1492, 1714, 1938

Vaig escriure aquestes ratlles el dia en què feia 521 anys que Colón (Colom, Columbus?) va posar els peus en una illa americana. Les efemèrides tenen un aire de nostàlgia, folclore i romanticisme. Els esdeveniments de la història són com els prats d'herba verda, vistos de lluny. Quan t'hi apropes massa, descobreixes que l'herba és plena de formigues, punxes i excrements del bestiar. Vista d'aprop, l'arribada de les naus a Amèrica és un relat de cobdícia, extermini i sífilis.

Escric el mateix dia que Artur Mas acut a la beatificació d'uns capellans morts durant la guerra civil espanyola. Un acte al qual no hi va assistir gaire públic i que no obstant això no ha generat cap debat sobre les majories silencioses. És el mateix president que desmenatella el Memorial Democràtic. Joana Ortega, vice-presidenta de Mas i responsable del Memorial va expressar, en accedir al càrrec, que el tema de les víctimes de la guerra i del franquisme perdia importància, perquè ja n'hi ha prou del tema i perquè al capdavall, de víctimes de la guerra n'hi va haver moltes. Ara he entès a què es referia. Veient la fotografia de Mas envoltat per la cúria es comprèn molt millor a Joana Ortega: que cadascú enterri els seus morts.

Entre juliol i novembre d'enguany es compleixen els 75 anys de la batalla de l'Ebre, el moment clau de la nostra guerra. L'instant fatídíc que assenyala el final de la democràcia, els drets civils i les llibertats a Espanya o a l'Estat espanyol, deprèn de com es vulgui anomenar. L'instant que assenyala també un punt d'inflexió a tota Europa, ja que en paraules de la historiadora Angela Jackson, la batalla de l'Ebre es pot catalogar com la primera gran batalla de la segona guerra mundial. L'efemèride no ha merescut cap desplegament pressupostari ni institucional: els actes de commemoració que s'estan fent van a càrrec de les entitats ciutadanes, d'antics voluntaris anglesos, d'associacions ebrenques que malden per mantenir el delicat fil de la nostra memòria.

A La Bisbal de Falset, on he anat a veure un d'aquests actes, la commemoració és un acte profundament íntim, vivencial i sobretot artesanal. No hi va anar el president, ni cap conseller.
Uns dies més tard i pocs quilòmetres més enllà, el President Mas es deixa retratar amb els bisbes, en l'acte de beatificació d'un sector clau del franquisme. Fa un posat seriós, adopta una actitud greu i severa. Gairebé sense paraules, Mas és terriblement loquaç. Em recorda vagament el rostre hieràtic però explícit de Michael Corleone a l'enterrament del seu pare. Un somriure estudiat i lleu que s'envolta de solemnitat. No és una expressió que diu i jo què hi faig aquí?sinó algú que diu sé perfectament què faig aquí. La comparació pot semblar exagerada, grotesca i odiosa. Però la imatge té un aire de..., un no sé què.

Aquest govern que es manifesta en un acte i no en un altre és també el govern que engega una campanya de tres milions d'euros per a commemorar la batalla barcelonina de 1714 (fa 300 anys). L'estètica dels pasquins que omplen Barcelona preten dir-nos que els barcelonins de 1714 i els de 2013 som els mateixos. Als textos que circulen s'accentua que la data de 1714 significa la pèrdua de les llibertats dels catalans o la desaparició de les institucions nacionals. No sóc capaç de llegir on s'explica que la societat de 1714 era una societat feudal, que els ciutadans de Barcelona no tenien més drets que el plaer de ser súbdits del Comte i que aquelles institucionseren les del feudalisme.

Sento que la batalla de l'Ebre (1938, fa tan sols 75 anys) sí que representa la fi de les meves llibertats, i que tal vegada no hem recuperat gran cosa del què vam perdre llavors, quan sí que érem ciutadans d'un estat democràtic. No sé com explicar-me els oblits selectius i les eleccions perilloses del govern català. Commemoren la batalla de 1714 amb tres milions d'euros i obliden la de 1938? No serà que finalment allò que es vol obviar és el vell problema de la lluita de classes? Deu ser fàcil explicar la guerra de 1714 com una guerra de bons contra dolents (catalans contra espanyols) i molt difícil explicar en la mateixa clau la batalla del 1938. A les trinxeres de l'Ebre hi van morir murcians, andalusos, polonesos, catalans, asturians, lleonesos, gallecs, anglesos, navarresos, extremenys, rumanesos, valencians, aragonesos, canadencs, alemanys.

Molts d'aquests encara són allà, sota les pedres i la runa, sota el fang. Sota les oliveres i els ametllers. Sota les vinyes del vi, entre els marges. Ells van formar la terra on visc i la terra per on camino. En realitat i malgrat tot, li agraeixo a l'Artur que no vagi allà, que no hi vagi mai. Que no profani la terra que és de tots. Ni ells ni els seus amics. La terra que ens va parir i els arbres que ombregen els nostres morts no saben res de fronteres. Ni res, tampoc, de la gent mesquina que la vol menuda i trista.