Confessions veritables

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.  

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.

2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.

La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.