(nota sobre el video: la sardina sobrante y que permanece en la lata será ofrecida a la Pachamama, e irá a alimentar una maceta de plantas crasas procedentes del Pirineo -en un próximo video de aparición inminente en sus pantallas)
Esta navidad no voy celebrar nada: la trataré como se trata a un lunes cualquiera, a un martes, a un miércoles de mierda. Me refiero a que no habrá ningún festejo, ninguna comilona, nada.
Escribo navidad en minúscula consciente y en la supuesta plenitud mental que me otorgo. Porqué no me da la gana la mayúscula. No para nombrar al hipotético nacimiento de un dios grotesco y judío, responsable de tantos males y tantos pesares. Un dios representado en la Tierra por un teutón que militó, de joven, en las unidades juveniles del nazismo alemán. Es el colmo, la historia. A esa casualidad la llamarían rizar el rizo en cualquier tertulia radiofónica matutina.
Excusas tengo varias, y no las voy a nombrar: sería redundante, cansino y morboso. Pero ganas tengo muchas: hace años que le tengo ganas a la navidad y apenas me atreví. Pero este año sí. Este año el día de navidad se va a joder: me voy a sentar en el sofá en cuánto me levante de la cama, y me voy a poner el dvd de una peli rusa de los tiempos soviéticos, con subtítulos. A lo mejor será La infancia de Iván, que tanto me conmueve. O quizás El espejo, porqué me da por llorar cada vez que la veo. Y cuando me entre el hambre de los humanos me voy a zampar un bocadillo de sardinas en lata marca Carrefour aliñadas con limón. Lo juro por mi madre. Y porqué además la lata ya la tengo en el armario de la cocina: caduca en febrero de 2013: sin problemas.
Es más que probable que el día de navidad sea el INEM quién me lo pague: esa será mi contribución al sosiego español, a la paz europea. Mi forma de decirle al mercado global que puede confiar en España y en sus españolitos. Por austeridad no será: les brindo una majestuosa y ejemplar austeridad.
A lo mejor va y resulta que tanta austeridad es casi miserable, y entonces alguien dirá que esa navidad es la más cristiana que ha visto jamás, y que ojalá y etcétera. A lo mejor alguien va y me cita el famoso poema de la navidad del anarquista Salvat-Papasseit, y me lo escribe con los dedos untados de aceite, pringados en los langostinos sacrificados al dios de Palestina, la bombardeada Palestina.
En cuantó el dvd se termine, creo que me quedaré dormido en el sofá. De puro aburrimiento, de tedio. Lamentaré no estar contigo, eso sí lo voy a lamentar: no poder desnudarte poco a poco o deprisa, deprisa. No poder oler tu sexo y meter mi lengua en él. Ese es el único instante en que creo que alguien supremo hizo el mundo. Y además lo hizo bien, redondo, bello, cálido.
Esta navidad no voy celebrar nada: la trataré como se trata a un lunes cualquiera, a un martes, a un miércoles de mierda. Me refiero a que no habrá ningún festejo, ninguna comilona, nada.
Escribo navidad en minúscula consciente y en la supuesta plenitud mental que me otorgo. Porqué no me da la gana la mayúscula. No para nombrar al hipotético nacimiento de un dios grotesco y judío, responsable de tantos males y tantos pesares. Un dios representado en la Tierra por un teutón que militó, de joven, en las unidades juveniles del nazismo alemán. Es el colmo, la historia. A esa casualidad la llamarían rizar el rizo en cualquier tertulia radiofónica matutina.
Excusas tengo varias, y no las voy a nombrar: sería redundante, cansino y morboso. Pero ganas tengo muchas: hace años que le tengo ganas a la navidad y apenas me atreví. Pero este año sí. Este año el día de navidad se va a joder: me voy a sentar en el sofá en cuánto me levante de la cama, y me voy a poner el dvd de una peli rusa de los tiempos soviéticos, con subtítulos. A lo mejor será La infancia de Iván, que tanto me conmueve. O quizás El espejo, porqué me da por llorar cada vez que la veo. Y cuando me entre el hambre de los humanos me voy a zampar un bocadillo de sardinas en lata marca Carrefour aliñadas con limón. Lo juro por mi madre. Y porqué además la lata ya la tengo en el armario de la cocina: caduca en febrero de 2013: sin problemas.
Es más que probable que el día de navidad sea el INEM quién me lo pague: esa será mi contribución al sosiego español, a la paz europea. Mi forma de decirle al mercado global que puede confiar en España y en sus españolitos. Por austeridad no será: les brindo una majestuosa y ejemplar austeridad.
A lo mejor va y resulta que tanta austeridad es casi miserable, y entonces alguien dirá que esa navidad es la más cristiana que ha visto jamás, y que ojalá y etcétera. A lo mejor alguien va y me cita el famoso poema de la navidad del anarquista Salvat-Papasseit, y me lo escribe con los dedos untados de aceite, pringados en los langostinos sacrificados al dios de Palestina, la bombardeada Palestina.
