Muriel i la societat civil

Avui, 14 de febrer, i per segon cop en poques hores, s'ha anunciat la mort de Muriel Casals, diputada independentista. El segon cop anava de veres, com allò del jurament de l'alcalde Girona. Morir dues vegades sembla una mena d'ironia negra, macabra. O un joc literari. Jorge Semprún va escriure "La segunda muerte de Ramon Mercader", una de les seves bones novel·les (totes ho són).

S'enterra dues vegades el qui es mor dues vegades? Així, amb la pressa, recordo una magnífica pel·li d'en Tommy Lee Jones: "Los tres entierros de Melquíades Estrada", molt recomanable als amants del bon cinema i del gènere negre-negre.

La primera reacció davant de la notícia és la humana. La inevitable reflexió sobre la fragilitat. El rostre de Casals encara roman en alguns pasquins exsàngües, penjat als fanals dels carrers més deixats del nostre dissortat país, somrient sota el logotip de Junts pel Sí. Fragilitat, brevetat. Junts en la mort, aquí sí que anem junts de veritat. Junts en la dansa de la mort medieval, dansada al segle XXI (un segle cada cop més medieval, tot sigui dit).

La segona reflexió em sorgeix quan escolto els primers panegírics. Associat al nom i al curriculum de Casals, hi apareix el concepte de "societat civil".

La primera vegada que vaig sentir anomenar la societat civil vaig creure que es referia a les persones que no som ni clergues ni militars. Fou durant un dels governs del Tripartit (el darrer govern digne que hem tingut). Després em vaig adonar que la societat civil era una altra cosa, i que no m'incloïa a mi. Banquers, empresaris d'alt nivell, intel·lectuals dels del mediopelo, dirigents d'entitats diverses. És a dir, la "societat civil" és allò que abans, amb molta més precisió i claredat s'anomenava "poders fàctics". Amb "poders fàctics" no es pretenia enganyar ningú i tots ens hi aclariem.

A na Muriel Casals la deuen associar a la societat civil per la seva etapa com a dirigent d'Òmnium Cultural, suposo. La meva opinió sobre el paper d'Òmnium Cultural a la societat catalana de la postguerra és la mateixa que en tenia en Josep Tarradellas: una entitat decididament maligna per la salut cultural del país, una de les responsables del fracàs. Si algú sentís ganes de llegir-ho més extensament, està explicat aquí.

Però torno a la societat civil i a les paradoxes que hi intueixo. Es pot representar la societat civil i alhora ser diputat del partit que més o menys governa? Es pot parlar de societat civil quan una entitat com Òmnium Cultural viu de les subvencions del govern de torn? Aquesta estranya forma de vida no indica un grau d'instrumentalització molt perillós per part del poder? No cal pensar-ho gaire per trobar la resposta: la resposta la tenim en els vincles que s'han establert en els darrers anys i que han cristalitzat fa poc: Casals passa de presidenta d'una entitat de la burgesia il·lustre i pretesament il·lustrada a diputada del partit hegemònic.

Diuen els entesos o els conspiranoics que el seu nom va entrar a la llista de noms que es van discutir com a alternativa a l'Artur Mas per presidir el govern autonòmic actual. T'ha anat de poc, Muriel: quina dansa tan grotesca, aquesta dels destins i les ombres...!

Se'ns diu que aquest gir argumental del poder anomenat "procés català" (en un fabulós homenatge a la novel·la de Kafka) és un canvi degut a la pressió de la "societat civil". De vegades també es parla de la "voluntat del poble", que és un concepte desafortunat pel ressò totalitari que conté. I darrerament també sento anomenar un concepte més estrambòtic: "mandat democràtic", que és un concepte imprecís i borrós, útil per argumentar l'inargumentable.

Crec que puc pensar que Muriel Casals fou una persona inquieta. Culta. No són valors habituals a la classe política actual, i molt rars a la societat civil. Les seves idees socialpolítiques i les meves no coincidien en cap aspecte, en cap diagnòstic, en cap conclusió programàtica. Però també sento dir que era persona de debat i de diàleg. I per això jo, que encara sóc aquí -almenys per ara, mentre escric- em demano: què en pensava, ella, de veritat, d'això de la societat civil comprada, amistançada, subvencionada, sodomitzada, aduladora del poder polític? La fusió de governants i membres de la societat civil és una oportunitat esperançadora o un altre engany que ens du a la desesperança?

I tu, Muriel, que procedies d'una joventut d'esquerra culta i il·lustrada, creus que el "procés" és una oportunitat de fer un país nou o una maniobra vulgar i lletja per continuar sotmesos als cacics de sempre?

Creus que podríem dir que el "procés" és la quarta carlinada?

Ai, Muriel, que bé que estaria creure en l'espiritisme...! Com m'agradaria saber què en penses de tot plegat, ara que ja ets lliure de la servitud que ens imposen els salaris, els càrrecs i les subvencions!