En David Bowie era català (a en Jordi Bilbeny, in memoriam)

El professor català en Jordi Gardeny, català, acaba de treure el seu darrer treball d'investigació "En David Bowie, cantautor català", Dignitat Editors, Taradell, 2019 després de gairebé una dècada de remenar arxius, entrevistar-se, recórrer món i rescatar testimonis perduts. Labor metòdica, minuciosa, plena de troballes extraordinàries. A hores d'ara, ningú ja no gosa contradir-lo, i cal acceptar científicament que en David Bowie era català. Ara ja podem afirmar que el glam rock és un producte tan català com el fuet, el pa amb tomàquet o la ratafia. Perquè en Bowie és, finalment, tan català com altres estrelles de l'espectacle, de na Núria Feliu a na Pilar Rahola.

Dècades d'oprobi i de vergonya, de complexos d'inferioritat, d'expoli i de manipulació han permès ocultar la genètica d'en David Bowie. Però a partir d'ara podem anomenar-lo tal com s'escau: Joan David Bou i Canyellas, nascut el 8 de gener de 1947 a  Picamoixons, a tocar de la vila castellera de Valls. 

En Ramon Bou, el pare (emparentat amb els Bous que regenten el restaurant Bou, santuari de les calçotades, temple de l'indigest romesco), va decidir provar fortuna a Anglaterra, i es va establir a Londres el 1949. En Ramon, sempre segons els arxius, s'havia afiliat a la Falange el 1938 per tal d'obtenir privilegis i prebendes, tot i que en son cor català hi niava, des de ben menut, un amor pur i incondicional per Catalunya. Tant és així que, el 1948, durant la visita del General Franco a Reus, s'apropà al generalíssim i li digué: "Caudillo mío, amo tanto la tierra catalana que me gustaría obtener de vuecencia las tierras de mi cuñado, que es un poco rojillo". Franco se sentí molest per l'alè d'allioli del vallenc i li ho feu notar: "¡Vuestro aliento me tuerce el impasible ademán! Oléis a perro muerto". Des de llavors, en Ramon Bou sempre va témer la repressàlia i per això va decidir emigrar. 

Fins que en Joan-David Bou no va començar a adquirir una certa fama en el món de la música pop, a partir de finals dels anys seixanta, ningú no n'havia fet cabal. Però a partir de l'instant en què el seu nom va saltar als mass media, es va conjurar una col·lecció de factors que van acabar per esborrar els seus veritables origens.

El qui llavors era ministre d'Información y Turismo, en Manuel Fraga Iribarne, va reaccionar amb precisió i celeritat. A partir de sinistres acords amb l'ambaixada britànica, i amb la connivència de la branca Bou que residia a Catalunya, els funcionaris van esborrar, manipular i pervertir qualsevol indici que hi hagués als registres. En David Bou, entretant, sembla que tampoc no va mostrar cap interès per contradir la maniobra de la dictadura, potser per por de ser repressaliat pel malvat Estat Espanyol. Hom diria que va saber fer dels vicis virtuds, i va decidir aprofitar-se'n. La seva projecció professional -va pensar- es podia veure beneficiada per una genealogia netament anglesa: l'origen espanyol no afavoria gens la imatge que pretenia donar.

En Jordi Gardeny té indicis seriosos que en la campanya de descatalanització d'en Bowie hi van participar de grat algunes de les personalitats públiques de la transició democràtica. Manuel Fraga fou sempre hàbil i enginyós, i es va adonar de seguida que un sector important de la catalanitat no era propera als excessos gestuals i rítmics d'en Bowie, l'amanerament i les disfresses d'una pietat cristiana més que dubtosa. El sector conservador i catòlic del catalanisme -sempre majoritari- veia amb consternació la carrera d'en Bou/Bowie, i no van fer-se pregar gaire per contribuir a ocultar la seva filiació. "Més ens val estranger o xarnego que nostre, aquest fantotxe promiscu i mariflor" -digué Mossèn en Ballarín en certa homilia. (Ho digué en llatí). 

En Fraga va saber aliar-se amb els sectors catalanistes moderats que ja prenien posicions per accedir a la política: en Jordi Bunyol, n'Heribert Barruda i en Miquel Coll i Alentorndelqual haurien participat en l'operació. Així mateix, algunes personalitats de la música catalana (en Josep Maria Espinachs i en Rafael Subiràs especialment) haurien conspirat igualment en favor de l'engany, per tal de presservar una determinada lectura de "Els setze jutges". En aquest sentit, cal esmentar la noble actuació de na Guillermina Motta, que s'hauria negat inicialment a col·laborar en l'enganyifa. El guitarrista en Lluís Nyap, en canvi, digué que se n'anava uns dies a Tuníssia i no es va mullar. A la tornada va presentar la cançoneta "Com un arbre nu".

A la presentació del seu estudi, prologat per l'insigne historiador el Doctor Xucrutull, en Jordi Gardeny va aportar proves documentals indiscutibles de les que reprodueix el llibre en un emotiu Power Point, i va aprofitar l'ocasió per fer un avançament de les properes personalitats de les quals demostrarà la seva catalanitat: n'Arthur Rimbaud (Artur Ribó i Catassús, de Vilanova de la Barca), en Joseph Conrad (Josep-Conrad Puigdengolas i Faura, de Balsareny) i el possiblement més polèmic de tots, n'Edwin Aldrin (Eduard Alderich, enginyer agrícola de Santa Coloma de Queralt, la Baixa Segarra).

Els catalans hem arribat a la Lluna!, exclamà en Gardeny, endut per la rauxa catalana que li fa bullir la sang, i es va permetre explicar una anècdota sobre n'Apol·lo XI: una confabulació espanyola havia conspirat perquè fos n'Aldrin el qui romangués a bord del mòdul orbital i no trepitgés na Lluna, però sembla que els astronautes, un cop a l'espai, decidiren desafiar l'estat opressor i, al crit de "No tenim por!" van consensuar que fos en Collins el qui es quedés flotant a l'espai. N'Aldrin els ho agraí, a la tornada, convidant-los a una trobada de grallers a Esblada, al final de la qual, i després de la missa a la parroquial de Sant Jaume, els obsequià amb un generós xeflis de pa amb tomàquet acompanyat d'uns tallets de bull i de bisbe d'Osona, i regat amb xarel·lo català però del bo. N'Armstrong i en Collins encara lloen aquell diumenge al matí català a dia d'avui. En Collins el cità fa poc, en una entrevista a Fox News, en què digué: "Em vaig sacrificar, és cert, però després d'escoltar els grallers catalans i de tastar l'embotit català, sé que em vaig sacrificar per una causa digna. Ho tornaria a fer!".

En acabat l'acte, el cantautor en Jaume Arnella va presentar l'adaptació al català de Space Oddity en un to didàctic, i demostrant que la musicalitat de la cançó és plenament catalana: "la lletra en català encaixa com un guant a la partitura, molt millor que l'anglosaxona, fet que demostra que fou composta en dolç llemosí" -digué a un públic entusiasta que ja cridava en favor de la sobirania i per la llibertat dels nostres presos.

En acabat l'acte (per segona vegada i del tot), en professor Gardeny prengué de nou el micròfon per explicar que n'Eduard Alderich va amagar una estampeta de na Mare de Déu de Montserrat, na Moreneta, sota una pedra del satèl·lit. Aquesta informació feu que la parròquia s'arrenqués amb en Virolai i na Santa Espina

_______________________________

Fotografia: En Jordi Gardeny a la presentació del seu llibre, al Saló Puigmal de la Casa Gran.