Eros en el relat gòtic, de Walpole a Sade i a Buñuel

Els cànons literaris situen el 1764 el naixement de la literatura gòtica, amb la novel·la El castell d'Otranto, d'Horace Walpole. Que la novel·la assenyala una tendència i un corrent es va confirmant a poc a poc, però amb seguretat: pocs anys després apareixen els textos d'Ann Radcliffe i finalment Matthew Gregory Lewis escriu El monjo (The monk), que en certa manera assenyala una fita del gènere.

Luis Buñuel va conèixer El monjo -sembla que a través de Jean-Claude Carrière-, i van escriure'n el guió. No sabem perquè no es va filmar mai, i va passar a ser un més dels projectes abandonats del mestre de Calanda.

La llista de guions mai filmats de Buñuel és molt extensa, i fa pensar en una història que ell mateix explica a El discret encant de la burgesia: hom planifica infinitat de cites, projectes, sopars, excursions... però sempre succeeix algun fet imprevist que ho impossibilita. És l'acte fallit de la psicoanàlisi i dels surrealistes.



Què li deuria agradar de El monjo, a Buñuel? La truculència de l'argument és especialment complexa, i al marge dels llocs comuns de la literatura gòtica (monestirs, tenebres, dimonis, malediccions) hi ha una certa ironia irreverent i càustica: Ambrosio (el monjo espanyol protagonista) admet com a novici Rosario, un jove que en realitat és una dona (Matilde). En un descuit de Rosario, Ambrosio descobreix el transvestisme i llavors Matilde l'amenaça amb matar-se allà mateix amb un ganivet:

Matilde es va estripar l'hàbit, i insinuava els pits. La punta de l'arma apuntava la sina esquerra -i quina sina...! La llum de la Lluna la il·luminava, i el monjo podia veure'n la blancor lluminosa. La mirada s'aturava amb una insaciable avidesa en la bella forma arrodonida. Una sensació desconeguda fins llavors va omplir el seu cor amb una mescla d'inquietud i delit, i una incontenible ardor va recórrer els seus membres: la sang li bullia a les venes i mil desitjos insensats li emboiraven la ment.
-Espereu! -va cridar Ambrosio amb la veu entretallada- No ho puc suportar més! Quedeu-vos, doncs, bruixa! Quedeu-vos, per a la meva perdició!

Definitivament, l'escena no hauria desentonat gens a La Vía Láctea ni en moltes d'altres obres de Buñuel: el desig reprimit, la presència del ganivet al pit, la condició religiosa dels personatges.

L'argument d'El monjo prossegueix per una llarga i terrible caiguda d'Ambrosio: de la concupiscència al crim, abandonat al desig per Matilde fins que aquesta, finalment, el condueix a la presència del diable. Aquest dimoni ens remet al Buñuel surrealista de L'âge d'or però també al gòtic (gòtic mexicà) de Simón del desierto.



[El dimoni] Era un jove d'uns divuit anys, el cos i el rostre del qual eren d'una perfecció incomparable. Anava completament nu: una estrella rutilant li lluïa al front, i de les espatlles en sobressortien unes ales de color carmesí. (...) Fascinat per una visió tan oposada a les seves espectatives, Ambrosio contemplava l'esperit amb sorpresa i admiració. 

Matthew G. Lewis fa que Ambrosio tingui una mort espantosa, ignominiosa: corromput i turmentat, mor a la cel·la i finalment una riuada s'endú el cadàver, que és devorat pels insectes i les aus. Buñuel i Carrière van decidir canviar el final, i li van trobar una fi molt més adequada a les seves idees: Ambrosio ascendeix a Papa de Roma (tal com li passa al Duc de Blangis de L'âge d'or: sense saber si és una encarnació de Crist o de Satanàs, arriba al tron del Vaticà). Caldria veure què hi ha de proper entre la idea de Buñuel-Carrière i l'ascens del Papa Ratzinger, tant proper a la pederàstia.

