8 d’ag. 2010
Figa Rock 2010: que en Pau sigui amb vosaltres
Ha passat un altre cop, i ja en van nou. Aquesta matinada ha sonat la darrera nota del festival de La Figuerosa. Els anys passen, i el pas dels estius assenyala aquest trànsit. A la primera edició, el 2002, jo encara no lluïa cap pèl blanc, ni a la closca ni a la barba.
Malgrat les voltes que li fem plegats al Sol, enfilats en la bola de confusions anomenada Terra, hi ha estranyes metàfores de la permanència. Alguna cosa inclassificable és sempre igual i no obstant diferent a cada Figa Rock. Nosaltres no som els mateixos i en Pau Riba -alma mater del Festival-, tampoc. Però ahir al vespre, cap a les vuit i quan la calor començava a minvar sobre els rostolls de l'Urgell, va repassar un disc del 1971: Jo, la Donya i el Gripau. Un disc que fa molts anys l'autor resumia així:
Dedicat al naixement del meu primer fill Pau —o griPau (Gran Riba Pau)—, que va néixer de part natural a Formentera sense altra ajuda que les meves dues mans. Molt influït per la cançó popular catalana d’arrel tradicional i per la Incredible String Band i enregistrat a l’illa amb un equip portàtil alimentat per bateries (un Nagra, que és el que s’usava i s’usa encara pel so directe en el cinema), aprofitant la ressonància natural del pou, el murmuri de les abelles, etc
El sol s'aclofava rere les branques. La placeta s'anava omplint: un dels fenòmens que defineix el Figa Rock és aquesta màgia poc habitual en què les generacions saben compartir un espai petit. De nadons a padrins, hi ha el retrat transversal de les edats humanes. A cada nou Figa Rock, sento com jo mateix avanço pel riu de la vida: és el premi a la fidelitat, diguem-ne. Tot i que no hi hagi anat cada any, alguna cosa m'hi lliga. Si no hi sóc em dol no ser-hi, i l'estiu passat ens va fer fora la pluja justament durant l'actuació d'en Riba.
Per bé que caldria dir dels Riba: a l'escenari hi puja també el seu darrer fill, de vuit anys. Ho recordo bé: el 2002, els assistents al primer Figa vam veure actuar en Pau acompanyat de la seva dona, embarassada i amb un panxa esplèndida, llustrosa i rodona com un planeta. Dins aquell claustre orgànic i rosat, aquest nen escoltava la música, amortida a través de l'aigua on flotava.
El país té moltes històries. Hi ha la oficial i la no-oficial, les històries divergents de la premsa nostra de cada dia. Hi ha la suma de les històries de les vides de cadascun, que atomitzen la idea de les pàtries i les nacions. Hi ha aquestes històries menudes, de les quals la música de Pau Riba podria ser una banda sonora.
Riba diu que el Figa Rock li recorda el Canet Rock, i jo no sé què dir: encara no m'afaitava per aquelles dates. Vet aquí una forma senzilla de dir que passen els anys, però no ho arrosseguen tot. Hi ha un país que no té diputats ni presidents, però té places al sol, estius i músiques.
____________________
Més tard, i ja entrada la nit, vam marxar de la placeta fins al tros on ens esperaven els escenaris per a veure transitar la nit sencera. Vam començar amb un breu espectacle de clown, on en Pau seia entre el públic, amb el seu fill. Ja no sol ser freqüent aquesta actitud, però encara existeix.
Després, els estels van seguir girant. Quan vora les dues el grup electrògen va fallar i ens vam quedar a les fosques, vaig poder mirar la nitidesa de la Via Làctea sobre la plana de l'Urgell. Durant un minut.
Nota: Totes les fotografies són de l'autor del text.
que vols que et digui Lluís! Pau Riba va fer un disc interessant fa segles i res més, ara em sembla una patética caricatura del no res d'ell mateix, perdut emmig de la seva pròpia incongruència.
ResponEliminaHo sento, però ho veig així.
