l'independentisme? La darrera dada que tinc al respecte prové d'una font tan interessant com Intereconomia TV, on es va perpetrar un debat sobre la possible inclusió de Josep Guardiola en una llista electoral.
• per què es va interessar tant l'ANC en què la Via Catalana passés per dins del camp de futbol del FC Barcelona? Per què van celebrar allà el Concert per la Llibertat, malgrat la fredor que va despertar en els directius del Club de Futbol?
• per què hi ha persones que es van desplaçar a la Ciutat de la Justícia per aplaudir el futbolista Leonel Messi quan hi va anar a declarar per frau a la hisenda pública?

Samarretes: grogues o verdes (i blanques, i negres)

Tots hem entès que les motivacions principals de l'independentisme són de caràcter essencialment econòmic (que els diners dels catalans es quedin a Catalunya), i que per aquest motiu l'independentisme ha esdevingut transversal. Es podria inferir que allò que volen els independentistes és una millora dels serveis públics (que són bàsicament la sanitat, els serveis socials i l'educació). Però a qualsevol manifestació en defensa de la sanitat, els serveis socials i l'educació hi van menys persones de les que van al Camp del Barça a veure un partit com ara el Barça-Valladolid. Què preocupa els catalans?

• un dels mitjans de comunicació més decidament sobiranista-nacionalista-independentista deu ser Vilaweb. Aquest mitjà tan sols destaca les notícies relacionades amb el procés i ha decidit presentar amb eufòria qualsevol dada o acte que permetin imaginar que la independència és qüestió de dies (una curiosa aposta per crear angoixa al públic, sens dubte). Aquest mitjà va explicar així la vaga de mestres mallorquins: les samarretes grogues parlen de revolta, les verdes de dignitat. Suposo que el pobre senyor Partal no sabia que des de fa dos anys els mestres catalans es manifesten amb samarretes grogues, i amb samarreta verda els professionals de l'ensenyament de la resta de l'estat. Per què en cas que ho sabés, la seva editorial manifesta una profunda mala fe.
• a Catalunya hi ha cada dos per tres manifestacions de samarretes grogues (vull dir d'ensenyament, --la propera aquest dijous 24), blanques i negres. La premsa en recull el mínim indispensable i sovint hi aplica la famosa doctrina de la majoria silenciosa.
• a la ciutat de Barcelona, els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques són el 33% del total. La resta ho fan en escoles concertades o privades. Aquesta dada no la publicita mai el Departament d'Ensenyament. Per què?
• samarretes de colors, via catalana, fires de merchandising independentista per pobles i ciutats, inauguració del museu-espectacle El Born-1714... no hi ha un excés de folclorisme colorista? Com és que ningú no redacta ni un sol article d'una constitució catalana? Identitat i reivindicacions tans sols es tradueixen en una catarsi festiva inspirada en el foc de camp? Quin model de sanitat, de serveis socials i d'educació proposen? En definitiva... perquè ningú no parla de 

quin país vol constituir?

No he pogut evitar deixar per al final...

La crònica d'una anècdota referida al dia 11 de setembre de 2013, en plena Via Catalana.

• Un fragment de la Via Catalana transcorria per la tangent de la Fira del Llibre en Català, a la plaça de la Catedral de Barcelona (no la creuava com el Camp del Barça, no sé perquè: només era una línia tangent). L'animador d'aquell fragment (un voluntariós xicot de l'ANC proveït de megàfon) va demanar als manifestants: -Quan ens sobrevoli l'helicòpter de TV3, aixecarem tots la mà amb un llibre en català! Quan poc més tard l'helicòpter de la TV3 va sobrevolar-los, tothom va aixecar la mà... sense llibre.