[La cançó es titula Never look back again, i la col·lecció de fotografies també]
A principis dels noranta vaig voler ser pintor. Vaig dedicar-hi hores i energies, pinzells, pots de pigment, cautxú, dissolvents. Al principi imitava Gauguin, però de seguida em va captivar el misticisme al·lucinat de Marc Chagall.
Vaig exposar en bars i restaurants del meu barri. Fins i tot vaig exposar en restaurants d'altres barris. Vaig vendre alguns quadres. Crec que el més car de tots el vaig vendre per 80.000 pessetes, que em va pagar un senyor panxut i amb corbata. Home de poques paraules i molts bitllets, que amb prou feines fou capaç de dir-me perquè el comprava. Era una escena eròtica, i jo vaig pensar que possiblement el regalaria a una secretària. L'home feia tot la pinta de ser un funcionari de nivell mitjà, potser alt. En tot cas, de Convergència.
Un dia, al restaurant del carrer Bailèn on tenia els quadres penjats, hi va entrar una senyora guapíssima i molt elegant. Gastava un accent lleugerament afrancesat. Em va dir que tot just ahir va tornar de Brussel·les -on té una galeria-, i que allà les meves pintures tenien l'èxit assegurat. Bèlgica és un país en el qual no penso mai, perquè aquí a la península tothom sap que a Bèlgica són tontos del cul. La senyora em va dir que em folraria venent pintura als belgues i em va citar per l'endemà al seu despatx per acordar els termes del tracte comercial (l'adreça era la d'un edifici modernista del carrer Gran de Gràcia).
Però l'endemà de bon matí vaig decidir que ja no volia ser pintor. No em vaig presentar a la cita amb la senyora galerista elegant i guapa.
A finals dels noranta vaig voler ser actor de teatre i em vaig matricular en una escola teatral. Una professora argentina em va dir que jo mai no seria actor. Però com que havia pagat la matrícula per endavant, em va tenir tot un curs a classe. Vam arribar a ser amics.
La vida va passar i em vaig dedicar a altres professions. A la feina que faig actualment puc pintar de tant en tant, i faig de clown cada dia. Però abans d'adormir-me penso que volia ser pintor. O, en tot cas, actor de teatre.
la senyora guapa d'accent afrancesat, poser era una bona oportunitat que vares deixar escapar, ara ja no ho sabrem, però les coses no passen si no han de passar, i de fet, per pintar com Chagal ja hi ha els quadres de Chagal.
ResponEliminasalut
En això de Chagall tens tota la raó. Possiblement, tant en pintura com en literatura com en música sobra gent que pinta, escriu o composa com altres. Però jo crec que ser original no és obligatori.
EliminaLa insatisfacció és un motor com qualsevol altre. En tot cas, sabem que res es mou sol.
ResponEliminaSuposo que sóc un supervivent i per tant les insatisfaccions són la millor motivació.
EliminaOstres, a mi també m'ha passat algu semblant...el no està del tot decidit a agafar una feina i arriba a no presentar-me a l'entrevista. El cop més absurd va ser quan em van oferir ser director d'una revista pornogràfica...
ResponEliminaT'entenc, però crec que aquí vas fallar. De tota manera parlem-ne, perquè amb tot això de la independència crec que faríem la primer pela muntant una web de porno català. El logotip el tinc clar: una parella en actitud pre-coital vestits només amb espardenyes, faixa i barretina. El títol cal pensar-lo: ItacaX? Fuck A Lunha? ANC (A National Cock)?
Eliminaja ja molt bons els títols...
EliminaNo trenquis l'aroma del teu escrit amb pudors politiques... Potser el teu karma es arribar a ser polític?
ResponEliminaNo sé perquè, jo crec que no tinc ànima de polític. No sé què faria si visqués a la Franja de Gaza, però aquí no...
Elimina