Guardo un recuerdo muy lejano del Pau Riba, que se mezcla en mi memoria con Jordi Sabates y sus "Ocells del mes enlla", pero ni siquiera puedo recordar como sonaban, ni si tienen algo que ver uno y otro. Tuvieron difusión fuera de Catalunya, pero ahora, ni idea de por donde van.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaUn apunt fantàstic que em fa doldre més encara no haver pogut anar-hi. Sembla que la meva situació és inversa a la teva. Fa temps que tinc ganes d'anar-hi (enguany ho tenia tot preparat fins i tot casa a prop) però diverses circumstàncies van fer fracasar el projecte. Llàstima!
Si arribo a saber que hi anaves t'hagués combidat a creps en la distància perquè la meva germana hi tenia la paradeta muntada! Galderich hagués estat la paraula clau!
L'any que ve a veure si ho puc planificar millor i no em surt res al darrer moment!
Puigcarbó: d'acord que en Riba té un disc fora de sèrie, i els altres no tant. Però és la figura en general la que té encara una gran influència, no tan sols musical sinó per actituds i propostes.
ResponEliminaPepe: Pues no sabría decirte exactamente la relación entre Sabatés y Riba. Como por suerte tenemos el Google, probaré a ver. Puedes encontrar mucha información sobre Riba, en especial del álbum Dioptria.
Galderich: Que petit és el món (i de vegades complicat!). Suposo que la creperia mòbil de què parles quedava a la dreta de l'escenari (n'hi havia una altra al fons. Caram... i mira que vam pensar en la possibilitat de menjar-ne una. Encara que finalment vam fer uns bocates de llonganissa cuita...
L'any que ve ens hi trobem!
Creperia? A veure si més o menys ens podíem haver trobat a qualsevol lloc...
ResponEliminaA mi també em porta records de vida en PauRiba, del Canet Roc que no podia anar fins a moltes de les vivències que compartim en fer-nos grans...
Per cert, Lluís, jo et trobava en algun blog compartit...
Zel: vols dir que també eres al FigaRock?
ResponEliminatens raó en això del blo compartit, ara deu fer un mes que em vaig emancipar i faig una cosa més personal. Ens anem veient!
Fantàstic doncs! No sabia quin dels teus blogs triar per respondre el teu comentari... així que aqui es queda. T'aniré llegint.
ResponEliminaQuina enveja que fas!!!! Vaig descobrir en Pau Riba quan tenia 16 anys, és a dir fa 16 anys una nit d'estiu i avorriment que vaig enganxar pel 33 un concert d'ell i vaig enamorar-me de les cançons que vaig sentir! Era del disc De Riba a Riba on cantava poemes dels seus avis poetes, el Carles Riba i la Clementina Arderiu. Recordo que durant anys me'l trobava sovint amb algun fill petit o molt petit i m'emocionava veure'l no sé ben bé per què. En concert, només he aconseguit veure'l una vegada i va ser meravellós, a l'Apolo, cantant cançons del disc Dioptria. Té una cançó molt bonica sobre això de tenir fills. Penso que és un molt bon músic i em crec la seva vida, una vida de debò i potser una mica més
ResponEliminaMarta: he anat seguint la trajectòria del Pau, irregular però tal com dius molt de veritat. No hi ha marqueting ni muntatges, les coses tal com són.
ResponEliminaSi t'agrada també la figura (apart de la música) hi ha un documental que suposo que es pot trobar, produït per TV3: "Deixa'm en Pau".
Sí, em sembla que el vaig veure.
ResponEliminadeu ser vena RIBA perque jo m'estava a Andorra i els pastora van fer un concert de comiat del disc RMX i van anunciar el nou CD Pastora son brutals en el directe i com músics...la genialitat!!! En Caïm sobretot. El millor music del país Ho comento aixo de la vena ja que ell va sortir acompanyat amb una nena No se si filla de Caïm o de Pauet pero tothom comerntava que la nena era Riba i va ser molt precios
ResponEliminaIveta: això dels pastora encara ho tinc pendent, i algun dia els hauria de veure, no?
ResponEliminaM'apunto ;) Valen molt la pena. Són brutals a l'escenari. Aviat treuuen un nou treball UN VIAJE EN NORIA i la cançó que van estrenar a andorra era molt molt bona.
ResponEliminaUn blog molt amable de llegir el teu
Iveta: gràcies de nou. Si pots, ja informaràs dels concerts de Pastora, i a veure si es pot organitzar alguna cosa. Salut.
ResponEliminaT'ho dic inmediatament que ho sàpiga. Un meu company treballa amb la seva ex dona. Treuran un single suposo abans. Organitzar? Nosaltres? Tu? o Pastora? No ho entenc molt bé
ResponEliminaIveta: sobre organitzar, m refereixo a qué potsr des del blog es podria muntar una "excursió" a veure els Pastora. Si sabem el lloc i la data d'una actuació propera, es pot provar.
ResponEliminaUs avisare si ho se.Us seguire llegint i passant a visitaros per aqui;)
ResponEliminaPuigcarbo tu si que ets una CARICATURA
ResponEliminamarta jo soc de Tiana i sovint em creu amb en Pau i entenc el sentiment que exposes. Veure'l es entranyable. No et sabria dir pero cada cop que el veig i sobretot anant amb criatures ( les seves o les dels fills) em desperta molta tendresa si el miro als ulls. Ara però fa temps que se li ha donat per anar descalç i no sé potser per això algu a dalt el titlla de CARICATURA. A mi no m'ho sembla ans al contrari. VISCA EN PAU RIBA
ResponEliminaIveta: doncs ja ens anirem veient per aquí.
ResponEliminaMarch: home, qualsevol podria pensar que un altre és una caricatura, però entraríem en un discussió llarga i estèril, no?
ResponEliminaRoser: en Pau Riba em desperta sensacions més o menys com les teves. Al Figarock també anava descalç (i el seu fill igual), encara que va ficar els dits dels peus dintre uns gots de plàstic, suposo que per evitar les pedretes punxegudes?
ResponElimina"ara em sembla una patética caricatura del no res d'ell mateix"
ResponEliminason paraules de PUIGCARBO. No son meves.
Bastant ofensiu al meu entendre...
March: més que ofensiu a mi emsembla desafortunat, el comentari. Ho dic perquè no li veig intenció d'ofendre, i en Puigcarbó sol usar comentaris iexpressions que potser xoquen però queno duen males intencions. En tot cas jo -que sóc seguidor i "fan" del Pau-no em vaig sentir ofès.
ResponEliminalluis ets tu el que surt a la foto amb el Pau?
ResponEliminaSelva: no, no, jo només sóc el qui va fer les fotos. Aquest senyor (si no mequivoco) és un periodista de la premsa de Lleida. A veure si l'any que ve em faig retratar jo al seu costat...
ResponEliminaFa molts i molts anys ( ja en tinc 63) que segueixo Pau Riba i sempre sempre he respetat el que ha fet tot i que molts cops sigui exagerat, pero anomenar lo caricatura!!!!!! Com diuen els joves US HEU PASAT
ResponEliminaMaria: tot i que jo "només" en tinc 45, també respecto molt tota l'obra del Riba, amb excessos inclosos. Crec que al nostre país falta gent com ell, entre tanta gent correcta i assenyada (així ens va). Però en fi, als blogs la gent hi deixa tota mena de comentars aprofitant que som anònims, i jo no en vull censurar cap.
ResponEliminagracies
ResponEliminaSi es fa alguna trobada a Tiana o a can Riba i acepteu gent de la tercera edat JO VINDRE
en Llull es un nen precios i molt mes gran del que es i amb una ment oberta i ho deu al seu pare
ResponEliminaAina: estic segur d'això que dius. He anat veient com creixia, d'any en any a La Figuerosa i se'l veu especial... a veure què farà en el futur?
ResponElimina