Kamchàtka, Reus

Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.

La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?

El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,

No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?



Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.

Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?

La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?

Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.

Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).

En Miquel Albert arriba al final del laberint

Aquesta no és una història de morts, tot i que parla d'un home que va morir el gener de 1941 i que el novembre de 2010 ha canviat de llar.

No és una història de morts, sinó d'allò que els vius fan als morts.

Les escenes transcorren en dos cementiris: el de Montpéllier a França i el de Les Corts, a Barcelona. En aquesta història no hi ha fantasia gòtica, ni hi trobem cap rastre d'èpica. Hi ha un dolor que, com el so del baix continu, ha traspassat la nostra història.

Al cementiri de Les Corts hi ha una piuladissa eixelebrada de cotorres, rodolant entre nínxols i palmeres, d'un verd estrident, de veu com de vidres esberlats.

També hi ha una urna menuda plena de pols blanca. És tot allò que queda de Miquel Albert un cop transformat alquímicament.

Des que era petit, que sento explicar la història de l'avi que va haver de marxar cames ajudeu-me el darrer dia de la guerra. De vegades he vist que n'apareixien retalls de memòries, dispersos en llibres i documents. Una còpia de les seves memòries reposa guardada a l'Arxiu Històric.


El dissabte dia 6 de novembre, vaig caminar pel cementiri de Les Corts duent l'urna que conté allò que en queda, després d'exhumar-lo de Montpéllier.

L'urna reposa ara als peus del taüt de la Carme, la qui fou la seva dona, vídua abans dels quaranta. És un matí de novembre, càlid, amable. Tan sols cinc persones, en silenci. Que no vam dir ni un mot. Quina paraula hauríem pogut dir? Quina paraula que fos més daurada que l'urna o més blanca que la pols?

Barcelona, 6 de novembre de 2010


______________________________________________________


Fa un temps vaig explicar capítols anteriors d'aquesta història:

Aquest home es diu Miquel Albert Barris i la fotografia on el veiem va ser presa el 1927, durant la dictadura del general Primo de Rivera. En temps difícils la gent segueix fent allò que cal. Fins i tot casar-se, perquè hom pensa que els temps millors arribaran aviat.

L'home de la fotografia es va ficar en política en temps convulsos perquè tenia ideals, energia i joventut a dojo. Tot i que a les fotografies sol fer aquest posat seriós, en Miquel Albert era de tarannà bromista i expansiu. Als quaderns de les memòries es mostra irònic i de vegades sarcàstic, i ens explica una personalitat plena de rauxes.

En aquells temps, els ideals encara rebien la metàfora dels pardals al cap. Però els pardals van fer metamorfosi en voltors i àguiles d'urpes esmolades, de becs delerosos de sang.

El dia que les tropes feixistes entraven a Barcelona, l'home de la fotografia va arreplegar una motocicleta del carrer i va marxar cap al nord. Era el Comissari Polític de la presó de Montjuïc, i sabia prou bé quin preu tindria el seu càrrec, si l'atrapaven els falangistes.

Poc més tard va arribar a la vila de Montpéllier, junt amb milers de refugiats.

Des de Montpéllier va escriure desenes de postals i de cartes breus a casa. Sempre en castellà i elaborant enginyosos enigmes i jocs de paraules per a enganyar els inspectors de correus. Es va inventar el sòcias d'Alberto Barris i així escrivia a la dona i als fills fent-se passar per un oncle, empresari diletant que voltava sense pressa per la Côte d'Azur.

Va morir el gener de 1941 a la vila de Montpéllier, malalt de tuberculosi.

Ara fa pocs dies ha arribat una nova carta des de la vila de Montpéllier. Aquest cop és una carta oficial, adreçada als descendents. Se'ls notifica que la concessió de la tomba on reposa Monsieur Miquel Albert caducarà aviat, i que cal renovar-la per quinze anys més. O bé endur-se les restes en una capsa dissenyada per a aquestes circumstàncies. La capsa fa unes mides de 50x60 cm, i és de fàcil maneig i transport. En cas de no rebre cap resposta, l'Ajuntament de la vila de Montpéllier procedirà a la neteja de la sepultura, tal com diuen les ordenances.

