Nordic Mist: comentaris a Bernat Ruiz (Núvol)

He llegit amb plaer i amb interès l'article d'en Bernat Ruiz Domènec "De què parlo quan parlo de periodisme cultural" a Núvol. Comparteixo (i em diverteixo amb) gran part del retrat que fa sobre el periodisme cultural a Catalunya. Efectivament, aquest periodisme és llastimós i no ens situa en l'imaginari del país modern i avantatjat del qual parlen alguns, optimistes o ingenus. Es pot ser innocent, però no ingenu. I pel què fa a l'optimisme, potser caldria descalvacar el concepte de la llista de les virtuts perquè no sé a què ens ajuda, ni com a individus ni com a col·lectiu.

Aquestes línies no són una resposta a l'article de Ruiz, ja que no gosaria contradir-lo: els dèficits del periodisme cultural català són tan evidents i tan vergonyosos que no hi tinc res a dir. Sí que vull aportar el meu punt de vista sobre algun dels aspectes que comenta. En concret, quan dubta de què "els catalans llegim poc". Al respecte, Ruiz diu:

"Un país llegeix poc o molt en funció del seu context històric i en comparació amb d’altres. No vàrem assolir la plena alfabetització fins a principis dels anys vuitanta del segle XX, qualsevol cosa semblant a una política educativa moderna és contemporània a l’esmentada fita i la nostra història no és sueca. Els suecs són suecs, han tingut una història i un PIB suecs i gaudeixen de plena alfabetització des del primer terç del segle XIX (sí, no m’he equivocat de segle). Ens duen 150 anys d’avantatge, però mentre la seva taxa de lectura habitual es va aturar fa anys al voltant del 81% la nostra taxa de lectura augmenta a una mitjana anual de l’1% i ja ronda el 63% segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. No tan sols no llegim poc atenent la nostra història, és que cada cop llegim més. Però els periodistes prefereixen fer el manta i donar per bons els missatges d’aquells interessats a fer veure que som una colla de rucs illetrats. Casualment acostumen a ser gremis més interessats a vendre llibres que no pas que algú se’ls llegeixi".

Ruiz aporta dades històriques i sociològiques que indueixen a pensar amb optimisme: diu que potser llegim menys que els nòrdics, però que en canvi estem en una fase de creixement. Amb tots els respectes, aquest plantejament em recorda la tesi dels brots verds de Zapatero i els discursos de Rajoy quan exposa un creixement de l'economia espanyola que supera les mitjanes europees (tot oblidant-se dels 5 milions d'aturats). Les comparacions de números són tramposes i cal anar amb compte.

Entenc el valor de les anàlisis quantitatives, i especialment la seva instrumentalitat. Dos i dos fan quatre. I per tant, hom diria que les xifres són ànimes pures que no poden enganyar ningú. Però fa falta saber si quatre és molt o poc, i sobretot si aquest quatre és bonic. Quatre nous empleats a Espanya no sé si són comparables a quatre nous empelats a Alemanya pel què fa a salari, garanties laborals, cobertura social, etc.

Treballo en l'ensenyament des de fa anys i començo a tenir elements per a la reflexió, i per això deixo algunes aportacions. Començaré per les més òbvies (i fins i tot en deixo de quantitatives) i continuaré per les qualitatives, més opinables:

