La utopia negativa

La utopia és el lloc impossible, el lloc que no pots veure al mapa, i vol dir el lloc estrictament ideal. La utopia és un concepte platònic: un ideal de societat (o d'humanitat) que no es concreta en cap país conegut, sinó en un d'imaginari. No obstant, la utopia implica també un desig de realització. És un projecte polític.

Cada revolució que es fa en nom de la utopia crea una nova distància amb la idea que la inspira: inabastable, sempre marxa dels plànols. La utopia és indefinida i infinita: sempre serà més enllà de qualsevol intent de concreció, i sempre n'hi haurà alguna.

La utopia cristiana és la de sant Agustí -profundament platònic-, i du el nom de Civitas Dei. Es tracta de la ciutat celestial que viu segons les lleis divines, i on tot és harmonia entre homes i dones, i entre aquests i Déu, que els protegeix i els vetlla. Segur que en Jordi Hereu va llegir la Civitas Dei quan era jove, i es va imaginar aquesta alcaldia paternal.

Similar al paradís original (però no igual), el lloc utòpic ha estat objecte de moltes visions. Encara avui hi ha múltiples intents de prendre-li a u a la topia: converir-la en un lloc real, físic. Recuperar el paradís deu ser l'aspiració que hi ha a la base teòrica de les ideologies socialistes, incloent-hi les anarquistes.

Sobre el mapa de la realitat. El poblet naturista de El Fonoll a la Conca de Barberà és un experiment proper i real: una comunitat menuda de gent idealista, capaç de crear noves formes de relació entre les persones, i de les persones amb el món. El naturisme i el nudisme són -en l'imaginari comú- la metàfora de la humanitat ingènua: la nuesa representa la transparència i sobretot la igualtat dels homes i les dones. Les utopies són necessàriament minoritàries, i en Bonaventura Durruti era conscient que calia organitzar-les a la menuda, a poc a poc.

No obstant, tant antiga com la utopia deu ser la seva germana, la seva ombra. Un sol individu imagina el seu món perfecte, des d'una perspectiva estrictament egoïsta. El món a la seva mida, on els altres són objectes sotmesos. Això deu ser la utopia negativa, un lloc pitjor encara que els llocs reals.


Una versió negativa i sarcàstica del naturisme innocentista la fa el polèmic Von Trier a Idioterne.



El paradigma de la utopia en negatiu és possiblement Brave new world, l'adaptació de Huxley.



La utopia negativa té alguna cosa de somni científic: fou en Jules Verne el qui es va empescar com poden ser uns territoris sotmesos a la moral positiva: el capità Nemo és un idealista, però a la vegada un tipus pervers i perillós. Verne crea una mena d'utopies tecnocràtiques que prefiguren el món contemporani i alerten dels seus riscos. Les solucions tecnològiques no sempre donen respostes.

(Dit de passada, Verne no ha tingut mai una adaptació brillant al cinema: sempre són limitades o de baix pressupost, mercat de segona classe).



L'alternativa científica és el major oponent a la religió, però no sembla capaç de pintar un futur gaire esplèndid per a la felicitat de l'espècie: el domini de la ciència és esgarrifosament amoral, és inevitablement una deshumanització. Sembla que tenim una mala peça al teler. La llista de pel·lícules del pessimisme futurista i cientifista és enorme i s'amplia constantment. Sembla que la darrera és Splice (que no he vist ni crec que vegi). La tesi del pessimisme cientifista sempre és: quan la tecnologia vol arreglar un problema, en genera tres de nous.

L'illa del doctor Moreau (versionada tres cops) és un exemple paradigmàtic de la impotència científica per a assolir la felicitat. Significa la incapacitat de la ciència per a crear un nou món i és un bon model d'utopia negativa.



És curiosa la preferència de les utopies per la geografia insular: les illes contenen alguna essència intangible per la seva irrealitat. No se sap exactament què pretenia explicar Plató amb la seva idea de l'Atlàntida. Volia dir que aquestes illes ideals no tenen lloc a la terra i acaben engolides pel mar? La Ultima Thule també tenia la geografia d'una illa.