Els descendents s'han posat en contacte amb el consolat espanyol a França, però no és una qüestió que els  pertoqui, tal com diuen les ordenances.

L'home de la fotografia, en Miquel Albert, tornarà a casa setanta-un anys després d'haver-ne marxat. Llavors va fugir de la mort perseguit i amenaçat. Ara -un cop encalçat per la Parca- vindrà ficat en una capseta.

El govern democràtic pel qui va donar la vida no en sap res. Ni gràcies, ni ho sento molt, ni piu. Si vas lluitar pels drets democràtics i et vas morir en l'intent és cosa teva.

Tot i que Miquel Albert sabia què és la dignitat de les persones, l'han fet viatjar indignament dues vegades. De Barcelona a Montpéllier, de Montpéllier a Barcelona.

No sé si aquest post humil arribarà a un organisme oficial anomenat Memorial Democràtic, que diu vetllar -segons les ordenances- per la dignitat d'unes víctimes antigues i menudes. Tan petitetes són, que caben en un parell de capses de sabates.

13 de juliol de 2010

Diari de la guerra "civil"

Finalment, sembla que sense esoterismes ni espiritismes l'avi Miquel Albert recupera una part de la vida.
Setanta anys més tard, el diari que va escriure a l'exili de Montpélier està fotocopiat i guardat a l'Arxiu del Museu d'història contemporània, apareix citat en algun llibre (Complot contra Companys) i anem ordenant la matèria borrosa que és la memòria dels perdedors i dels exiliats, especialment dels qui no foren gent il·lustre: els qui van viure. En aquest procés apareixen coses inesperades, com aquesta fotografia enganxada al quadern: hi apareix vestit de milicià, amb un fusell i acompanyat de dos altres milicians, sota aquell cartell que després ha fet fama.
Per aquell dies encara era el Comissari Polític del Castell de Montjuïc, però la guerra havia entrat a la fase final i el món es desfeia: calia fer alguna cosa i entrar en el joc tot i sabent que la partida estava perduda.
Vist des d'avui, aquest gest sembla impossible. Almenys en aquesta part del món que ens ha tocat d'habitar (no sé si goso dir de viure). Ara seríem capaços de parlar d'herois, potser, quan tan sols eren la gent que creia en alguna cosa i estava disposada a defensar-la.
La veritat és que, més enllà del parentiu, la fotografia posa la pell de gallina. L'exèrcit feixista avançava imparable i ja havia creuat l'Ebre. La democràcia tenia els dies comptats. Els qui agafaven el fusell érem nosaltres: la gent del carrer, el veí, pares de família.
Es fa estrany pensar que Espanya hagi fet una transició tan vergonyosa com aquesta: fins i tot a Xile i a l'Argentina la fi de la dictadura va obrir un procés polític però també judicial, i els col·laboradors han hagut de desfilar davant del jutge i la gent els ha pogut assenyalar.

Sota la fotografia que encapçala el text, Miquel Albert va escriure quatre ratlles. Qui tingui enteniment, que ho entengui:

Vaig agafar les armes per oposar-me a la victòria de les forces nacionals. Aquesta fotografia ho hauria aclarit abastament als jutges encarregats de la meva causa si jo hagués caigut a les seves mans, o hagués cregut en les promeses formals que feien, dient que sols castigarem els qui van robar o assassinar.
Certament, avui no podria escriure aquestes planes si hagués donat fe a la paraula d'honor del qui a vosaltres se us obligarà a dir-li Caudillo.

La darrera frase podria sonar profètica, però en aquells dies ja sabien quin era el final de la guerra. La qüestió que ens deixa potser és: s'ha acabat, la guerra?

