Pantone republicà

Roig

En Quel va pensar que d'això se'n diu sort: tenir vint-i-tres anys quan el teu país proclama la república. Ser jove en aquest país, resplendent com una donzella que pren comiat de verge. L'Alfons de Borbon havia fet les maletes bo i escuat, i qui sap on les desfaria. S'havia escapolit mar enllà. Tretzè i últim li deien ara, i deuria ser la malastrugança del número. Sembla que el rei es va embarcar al port de Cartagena. Tot entresuat, deuria demanar quin era el primer vaixell que salparia amb destí a l'estranger, i on anava. Aquí está el buque Príncipe Alfonso, con rumbo a Marsella, li van haver de respondre. Marsella! Com deuria sonar el nom d'aquesta ciutat, a les orelles d'un rei desposseït?

Arreu d'Espanya estenien la bandera nova, llustrosa i plena d'aire. Unes sabates flamants per anar al ball. El drap nou ondulava tres colors en palaus i fàbriques, estancs, places i cafès, cabarets i fanals. Als tallers de confecció, les operàries cosien la tricolor al capdamunt dels lligacames.

Poc més tard, una gitana que baixava de Montjuïc va augurar a en Miquel quin futur abundant tindria: amor, diners, salut a prova de bombes. Però tot d'una va callar, i una ombra de comediant li va enfosquir el blanc dels ulls.
-Hi ha una cosa que no te la puc dir, busnó, de la mulé no'n dic ni mu.

Groc

Morat

A les capses hi duiem tota mena d'expedients i de testimonis. Horrors, plànols de camps i de presons, cartes dels interns, decisions secretes i, per descomptat, retalls de diaris. Tots aquells documents ens havien semblat apassionants en el moment de reunir-los, però no vam tardar en considerar-los vulgars i redundants. Per fi vam expressar en paraules allò que sospitàvem des de feia temps: que la història del feixisme, amb independència de la diversitat de països i de pobles que ho havien experimentat, era uniforme.

Buscàvem una altra cosa. Alguna cosa singular, compendiadora, un d'aquests esdeveniments o fenòmens que tenen la qualitat de condensar una veritat llargament difusa. Teníem la convicció que una calamitat tan enorme com el feixisme i la posterior monarquia, extesa sobre tot el territori d'Espanya, per força havia d'haver produït manifestacions d'una condició nova, mai vista abans, de les que es qualifiquen com a sobrenaturals.

________________
Notes de confecció:
Els textos són manipulacions procedents de Kadaré, I., Spiritus, Alianza Editorial, Madrid, 2000 i Bosch, L. Les petges invisibles, Pagès editors, Lleida, 2006.
En ambdos casos el text està grapejat intencionadament i maliciosa (en un cas amb permís de l'autor i en l'altre sense).

La república deca(-pita monarques?)

Aquest serà el darrer apunt republicà previ al dia 14 d'abril, quan ens hem citat -com sempre virtualment- per a celebrar la proclamació de la Segona República. I jo pensava que volia evitar nostàlgies i metàfores tristes, proclames, discursos, apologies, ferides obertes.

Què em pregunta a mi, la república? I m'han sorgit deu preguntes, per això poso el deca- al títol.

1) La república és l'organització política que parteix de la igualtat de les persones. Els altres sistemes es basen en diferències verticals: rei - súbdit, bisbe - fidels creients, amo - criat. En aquest sentit, la  república és horitzontal. És per això que els monàrquics van drets i els republicans jaiem? 

2) Els independentistes catalans van dividits i aquesta pregunta potser dividiria més. Quan s'arribi a la independència, els independentistes catalans han previst si Catalunya serà republicana o monàrquica? Buscaran la línia dinàstica perduda de Pere el Cerimoniós? Bastarà amb nomenar Jordi Pujol Comte de Barcelona? Mas i Duran rebran el títol de Molt Honorables Senescals? 

3)  Farem un referèndum popular, no vinculant i lúdic per la República? També el pagarem voluntariosos de la butxaca mentre oferim els nostres impostos a la monarquia? 

4) Esquerra Republicana de Catalunya és certament de Catalunya, és una mica d'esquerres (però amb cura de no molestar l'oligarquia) i gens republicana. Per què parlen de tantes coses i mai de república? