L'alcalde, amb la vara ben alta

En Constantí Sugranyes i Gratacós, alcalde de Sant Fèlix de Riutort (prop de Torelló) es va llevar ben d'hora ben d'hora, i ja de bon matí se sentia el cor inflamat de patriotisme. Va repassar mentalment el programa del dia mentre es rentava la cara i va insistir-se a sí mateix en recordar que calia passar per la Casa de la Vila abans d'anar-se'n cap a la Capital. L'uixer li havia estat enllustrant la vara de comandament durant el vespre anterior, i a l'hora de plegar encara estava humida.

Era imprescindible anar a Barcelona proveït de la vara. En aquests temps històrics i convulsos que corren cada detall és important: anar-se'n a Barcelona sense la vara tal vegada significaria perdre l'alcaldia, perquè la realitat i els seus símbols han entrat en una nova relació, més màgica.

Va esmorzar frugalment, en part per les presses i en part perquè no tenia ganes d'esmorzar en companyia de la filla, que darrerament li feia unes burles sarcàstiques i molt inadequades. Però no ho va poder evitar: l'adolescent havia caigut del llit, i mentre es mirava amb ganyota de fàstic el contingut de la nevera va mormolar:
-De debò, papà, que avui te'n vas a Barcelona a fer de majorette de l'Artur?

L'alcalde Constantí Sugranyes tolerava les bromes amb dificultat, i era especialment sensible a totes les expressions que qüestionessin la seva virilitat. Això li passava des de sempre, des de ben petit. La filla devia saber-ho (perquè era llesta o perquè sa mare li ho havia explicat) i per això el narrador infereix que la conya tenia una especial mala bava.

-Els alcaldes catalans, els que som catalans de veritat anem a la Capital a fer un acte patriòtic! -va exaltar-se- Els catalans de veres, els catalans de debò seguem arran! I tu, que per cert segur que faràs campana a l'Institut, també hi podries anar.

La noia va fer un moviment de cap de significat inescrutable, va prendre alguna cosa del frigorific i va marxar. En Constantí va pensar, durant un segon, en aquesta paradoxa: l'alcalde d'una vila de prop de mil ànimes (sis-centes d'elles amb dret a vot a les municipals i cinc cinc-centes a les autonòmiques) no tenia cap autoritat sobre la filla-vilatana.

Mentre conduïa cap a ciutat (amb la vara de comandament llustrosa i refulgent al seient del copilot), va tornar a pensar durant un instant (només un): com havia anat l'organització de l'acte dels alcaldes en suport al President? Qui ho havia convocat? Havien estat els minyons escoltes de l'Assemblea Nacional o els de l'Associació de Municipis? Era cosa d'en Quico Homs? D'en Vicent Partal? Del Vicent Sanchís àlias Desclot? (L'Escrot, com li deia de jove). No ho aconseguia recordar.

A la ràdio, la Mònica Terribas glossava el tema del dia: la figura del President Mas i la coincidència amb no sé quin fet històric que afectava un antic President, de nom Lluís Companys. A en Constantí, la comparació entre Mas i Companys el trasbalsava, perquè des de petit li havien explicat (tant a casa com a les Joventuts Nacionalistes) que el President Companys havia estat un mal president de Catalunya: d'esquerres, revolucionari, amic dels anarquistes, advocat dels obrers folloneros, internacionalista, adúlter, ateu, espiritista. Aquest afany en comparar-lo que mostra ara la premsa catalana d'ordre insinua que Mas és adúlter? Ateu? Que practica l'espiritisme? Aquest Artur...! De vegades no sap pas com cal interpretar-lo.

En passar per Montcada i Reixac, una interferència perversa a les ones hertzianes va fer que la veu de la Terribas es descompongués, i que en el seu lloc hi aparegués algun coi d'emissora clandestina, que dedicava un especial informatiu a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, un tipus que també fou afusellat un mes d'octubre. Qui dimonis devia ser aquest Ferrer? La veu deia que en Ferrer i Guàrdia tenia un monument a Brussel·les i cap a Catalunya, tret d'un monòlit a la seva tomba de Montjuïc, potser perquè al poder català li agrada especialment que en Ferrer estigui mort i ben mort.

En Constantí va donar una ullada a la vara d'alcalde que reposava silenciosa al seu costat. Li agradava aquesta imatge: el símbol del poder, ben trempat i silenciós, obedient, erecte. Aviat el podria alçar davant del president, en honor del President. Va procurar eludir el dubte: el President davant del qual alçara la vara màgica podia ser, com Companys, un home ateu? Adúlter? Filoanarquista?

Va decidir no tornar a pensar fins al vespre o l'endemà, i deixar-se endur per la cita amb la història que l'esperava a la Capital catalana. Va oblidar els dubtes i en Ferrer i Guàrdia, la brometa ofensiva de la filla adolescent. No es pot pas viure una data històrica amb dubtes i noms de vells revolucionaris al cap.