El Parlament dels lletraferits

Això ens ve de lluny. A Catalunya, si li fots una pedra a un arbre (posem per cas una pomera), te'n cauran tres poetes (dos dels quals rimadors) més un novel·lista, dels de la novel·la negra catalana contemporània. Sembla una imatge surrealista però és realisme estricte. A la península Ibèrica, el realisme és surrealisme pel damunt del Pirineu. Per això es diu surrealisme.

No en sé prou de sociologia, però diria que el cas té quelcom a veure amb el nacionalisme català, que usa la llengua escrita en vers com una bandera. O com una espasa. Hom pensa que un bon patriota és aquell que escriu versos. Dels narradors i novel·listes se'n desconfia. No hi ha novel·la patriòtica? Ho hauria de preguntar a alguna eminència sorruda d'Òmnium Cultural, que aquests sí que en saben sobre normalitzar-nos a cop d'hòstia i de decret llei. O a en Marc Moreno de "Llibres del Delicte", que edita una variant curiosa de la novel·la negra: la novel·la policial (de Mossos d'esquadra) i ensems patriòtica.

Al Kurdistan expressen els anhels patriotístics amb Kalaixnikovs, al País Basc cremen contenidors plens de merda quan tanquen les herrikotabernas i aquí ho fem amb rodolins, el cap de setmana. Pulcritud a la catalana. Llàstima que hi hagi rodolins de rima letal. No parlo del sublim "Pel juny/la falç al puny", si no de: "Endavant, President/som la bona gent", d'una poetessa masista que s'autoedita al Facebook. A la mateixa xarxa social hi pots trobar l'associació de poetes per la independència, que té un valor antropològic igual o superior als caníbals de Borneo.

Era previsible que, enmig de l'onada sobiranista, els lletraferits arribessin al Parlament i hi ocupessin uns quants escons. Vist que el sobiranisme té una èpica dubtosa, la irrupció de la lírica era inevitable. Algun sobiranista llegit va trobar un vers de l'Andrés Estellés i, aprofitant que l'autor no pot reclamar per motiu de defunció, va endinyar l'eslògan:

un poble unit, alegre i combatiu

A priori, diria que és bo que a la política hi arribin individus que no siguin funcionaris de carrera, advocats o economistes o assessors financers. Em sembla bo que hi hagi periodistes, professors, geòlegs, carters, actors, pallassos, etc. Sobre els poetes ja no sé què dir-ne, perquè em cansa el verb florit i aquest to de petulància irrefrenable. Es va ensumar la catàstrofe quan el senyoret Mas va citar Gandhi, que no era poeta però sí que s'inclinava cap a la figura literària.

(Nota al marge: en Lluís Companys va nomenar conseller de cultura el poeta Ventura Gassol, que és un bon poeta. Incomprensiblement mai no citat pels xicots d'ERC: on carai para la memòria històrica? Per mi que els xicots d'ERC encara són al Cavall Fort o a Tretzevents, i els més avantguardistes, al Club Super 3).

D'entrada, la irrupció de la poesia al discurs polític semblava la millor (l'única?) aportació de la CUP. En David Fernàndez decorava els seus parlaments, de vegades massa críptics, amb cites de poetes cultes i amb delicioses referències clàssiques: Troia, Itaca, Ulisses, Patrocle, el Minotaure, l'espardenya franciscana, l'abraçada del fill pròdig. Hi trobo a faltar l'Atlàntida (la de Plató, no la de Verdaguer).

Poc més tard, la poesia en seu parlamentària va esdevenir epidèmia. Un no parar. Es feu habitual sentir-hi citar Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Joan Maragall, Segarra, Núria Feliu, Salvat-Papasseit, Aribau (Bonaventura Carles, profecia de Puigdemont), Llach (!), Espriu (sempre Espriu!), Pitarra, Jordi de Sant Jordi, Riba (en Carles, no en Pau), Guerau de Liost, Mossèn Ballarín, les floretes de Sant Francesc. La poesia ja no és una prerrogativa de la Cup. En aquest context, l'arribada del mel·liflu senyor Gabriel Rufián, amb un curriculum on sols hi destaca el passat de rodolinaire aficionat, és un fet qualificable de "normal".

No hi ha sessió parlamentària on no s'hi produeixi un duel en vers. Com en un club decadent de dandys i diletants del segle XIX. A veure si per fi s'hi apunta algú de Ciudadanos i cita en Jaime Gil de Biedma o en Goytisolo o en Juan Eduardo Cirlot. Per encetar un bonic debat sobre xarnegos i catalans de soca-rel, de pedra picada. Seria un debat força distret. L'Oda al Pi de les Tres Branques contra No volveré a ser joven.

[És de ben parit ser agraït: cal agrair als convergents de tota la vida que es mantinguin fidels a l'ús de la frase feta que va promoure el fundador-delinqüent: el carro davant dels bous, el peix al cove, etc. Però... ai! Intueixo en la prosa post-independentista de Puigdemont la seducció imminent del vers. Y si no, al tiempo. Jo diria que li falta ben poc per arrencar-se amb quatre versos. Seran dels Gojos de la Mare de Déu del Claustre?]

El fenomen no deixa d'evolucionar, com la colònia de bacteris en una placa de Petri. Ara ja no es tracta tan sols de citar versos en públic, si no de d'inflingir-li al discurs un aire líric, amb rima interna i cesura i peu jàmbic. Rull i Turull, l'exemple més brillant de rima interna. No hi ha cap estratègia millor per amagar l'absència de contingut que embarrocar la forma.

A la Cup hi ha els germans Salellas (Lluc i Benet, noms que deduïm extrets de la popularíssima obra teatral Els Pastorets) que no escriuen versos però que, en canvi, fan una prosa poètica excelsa fins i tot quan li foten llenya a l'enemic interior. La gent de casa bona estan educats per conduir-se amb elegància en les tribulacions.

L'alarma del desastre definitiu saltarà quan en Joan Tardà s'arrenqui amb algun poemet. Aquest home (que està adquirint un aspecte estrany, com una postrera Teresina de La Cubana) justifica la seva eternització com a diputat amb expressions barroeres i vulgars, destinades a trobar l'aplaudiment de l'ànima hooligan que roman al fons de qualsevol poeta català. És un clàssic, un resistent. Però no descartaria una conversió imminent a la lírica. No me l'imagino recitant Rainer Maria Rilke, però uns versets de l'Oda a la Pàtria de l'Aribau potser sí. Segur que té el CD d'aquell concert de la Núria Feliu on recitava poemes patriòtics.

Des que Tardà i Feliu llueixen un pentinat idèntic que tot em fa témer el pitjor. Que el déu de la narrativa ens agafi confessats.