King Kong i els darrers dinosaures (quina mescla estranya!) simboltzen la permanència del món primitiu en una illa perduda. L'home blanc, cobdiciós i enèrgic, aconsegueix capturar el símbol del món primitiu per a malbaratar-lo en la modernitat. Gulliver viatja d'illa en illa per explicar les diverses opcions socials. A Mediterraneo, una patrulla de l'exèrcit italià viu fora de la guerra mundial (segona), en una utopia illenca al mar Egeu, fraternal i pacifista. Però no té un bon final. La pel·lícula antibèl·lica fou produïda pel cavalliere Berlusconi poc abans d'accedir al poder absolut.



A Menorca, la guerra civil espanyola es va esperar una mica, tot i que quan hi va arribar fou tan sanguinària com en quelsevol altra banda de la geografia hispana. Eivissa va aconseguir mantenir una certa imatge mítica com a no-lloc, o lloc fora del món: el nostre Pau Riba ho va sacralitzar, però avui per avui no deixa de ser una anti-utopia: comercial, banal, mercantilitzadora de les pulsions. Es podria fer un bon retrat de la moderna anti-utopia eivissenca al Cafè del Mar, on cal pagar per veure com es pon el sol.

More va explicar el mite d'Eivissa en negatiu el 1969, tot i que avui encara sigui destí del turisme utopista. La història que explica More viatja de la bondat ingènua a la mort, en línia recta i sense marrades. Ni que sigui residual i patètic, encara avui Eivissa ven la idea utòpica, convertida en un fàrmac al·lucinògen. Millor això que res. Recordo que vaig veure More per primer cop al desaparegut cinema Loreto de Les Corts (al mateix on vaig descobrir diversos Viscontis). Calia fer una llarga excursió urbana, però no obstant les meves cames de divuit anys hi arribaven sense dubtes.



L'illa és metàfora de la mort a la superficial The Island, i aquesta illa també és la utopia negativa: un engany. També es refereix a la utopia negativa The Beach, amb un desubicat Leonardo DiCaprio. Partint d'un bon guió, el film es perd en un laberint absurd, espatllat segurament per la intervenció dels productors i de la indústria. En tot cas, explica com el paradís pot esdevenir un infern sense que te n'adonis: la utopia podria ser el pitjor lloc del món.



Abans de tot, potser les adaptacions de Robert Louis Stevenson ja havien plantejat la paradoxa de la utopia insular: L'illa del Tresor no deixa de ser un retrat espantós de l'infern situat en un paisatge paradisíac. La vídua de Sant Pierre també explica com els paisatges illencs són precisament perversos. Herzog ho discuteix a Cobra verde.



Des de l'illa tropical i paradisíaca de Cap Verd es va cometre el major expoli humà de la història: la família de Francesc Cambó (en companyia d'altres pares de la pàtria) va exportar milers d'esclaus a Amèrica. Com d'altres desenes de famílies catalanes que avui són a les llistes electorals -des de Convergència a Unió-, allà es va forjar l'embrió del nacionalisme català.

Els edificis modernistes del turístic Quadrat d'Or barceloní no existirien sense els beneficis obtinguts pel comerç d'esclaus. Ni la Casa Batlló, ni la Pedrera ni la Sagrada Família no existirien sense aquest nefast precedent. Edificis bruts de sang i d'ignomínia que un hipòcrita cristià com Antoni Gaudí va acceptar. Imatges d'una utopia en negatiu d'accent estrictament català.

(Si les obres de l'AVE tiren per terra la catàstrofe estètica de la Sagrada Família... què haurà desaparegut?).

Entre les utopies negatives clàssiques hi ha la plagiada Metropolis de Fritz Lang, o la dura Salò, d'en Pasolini. Salò és un film imprescindible i alhora càustic: el feixisme també va saber construir una utopia.