En cuantó el dvd se termine, creo que me quedaré dormido en el sofá. De puro aburrimiento, de tedio. Lamentaré no estar contigo, eso sí lo voy a lamentar: no poder desnudarte poco a poco o deprisa, deprisa. No poder oler tu sexo y meter mi lengua en él. Ese es el único instante en que creo que alguien supremo hizo el mundo. Y además lo hizo bien, redondo, bello, cálido.
La austeridad perrofláutica navideña expresada en euros:
Pan: 0,57 euros
Lata de sardinas: 0,97 euros
Agua: 0,02 euros
Postre y café: 0,55 euros
(precios calculados tomando como referencia la cadena Carrefour y los cánones actuales del agua).
Total: 2,11 euros
Calcule usted mismo el coste de la navidad católico-tradicional, compare y llegue a sus conclusiones, según la estrategia del pensamiento libre. Calcule el porcentaje sobre su nómina o pensión o subsidio de desempleo. Medite sobre las tradiciones, el catolicismo, la publicidad, el miedo al qué dirán y la bienaventuranza de Mateo, 5, 3: Bienaventurados los pobres...
No sóc gens del nadal jo,Lluís, pertany als qui voldria que fossim ja al 7 de gener, però mira, dinar amb la familia si ho fem, entre nadal, sant esteve i el dia de reis qe venen tots a casa a dinar.
ResponEliminaNo et dessitjo bon nadal, seria una incongruència. Salut i bon profit.
Francesc: és el primer any que, davant l'absència de pare i mare, em puc permetre passar del tiberi nadalenc. No ho penso desaprofitar: reconec que fins ara no havia tingut valor, pero no donar-los un disgust.
ResponEliminaAh, doncs està molt bé. No celebrar el nadal resulta difícil, però no impossible: ànims, i no defalleixis, ni que els veïns t'emprenyin amb nadales ni que els nens et truquin a la porta demanant-te l'aguinaldo, ni res de res. El teu ha de ser un exemple a seguir, i no faig conya.
ResponEliminaLeblansky: ja he reconegut que les circumstàncies m'eren (diguem que) favorables a la insubmissió nadalenca, i senzillament ho aprofito. Si em truquen els nens dels veïns demanant l'aguinaldo ho tinc molt fàcil: els explicaré un conte titulat "El conseller Mas-Colell i la ineptitud".
ResponEliminajo alguns nadals no els he cel·lebrat, en concret el de 1989, que me'n vaig anar a viure amb una amiga i se'n va oblidar cel·lebrar-lo.
ResponEliminaVarem passar les vacances de la forma més laica possible.
El Nadal, en molts aspectes, és com la tediosa música de fil musical imposada a les consultes del dentista; Resulta gairebé impossible abstraure's d'ell.
ResponEliminaQue ningú t'obligui a viure'l a la seva manera...entenc perfectament la teva insubmissió.
Aris: la teva anècdota del 89 vindria a confirmar que tots, secretament (o no tant) aspirem a vire aquesta data fent-li butifarra, conscientment o per descuit. A veure si mai goses repetir el 89.
ResponEliminaMaleta: jo ja en tinc 47, i crec que he complert més que de sobres amb el tedi nadalenc. Per això em sento tranquil i autoritzat a viure'l així com plantejo, mirant un dvd del Tarkovski i llestos. Com que no sé què faré ni com serà el nadal del 2012, aqest cop experimentaré.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEncara en Mas et posarà com a exemple de retallades i sobrietat!
Jo, ja fa anys, vaig decidir no fer esforços i vaig on em conviden. A la família ja la tinc acostumada: l'Enric és així.
ResponEliminaA l'Enric el que li agrada és una bona escudella i uns bons canelons. I com que m'agrada ser contingut, hi ha plaers que me'ls guardo per quan toca. En aquest cas li diuen Nadal. M'és ben igual.
Vivim en un estat on 14 milions de treballadors i aturats han votat partits de dretes. Davant de tanta estupidesa, no sé de què poden servir els meus pensaments i els meus actes. De res. No faré dejú, doncs. He decidit construir la realitat a través de paraules i compartir-les amb qui li vingui de gust. Però ja no tinc ganes de "echarme al monte".
En certa manera em dono per vençut. Tinc un treball que cada any em posa davant meu prop d'un centenar d'adolescent. I això ja és prou feina. Suficient com per guanyar-se el cel dels descreguts.
L'escudella és un premi. Tinc les pupil·les gustatives molt sensibles. Tant, que quan has parlat de sexe m'han vingut unes ganes immenses de devorar-ne un.
La resta és parafernàlia. En molts casos repugnant. Però això ho fa la gent
Hi he estat meditant, profundament, sobre Mateo 5,3 i ja li val. Com si tots els pobres fossin benaventurats. Els pobres són pobres, cadascú a la seva manera.
