10 d’abr. 2012

Resurrección de la caperuza española



Prólogo

Poco antes de morir, mi padre sufrió un arrebato de locuacidad con sus hijos. Como si antes de marcharse quisiera dejar los puntos sobre las íes. Así, un día me confesó lo que opinaba de mi: que aunque me veía con aptitudes y virtuosidades, también sospechaba que en realidad yo no servía para nada.

Y pocos días más tarde me llamó al lado de su lecho, chasqueó la lengua, tosió, y me ordenó que me sentara.
-Hijo mío -empezó- Eso de ser español es complejo. No basta con serlo, como los franceses o los italianos: hay que parecerlo. Hay que ejercer de español.

[En realidad, cabe decir -en honor a la verdad- que mi padre pronunció estas palabras en un catalán estricto. Para comprenderlo bien y evitar la confusión de los traductores, lo transcribo y me quedo más tranquilo:
-Noi, això de ser català és una tocada d'ous. No n'hi ha prou amb ser-ne, cal militar de català. Amb dos collons. Parlar, pensar, follar i pregar en català. I no sé si és demanar-te massa, però hauries d'anar pensant en votar Convergència, perquè ja no tens vint anys.]

*     *     *



Cuando el hombre hubo muerto me vinieron aquéllas frases a la mente y pensé que había llegado el momento de rendirle homenaje. Es decir, de seguir sus pasos prudentes y no malograr sus buenos consejos. Yo me sabía español, pero me quedaban dudas acerca de mi verdadera españolidad militante. Vivía, pensaba y hacía todos lo demás pero un poco así, sin raíces. Sin un arraigo verdadero, sin conciencia plena.

Me sentía más o menos como los homosexuales dentro del armario: quiero pero no debo, no sé si puedo, me gustaría pero... ¿Porqué no vivir a fondo la españolidad? ¿Porqué no gritar como un enérgumeno con cada gol de Iniesta, Villa o Ramos? Pero eso del fútbol me cuesta. Así que pensé en emprender la españolidad que llevo por dentro por otr vía. ¿El misticismo? Pensé en recitar San Juan de la Cruz cada mañana, pero no lo veía claro tampoco.

La religión era, sin duda, el camino. Acudir a las misas de Monseñor Rouco y vituperarle cuando arremete contra el aborto. No faltar nunca a las fiestas del Opus en pro de la familia española y bien entendida. Rezar el rosario ante la tumba del Valle, hermanado con los buenos. Llevar una virgen a cuestas, sudando sangre por las avenidas. Corretear encapuchado en semana santa, flagelarme ante la imagen del Santo Prepucio, besar el falo que esconde el pilar de Zaragoza, humillarme como un buen esclavo a los pies de la virgen de Montserrat.


Epílogo
Así fué como empecé mi segunda vida. Como resucitado, empecé a vivir en español. Dejo algunas imágenes y bocetos que ilustran mi conversión.


17 comentaris:

  1. En veritat el teu pare et devia veure molt malament si et va dir que votessis Convergència. I si et veiès de natzaré encondonat no se pas com s'ho agafaría.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, ja et pots imaginar que això són llicències, i que mon pare es va guardar bé de demanar-me mai el vot per CiU.

      Elimina
    2. ...traigo
      ecos
      de
      la
      tarde
      callada
      en
      la
      mano
      y
      una
      vela
      de
      mi
      corazón
      para
      invitarte
      y
      darte
      este
      alma
      que
      viene
      para
      compartir
      contigo
      tu
      bello
      blog
      con
      un
      ramillete
      de
      oro
      y
      claveles
      dentro...


      desde mis
      HORAS ROTAS
      Y AULA DE PAZ


      COMPARTIENDO ILUSION
      LUIS BOSCH

      CON saludos de la luna al
      reflejarse en el mar de la
      poesía...




      ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE TITANIC SIÉNTEME DE CRIADAS Y SEÑORAS, FLOR DE PASCUA ENEMIGOS PUBLICOS HÁLITO DESAYUNO CON DIAMANTES TIFÓN PULP FICTION, ESTALLIDO MAMMA MIA,JEAN EYRE , TOQUE DE CANELA, STAR WARS,

      José
      Ramón...

      Elimina
    3. José Ramon, vivitaré tu(s) blog(s), seguro. Un saludo y bienvenido.

      Elimina
  2. veig una relació fàl·lica entre la virilitat i el nacionalisme...la penitència i el penitent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, ostres, no hi havia caigut. Però per mi que hi ha relació entre patriotisme, paternalisme i veneració fàl·lica. Ho estudiarem amb més profunditat.

      Elimina
  3. Això de la Setmana Santa és un bon túnning. M'agrada. Serà qüestió de provar-ho l'any que ve a veure com ho celebren en Rouco o en Sistach!

    El meu avi que era molt de parlar no ens va fer venir un a un a parlar amb ell però ens va deixar una carta desitjant-nos molta sort, que cuidessim dels pares i que l'únic que lamentava era la nostra separació de l'Església. En la seva vida ens va dir res del tema!

    ResponElimina
  4. Galderich, trobo que el teu avi er un moderat exemplar. Pel què fa al tunning de setmana santa, crec que ja és l'hora de posar-s'hi. L'any que ve sens falta, una processó obscena. Li demanarem permís al Trias per desfilar Rambla avall. I caldrà parlar amb l'honorable Puig. No sigui cas que vulgui felicitar a hòsties una iniciativa tan novedosa. Estic segur que els nacionalistes neoliberals veuran amb bons ulls qualsevol gest en favor de la nova Catalunya.

    ResponElimina
  5. Boníssim. Tot: el relat i les arestes. El que dius i el que es perd en la traducció. El que sintetitzes i el que sumes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, gràcies de nou. La intenció era crear una fricció entre el text i la traducció per ressaltar les paradoxes...

      Elimina
  6. Llàstima que tot just s'hagi acabat la setmana santa, sense haver pogut celebrar una processó tan bonica. Ara haurem d'esperar tot un any sencer per mostrar-nos catalans -o espanyols, segons s'escaigui-, com cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, cal no oblidar que Catalunya té infinitat de processons, amb polítics a primera fila, de bracet dels bisbes (el de Lleida és un bon exemple, però n'hi ha molts). Després hi ha gent que veu enormes diferències "essencials" entre Catalunya i Espanya, però jo a hores d'ara no n'he vista mai cap.

      Elimina
    2. El més semblant a un "nacionalista català" és un "nacionalista espanyol". O posa-li "patriota" que ve a ser el mateix.
      Jo tampoc hi veig moltes diferències, la veritat.

      Elimina
  7. M'ha fet gràcia l'espanyolització fàl·lica. Ja se sap, allò de "por mis cojones" sona molt millor en castizo. Si això de la processó obscena prospera, fes-m'ho saber. Em sabria greu perdre-me-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, la referència testicular és castissa, però també catalana. Amb un parell d'ous, els collons sobre la taula, tenir-los ben posats, etc. Fa poc vaig sentir un "periodista esportiu" de la impagable RAC1 explicant que el Barça li provoca trempera i fins i tot fal·lera.

      Elimina
  8. Lluís, quin fart de riure. Ja sé que és trist, però em sembla que ja no sé renunciar a aquestes tristeses malaltisses. Al final resultarà que estem fets més d'allò que ens desagrada que no pas d'altra cosa. Cada cop tinc més clar quines són les fronteres naturals del surrealisme.

    M'has fet recordar el Cipote de Archidona, amb el paio aquell ejaculant al cinema al ritme del paso doble taurí "El gato montés".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, en aquestes alçades ja gairebé estic orgullós d'haver nascut en un país que és l'indiscutible bressol del surrealisme. I sembla que cada cop ho som més.

      Elimina