• Hi ha relació entre el nivell cultural del país i el percentatge del PIB que destina a l'ensenyament (o l'educació si es vol, tot i que no sigui el mateix). També hi ha relació entre el nivell cultural i els índexs de lectura, de consum televisiu, de dinàmiques de consum de tota mena. Respecte de la distinció entre ensenyament i educació que he apuntat, deixo una dada petita: el govern català del "tripartit" va denominar "educació" la conselleria que hi treballa, i en va augmentar el pressupost. El següent govern (d'un partit nacionalista i neoliberal) la va denominar "ensenyament" i en va reduir el pressupost de forma molt notable. 
• Però malgrat allò que he exposat, Dinamarca (que obté els millors índexs en resultats educatius d'Europa), no destina a l'educació un percentatge gaire més alt del PIB del que hi destina Catalunya. Cal buscar l'explicació en d'altres factors: la qualitat de la formació dels mestres, la forma de seleccionar-los, els hàbits lectors de la població, etc.
• A les proves de competències bàsiques que es passen el mes de maig als alumnes catalans, cada curs és més alarmant la davallada en l'epígraf de la comprensió lectora.
• L'índex de lectura no es pot mesurar per les vendes de llibres, evidentment. Però que les vendes són mínimes i recessives d'un any per altre no ho afirma tan sols el lobby del llibre, sino també les petites editorials (artesanes, compomeses amb la literatura, per amor a l'art, etc: un sector que no es pot qualificar de lobby i que gairebé no té espai als mitjans massius). 
• Els bibliotecaris de les biblioteques públiques expliquen una tendència similar a tota la geografia, des de Figueres fins a Amposta: l'usuari de la biblioteca cada cop és menys lector, i hi acut per motius que no són el préstec de llibres.
• Com que treballo en aquest gremi dels docents no sé si faig bé d'explicar-ho, però no me'n puc estar. Començo per una obvietat: la funció del mestre és educar, i tots sabem que l'exemple és més eficaç que cap metodologia. Llavors, és pertinent preguntar si els mestres són persones lectores i que estimen la lectura. No estaria de més fer un estudi sobre hàbit lector entre la població docent. Quants mestres han llegit Dostoievsky o J.G. Frazer? (exemples escollits quasi a l'atzar) podria ser una bona pregunta. És important que els docents llegeixin la literatura instrumental bàsica (pedagogia, psicologia de l'aprenentatge, etc) però també ho és que estimin la lectura de la poesia, de la novel·la, de l'assaig. 
• Com s'obtenen les dades sobre si llegim molts o pocs llibres? Com caldria saber si la lectura ha estat atenta i comprensiva, si aporta plaer, si és una activitat sostinguda en el temps? Retorno a l'àmbit escolar: el govern actual va eliminar el pressupost destinat a la biblioteca escolar tot just arribar al poder. Des de llavors, els alumnes del sistema públic i concertat arriben a la lectura tan sols a través de les "lectures obligatòries", un concepte que, en el món adult, es pot traduir per les lectures anunciades a la tv: María Dueñas, Les 50 ombres, etc.
• Quant es llegeix però també què es llegeix. Sense voler ser elitista ni exercir de comissari polític de la qualitat literària, seria interessant saber (i sense buscar comparacions amb els nòrdics) quines respostes obtindríem si preguntéssim què es llegeix. Deixo una primera proposta de classificació de lectures per omplir de percentatges:

• La lectura de textos clàssics
• La lectura de contemporanis
• La distribució per gèneres: novel·la, filosofia, assaig, etc
• La distribució geogràfica: textos catalans, espanyols, traduccions, etc. 

Un periodisme cultural de qualitat i veritablement ineteressat en dibuixar diagnòstics del país en tant que lector (i consumidor de cultura teatral, musical i cinematogràfica) caldria que es plantegés atendre algunes d'aquestes qüestions. A banda de què, tal com diu Ruiz al seu article, també ha de qüestionar els creadors, els editors i els productors tal com qüestiona els polítics i els economistes, els financers, etc. Pot ser que la producció cultural no arribi al públic per falta de qualitat, de prestigi o d'empatia, és cert. Cal saber com i on es gasten les subvencions a la cultura: es mereixen menys subvencions els editors independents que el Centre d'Art Santa Mònica o el CCCB? Es publica massa en català?

A Catalunya hi ha més escriptors que lectors?

A mi em sembla que el paisatge no inspira optimisme. Per una predisposició psicològica que no puc evitar, tendeixo a pensar més aviat amb pessimisme (i no tan sols sobre aquesta qüestió). La meva opinió és que l'optimisme és absurd i perjudicial perquè ens instal·la en un pensament acomodat i cofoi que no persegueix cap millora i (en contra del què diuen els manuals d'autoajuda) no indica un bon estat de la salut mental.