ResponEliminaAquest nadal, com sempre, mataré el gall (i a la tia Pepa, ja posats, que a aquesta sí que li tinc ganes). I al Pare Noel i als tres d'orient (que estic cansadíssima de treballar per les putes, vull dir d'escarrassar-me a comprar regals per la canalla de la tribu, que tenen bici quan encara no arriben als pedals, i al final sempre acaben jugant amb els embolcalls, i tot l'honor i tota la glòria se l'emporten aquesta banda de barruts, Noel i cia.). Ara, l'escudella ni tocar-la! Això sí que és sagrat.
El nadal el celebren alegres els nens. Els agrada les festes, el rebombori de fer l'arbre i el pessebre i donar menjar al tió -màgic-. S'omplen de manualitats decoratives, els fa il·lusió els regals.
ResponEliminaFora, la gent remuga, es dóna cops de colze. I compra allò que no pot. Aquest nadal serà estrany. Potser hi haurà més gens que no pensem que faci entrpans de sardines. Els incompetents ja s'encarreguen de donar el nadal als banquers i treure'l als altres. I poc hi ha a celebrar si pensem en el panorama que ens espera.
Així, penso en el nadal de l'any passat.
Tothom ho viu com pot. I tota decisió, sempre que no sigui presa amb la inèrcia consumista, em sembla bona.
ResponEliminaBé, inclús les decisions preses amb la inèrcia consumista em semblen bones. Em semblen balsàmiques, com balsàmic em sembla tot fet no pensat, no decidit (quina enveja de vegades, no pensar, no pagar cuentas... ja saps). Una abraçada forta.
Lluís,
ResponEliminaQuan els meus pares van faltar vaig pensar que faria com tu. Que abdicaria de les festes nadalenques, almenys de tant en tant. Però no ho he fet, i, al contrari, sóc jo qui preparo l'àpat nadalenc (em ve de gust fer-ho. Sóc contradictòria). Potser algun any faré com tu. De moment vull gaudir de tot el que comporta el dia de Nadal. En fi, que passis un bon dia de Nadal de la manera que et vingui de gust.
Hi torno, perquè abans no he dit la veritat. No del tot. Aquest nadal celebraré dues absències a taula, d'aquelles que es fan notar (i que l'Antonio Gala em dispensi la competència deslleial). Així és com mesurem les coses de la vida a la meva extensíssima i sorollosíssima tribu, a cops de taxa de creixement natural. Me la bufa el nadal, la crisi, les sardines i la llagosta. Trobo a faltar els morts, ja veus.
ResponEliminaGalderich: el deliri del retallador és tan gran que tot és possible. Si em posa coma exemple, tanco el blog i la paradeta, això segur.
ResponEliminaEnrich, jo tampoc no comprenc els resultats electorals, però penso que la massa es comporta d'una forma estranya, i que no és la suma d'individus: sobre ella hi actuen les pors d'una forma diferent a com ho fa sobre les persones, d'una en una.
ResponEliminaPrecisament per això no ens hem de rendir, com a col·l3ctiu i sobretot com a individus. Les accions individuals tenen tanta o més força en aquests moments.
Matilde: és curiosa la deriva del teu primer al segon comentari. Explica segurament què ens passa per nadal, totes les contradiccions que ens fa viure la data. Aquí xoquen les coses íntimes amb les col·lectives i en surt una síntesi molt estranya. Algun dia, quan homes i dones del ftur ens estudiïn i ens analitzin, no entendran massa bé què ens passava ni com vivíem.
ResponEliminaPerò entretant som nosaltres els qui vivim, i ho fem com podem. Fins i tot enmig dels morts.
Hi ha una tradició perduda (no gaire antiga) que feia deixar una cadira buida a la taula del tiberi, en record del mort. Ara això ens escandalitzaria, però resulta que hi pensem.
Eulàlia, en el meu cas, la diferència entre aquest nadal i el de l'any passat és molt gran, i la diferència s'explica per les pèrdues que hi ha hagut en el camí. I és possible que hi hagi d'altres entrepans de sardina, potser no s'hauria de banalitzar.
ResponEliminaEl problema és que també hi haurà caviar i xampanys francesos, i que passen els anys però no resolem mai el pitjor problema: les injustícies i les desigualtats perviuen i creixen.
També podríem anar pensant en com voler que sigui el de l'any que ve.
Eastriver: la cita del Gil de Biedma hi va molt bé. Aquesta actitud deu ser la més saludable, i per això la imaginem com una utopia.
ResponEliminaUna abraçada, igualment.
Maite: no ens deslliurarem mai de les contradiccions, mentre estiguem vius. Això no ens ha de preocupar gaire. Només podem demanar fer-les menys nombroses i més petites, i això ja seria molt.
ResponEliminaI bé, jo també espero i desitjo que tothom passi el dia com pugui, com sàpiga i una mica com vulgui.
I think this article is useful to everyone.
ResponEliminaรีวิวเครื่องสำอาง
สูตรบาคาร่า
บอล
เลขเด็ด
jili-เว็บตรง