Si podem, guanyem amb permís de la Cup

Hi ha persones lúcides i ràpides de ment que saben (o intueixen) al primer cop d'ull, i n'hi ha com jo que necessitem pensar, llegir i tornar a pensar, perquè podria ser que allò que hem llegit no ens hagi il·luminat si no que ens hagi enfosquit la ment. La ignorància, les presses, el dimoni i l'arrogància s'han de domesticar.

I a més a més, qualsevol persona assenyada et dirà sempre que cal prendre distància o perspectiva respecte de l'objecte del pensament, perquè l'immediat i la distància curta solen enganyar, tal com fan els meus ulls estigmàtics.

Quan visc enmig no puc viure enfora, i em resulta més fàcil comprendre el significat del Timbaler del Bruc o de la Revolució russa que no pas decidir si cal votar Guanyem, si cal votar Podem, si cal votar la Cup o si tal vegada no cal votar -o per dir-ho matisadament: si cal no votar (un cop superat el prejudici burgès que nega el significat potent i nihilista de l'abstenció).

Les darreres lectures que he fet m'han aportat la perspectiva llibertària sobre la qüestió, de manera que ara entenc una mica més, i alhora me n'adono que l'embolic ètic és molt més gruixut que no pas em temia.

(Escric la primera reflexió més que res per entendre'm jo mateix, i sense cap ànim de decidir ni de convèncer ningú. En realitat, ni tan sols no em sento amb ànim de debatre amb cap altre que no sigui jo, seduït per aquest joc socràtic de preguntar-me a mi mateix).

En un context de ruptura radical imminent i inevitable entre l'estat (els seus representants electes i la seva maquinària) i la nova ciutadania que s'està gestant, les formacions "simètriques" de Podem i Ciudadanos actuen com un darrer pont per salvar els mobles, una maniobra apressada i urgent per reconciliar estat i ciutadans. Talment com si haguessin estat dissenyats pel mateix statu quo. En aquest sentit, actuarien com una pseudo-ruptura, destinada a mantenir dempeus allò que trontolla: una jugada reformadora que salvaria l'estructura de l'estat amb els seus milers de funcionaris i de polítics, de policies, de xarxes de comunicació entre finances i parlament. En aquesta reforma hi ha inclosa la litúrgia: cal adonar-se que tant Pablo Iglesias com Albert Rivera aporten una mínima variació jazzistíca a la qüestió formal: càmeres, grans mítings amb un orador dalt del púlpit, masses que coregen els eslògans, etc.

A l'altra banda hi ha els qui defensen la ruptura definitiva que ha d'obrir les portes a una nova forma de viure la politica (una repolitització real de la ciutadania endormiscada) a través d'un nou paradigma ètic que no necessita ministeris ni conselleries ni grans autoritats ni liders. En aquesta banda hi ha, evidentment la formació que representa l'Ada Colau (en aquests instants la proposta més honesta), la Cup amb la seva ja llarga trajectòria de base, i l'organització Procés Constituent.

Aquestes propostes són les que sembla que ens faran avaçar vers els nous models de vida i de concepció del fet polític i la comprensió del que és públic i col·lectiu, i que no es limitaran a dibuixar noves coloraines a l'arc de repartició del poder a les cadires dels parlaments. Sembla que és a través d'ells que podem esperar la renovació que es va coent al carrer i dins de les cases, més que no pas als platós de la tv.

El cos no ha pres una silueta clara perquè és un procés en marxa, que no es pot coure en un dia: això explica la diversitat d'opcions que pren en aquesta fase tan prèvia: a Barcelona Guanyem+Podem+ICV, en d'altres ciutats cadascú pel seu costat, i no és improbable veure Guanyem+Cup. En tot cas, el canvi ja és als carrers i gosaria dir dins d'algunes cases. I és evident que hi ha tendències en procés de canvi que els informatius de la tv es preocupen de silenciar: en el consum, en petits hàbits, a les converses, a les relacions humanes. Canvis que tard o d'hora esdevenen postures ètiques que afecten la gestió de la cosa pública i que finalment subverteixen el poder i l'ordre. Canvis que redefiniran els conceptes d'estat i de ciutadania en sí mateixos. Jo diria que els qui reclamen la presència de l'eix nacional (Catalunya-Espanya) a Guanyem no han entès que la consecució dels objectius de Guanyem supera aquesta mena de paràmetres. I aquesta és, tal com ho veig, la millor solució a un debat que possiblement no ens resoldrà mai res.

Algú ja deu haver copsat que aquest és un procés imparable i de recorregut llarg, perquè fins i tot una organització lenta i feixuga com ICV s'hi ha sumat (com a mínim, a la ciutat de Barcelona). I això permet entendre la terrible suspicàcia, l'animadversió i el pànic que es pretén escampar contra l'Ada Colau i Guanyem. Perquè és evident que els objectius a llarg termini d'aquesta organització podrien canviar la mirada sobre alguns debats oberts que afecten la vida real i que no som capaços de resoldre en els termes en què se'ns imposa: el paper dels bancs en l'economia de les persones, el model d'escola com a institució sotmesa a un model econòmic i social obsolet (però impermeable i bunkeritzat), les relacions laborals, la imatge del poder, l'accés al coneixement i a la cultura, la gestió de l'espai públic, la relació entre públic i privat, la salut, l'alimentació, etc.

Em demano en què pensen la resta de partits tradicionals, perquè veient-los tan eixorcs i tronats no acabo d'entendre què els passa. Em meravella l'autisme d'una ERC obsedida en un canvi jurídic de Catalunya fet de símbols antics i de rondallística, un canvi en qui no es pot confiar com a factor de transformació. Em meravella l'estrany paper que juga en tot plegat allò que semblava un moviment més o menys cívic (l'anòmala Assemblea Nacional Catalana) i que actua com un satèl·lit de no sé qui, provant d'influir sobre els elements que menys influència tindran d'aquí a molt pocs mesos.

I vet aquí: ens queden uns mesos però no gaires per decidir si reformem una mica o si transformem, si pensem o si obeïm, si mirem les enquestes d'una premsa malalta o recapitulem quina vida hem dut, i quines possibilitats obertes hi ha. Quines possibilitats som capaços d'imaginar, quines d'aquestes són possibles i quines probables.

Tinc la impressió d'estar llegint les darreres planes d'una novel·la d'intriga que no sé com acabarà, quan puc pensar com m'agradaria que acabés. Penso en la paradoxa del gat de Schrödinger.

I això és el primer cop que em passa a la vida (pel què fa a la qüestió política, òbviament).