Carlos Sentís, un altre falangista de La Vanguardia

Hi ha homes als quals el destí els assenyala una data.  A vegades és una data funesta i d'altres, plena de fortuna. Per a Carlos Sentís, la providència li va prescriure el 26 de gener sota el signe de la benhaurança.
Un 26 de gener (de 2009), el Col·legi de Periodistes el va citar, i un ministre socialista li va atorgar una medalla pels seus mèrits.
Un altre 26 de gener (de 1939), amb uniforme de Falange Española y de las JONS, entrava victoriós a la seva ciutat de Barcelona, entre les tropes del feixisme que havia de submergir Espanya en la negror més llarga i més espantosa de les que mai havia conegut. Una tenebra que avui encara conserva cambres de penombra i d'horror, i que es manifesta en forma de paraula que duu el vent, en forma d'hàbit minúscul, de deix, als racons foscos de cada dia. La guerra finia i Carlos Sentís es cobria de glòria, sotmetent la ciutat dels rojos sota la seva bóta ben llustrada.

(No sabem si el ministre medallaire desconeixia la coincidència. No és necessari que un ministre gaudeixi d'una cultura massa àmplia, ni que tingui en compte els capricis de la història).

Aquell 26 de gener, també, l'avi Miquel Albert Barris va confiscar una motocicleta de marca BMW i va emprendre la Diagonal en direcció al nord. Mentre pel sud la Diagonal anava esdevenint Avenida del Generalísimo. L'avi no es va aturar fins molt més al nord, un cop a França. I tampoc no va tornar mai més. La mort l'esperava en una platja francesa, i allà la va anar a trobar.

El feixisme es va dissoldre i es va fondre per a donar lloc a noves idees en el gresol de la "transició", es va transmudar com el cuc per a fer-se papallonota. En Carlos Sentís, altre cop oportú, va fer la mateixa metamorfosi. Va redissenyar-se el bigotet falangista i en va treure un bigoti neutral. Dels ulls clars, freds i sense empatia, però, no en va poder acabar d'esborrar la mirada de l'assassí feixista. Va aprendre una mica la llengua catalana, tan parlada com escrita, i es va aprendre quatre nocions sobre tolerància, diàleg, pacte. És clar. Si no se les hagués après, potser no li hauria sortit tan bé la jugada. A negociar sempre s'hi apunta amb més il·lusió el fort i el poderós, sobretot quan sap que també és culpable.

Però en Carlos Sentís, de fet, no és res. És un individu mesquí i detestable, òbviament, però no és res. És una mosca que ens hem empassat al plat de sopa. I en darrera instància una altra mosca-anècdota que fem baixar coll avall. Un miserable més amb qui cal conviure en nom dels valors humans i democràtics. També el nét d'en Cambó (qui va sufragar l'alzamiento amb il·lusió i molts diners) corre entre nosaltres i viu de la política, i surt sovint als diaris, on defensa grans idees, com la Casa Gran.

La llista dels homes que desfilaven per la Diagonal en direcció sud-nord és llarga. I la dels que aplaudien a les vores també, on hi havia per exemple el gran poeta Foix. O l'altre, el de la fotografia de dalt, davant el qual sembla que Sentís vincli el genoll, instant que habitualment és el previ a la fel·lació entre companys.

Heus ací la nostra vergonya, la nostra vergonyosa història.

La immigrant invisible

De la Vall d'Albaida a Barcelona

Va néixer en un temps miserable, en el plànol de la gana. Els pares i els marits marxaven a veremar al nord, o bé a collir olives al sud. La roba neta feia olor d'aigua del riu i de sol, i l'aire era molt fred a l'hivern.

Tot i que Salem vol dir pau en àrab, la calma que es vivia a Salem era injusta, severa, cruel.

Va marxar de la Vall d'Albaida que deuria tenir quinze o setze anys. A Barcelona es va posar a servir a cases de senyorets, a la bella vila de Sant Gervasi. En aquell temps, la immigració era invisible i còmode: a canvi del plat a taula i del llit, hom obtenia un servei domèstic submís, excel·lent. No voltaven gaire pel carrer: potser el dijous a la tarda.