Michel Houellebecq afirma que l'homosexualitat és una fal·làcia, un engany modern que amaga la pedofília: diu que no hi ha homosexuals sinó tan sols pedòfils que ho emmascaren rere el discurs de l'homosexualitat. Buñuel també sentia una òbvia animadversió pels homosexuals, tot i que els crítics ho atribueixen al seu orígen rural. En tot cas, la premsa que avui explica la pederàstia confón els termes i li dóna la raó a Buñuel: els capellans no sentien cap interès per les novícies. Si alguna volia ascendir, li calia fer com a Matilde: esdevenir home- novici. El catolicisme sembla ser la coartada moral inconscient del gènere traslladat.

En època contemporània no ho tenim resolt del tot: les lleis protegeixen l'homosexual (matrimoni, herència, etc), però la societat no ho veu tant clar. Ratzinger és un homosexual, i no obstant lidera un dels lobbys que neguen aquesta opció. No és cap novetat que el catolicisme gosi encapçalar la mentida o la hipocresia.

El Marquès de Sade no fou un escriptor del gènere gòtic, però és evident que hi va establir un pont i en aquest sentit és un precursor de Buñuel. Sade recull en benefici propi allò que li convé de l'imaginari gòtic: convents sinistres, esglésies tenebroses i castells inquietants. Allò que fa, però, no és parlar dels càstigs que recauen sobre els immorals, sinó complaure's en els actes contraris a les virtuds cristianes.

Amb un humor que resulta proper als surrealistes, inverteix els rols per a burlar-se de les víctimes de la immoralitat, que ja no són simples màrtirs sinó objectes de burla (potser per això, el filòsof Michel Onfray acusa avui Sade de ser un pre-feixista). Què podria dir avui del Marquès de Sade l'Associació de víctimes del terrorisme?

Seria molt complicat acusar de feixisme Buñuel, que en va ser una víctima: no obstant, la seva postura anti-sistema l'apropa al Marquès i tots dos comparteixen les ganes de rebentar els esquemes de la moral burgesa.

A Juliette ou les Prosperités du Vice (1791) i després de Justine, el Marquès escriu:

-Els mobles que veieu aquí són vius: es posaran a caminar quan els faci un senyal.
Minski fa un senyal i la taula es posa a caminar; era en un racó de la sala i ara se situa enmig. De la mateix manera, cinc butaques se li situen al voltant, i dues làmpares d'aranya baixen del sostre i planegen al voltant de la taula.
-Han vist com la taula, les butaques i les aranyes estan formats per grups de noies artísticament col·locades. Els meus plats se situaran calents sobre els ronyons d'aquestes criatures, i les meves espelmes es dreçaran als seus conys. I el meu cul, igual que el vostre, empotrant-se en aquestes butaques, s'aclofarà contra els suaus rostres i les blanques tetes d'aquestes senyoretes. Per això els demano a vostès, senyores, que s'arromanguin les faldilles i a vostès, senyors, que es treguin els calçons. Per tal que, segons la paraula de les Santes Escriptures, la carn reposi sobre la carn.

El Marquès pretenia explicar la caiguda de l'aristocràcia a mans de la burgesia catòlica a través de la paròdia i la burla. A més a més que obre de bat a bat les portes de la iconografia del modern club de sado, bondage, etc, el sentit de l'humor que tenia el Marquès de Sade va força més enllà del què avui entenem per humor polític -si ens atenem al televisor: Polònia o altres engendres dels mass media no han sabut enllaçar ni amb Sade ni amb Buñuel: una herència perduda?

A Cet obscur objet du désir, Buñuel reprèn en certa manera l'apropament ètic a Sade, des d'una perspectiva sarcàstica que prescindeix de la imatgeria gòtica. Tot i que adapta un text de Pierre Louys (reputat pornògraf d'arrels sadianes).



Per retornar a les arrels gòtiques de Buñuel, segurament és imprescindible referir-se a Abismos de pasión, l'adaptació que fa dels Cims borrascosos de les germanes Brönte. D'una novel·la del gòtic tardà, Buñuel en sap rescatar aquest fil que unia els deliris del segle XVIII amb el nostre imaginari de la modernitat (i de la postmodernitat).

___________________________________________
Aquest post ha estat escrit a partir de l'article de José Pierre Buñuel gótico, prerrafaelista y surrealista, publicat dins Luis Buñuel, el ojo de la libertad, Diputació de Huesca, 1999.