Quan jo tenia uns disset anys em vaig adonar que hi havia un Salem a Massachussetts, que es féu famós per les bruixes que el van habitar, i per l'extraordinària cacera, persecució i assassinats a què foren sotmeses. Les meves vísceres adolescents, que s'iniciaven per aquell temps en les fantasies romàntiques i gòtiques (si són coses diferents) van començar a trenar fantasies a partir de la coincidència. Imaginava que rere l'aspecte menut, silenciós i quiet de l'àvia s'hi ocultava un passat flamíger, de secrets diabòlics, d'esoterisme i tenebres espectrals.

Potser no m'equivocava massa. El passat de l'àvia valenciana no havia estat mai un conte de princeses lluminoses. Imaginar la joveneta que baixa del tren a l'estació de França amb un farcell penjat de l'espatlla ajuda a comprendre que l'horror conviu amb nosaltres, i no necessita apenes literatura supèrflua.

De vegades sento alegres i capcioses dites sobre els immigrants. Procuro no respondre mai, ni fer-ne cabal. En els gens del qui malparla hi ha immigrants, misèries i fugides. Ocultes dintre la pell hi ha històries aspres, relats de vides com paper de vidre. Hi ha estómacs buits, pols blanquinosa de camins llunyans que asseca llavis antics. Cases buides, famílies esqueixades.

També hi deu haver un espantós tabú, com una maledicció complexa i malparida. Com a màxim, deixo caure que sóc fill d'immigrants molt pobres.
-Ah, sí? -s'alça una cella- D'on?
-De València, de la Vall d'Albaida -responc.
-Ah, això és... -pensa durant un segon ben just- Això és diferent.

Ho diu com qui perdona. O més aviat com qui vol desfer en l'aire una aparició espantosa, un fantasma tèrbol.

Els dos viatges de Miquel Albert

Aquest home es diu Miquel Albert Barris i la fotografia on el veiem va ser presa el 1927, durant la dictadura del general Primo de Rivera. En temps difícils la gent segueix fent allò que cal. Fins i tot casar-se, perquè hom pensa que els temps millors arribaran aviat.

L'home de la fotografia es va ficar en política en temps convulsos perquè tenia ideals, energia i joventut a dojo. Tot i que a les fotografies sol fer aquest posat seriós, en Miquel Albert era de tarannà bromista i expansiu. Als quaderns de les memòries es mostra irònic i de vegades sarcàstic, i ens explica una personalitat plena de rauxes.

En aquells temps, els ideals encara rebien la metàfora dels pardals al cap. Però els pardals van fer metamorfosi en voltors i àguiles d'urpes esmolades, de becs delerosos de sang.

El dia que les tropes feixistes entraven a Barcelona, l'home de la fotografia va arreplegar una motocicleta del carrer i va marxar cap al nord. Poc més tard va arribar a la vila de Montpéllier, junt amb milers de refugiats.

Des de Montpéllier va escriure desenes de postals i de cartes breus a casa. Sempre en castellà i elaborant enginyosos enigmes i jocs de paraules per a enganyar els inspectors de correus. Es va inventar el sòcias d'Alberto Barris i així escrivia a la dona i als fills fent-se passar per un oncle, empresari diletant que voltava sense pressa per la Côte d'Azur.

Va morir el gener de 1941 a la vila de Montpéllier, malalt de tuberculosi.

Ara fa pocs dies ha arribat una nova carta des de la vila de Montpéllier. Aquest cop és una carta oficial, adreçada als descendents. Se'ls notifica que la concessió de la tomba on reposa Monsieur Miquel Albert caducarà aviat, i que cal renovar-la per quinze anys més. O bé endur-se les restes en una capsa dissenyada per a aquestes circumstàncies. La capsa fa unes mides de 50x60 cm, i és de fàcil maneig i transport. En cas de no rebre cap resposta, l'Ajuntament de la vila de Montpéllier procedirà a la neteja de la sepultura, tal com diuen les ordenances.

Els descendents s'han posat en contacte amb el consolat espanyol a França, però no és una qüestió que els  pertoqui, tal com diuen les ordenances.

L'home de la fotografia, en Miquel Albert, tornarà a casa setanta-un anys després d'haver-ne marxat. Llavors va fugir de la mort perseguit i amenaçat. Ara -un cop encalçat per la Parca- vindrà ficat en una capseta.

El govern democràtic pel qui va donar la vida no en sap res. Ni gràcies, ni ho sento molt, ni piu. Si vas lluitar pels drets democràtics i et vas morir en l'intent és cosa teva.

Tot i que Miquel Albert sabia què és la dignitat de les persones, l'han fet viatjar indignament dues vegades. De Barcelona a Montpéllier, de Montpéllier a Barcelona.

No sé si aquest post humil arribarà a un organisme oficial anomenat Memorial Democràtic, que diu vetllar -segons les ordenances- per la dignitat d'unes víctimes antigues i menudes. Tan petitetes són, que caben en un parell de capses de sabates.

José Coronado Ladrón de Guevara

Sé que avui és dia de sorrudes o arrauxades valoracions sobre la manifestació. Per això jo també m'he preguntat a mi mateix sobre la cosa d'Espanya i Catalunya, o a la inversa. L'ex-president i ex-honorable Pujol ho comparava fa poc a un matrimoni més o menys de conveniència. Catòlic i conservador com és l'home, no contemplava el divorci en cap cas.

Tots tenim un passat (i un avantpassat) 

No sé què dir, però: jo, pitjor encara que en Pujol. Llavors, ociós i amarat de suor urbana, remeno objectes de casa la mare fins que em topo la vella capsa de galetes Birba que ara conté fotografies de la família. De dins en brolla, tan marcial com sempre, el meu rebesavi.

L'home que surt de dins la capsa de galetes és realment el meu rebesavi: vull dir que aquí no hi ha argúcia ni metàfora, ni joc ni engany. El seu nom i cognoms complets sempre m'han sobtat: José Coronado Ladrón de Guevara. Vet aquí el meu avantpassat. Saber-me'n descendent em crea, des de menut, una mescla d'emocions que van de la perplexitat a l'orgull, del temor al dubte.

Militar destacat a la colònia filipina, José Coronado Ladrón de Guevara era nascut a Cartagena (Múrcia), i va ascendir a poc a poc en l'escala. Com que jo vaig ser objector a la mili i després insubmís a la prestació substitutòria, no sé dir quin rang ostentava. Si em miro les medalles in pectore, imagino que el rebesavi tenia dret a servents i criats.

Alguns racons de la seva vida privada són especialment atractius i curiosos, i em remeten a l'època quasi mítica del XIX (perquè un xicot de casa bona s'allista a l'exèrcit com a soldat? De què fuig? De què l'han desposseït a la llar?). En tot cas, José Coronado Ladrón de Guevara va romandre a les Filipines uns quants anys, fins que va adduir una disenteria per a ser retornat a la pàtria.

Sempre m'he ensumat una excusa -comprensible- rere la disenteria del rebesavi. Poc després de la repatriació, una terrible guerra es va abatre a la colònia, i una gran part dels militars espanyols hi van morir, més o menys abandonats a la sort, la inoperància militar dels oficials, la desídia i un estrany desig de martiri exemplificat per la història dels últims de Filipines.


No sé si el gen del rebesavi perviu encara en mi, ni què puc trobar-ne dins meu. Sóc poc amic de guerres, i amant de les excuses diplomàtiques per a evitar batalles, potser és això. I també tinc tendència al federalisme ibèric, que el trobo més intel·ligent i pràctic i negociador que d'altres fórmules.

Aquell militar cartaginès de Múrcia mai no va fer elogis d'Espanya, sinó més aviat el contrari. Sembla que també sentia una difusa simpatia per l'heroi independentista José Rizal, el filipí maçó. Si les fonts familiars no van errades, José Coronado Ladrón de Guevara, ja vell, no parlava mai del passat militar i colonial. Si li preguntaven per la qüestió, sembla que tan sols mormolava:
-España siempre ha sido una tierra de ladrones.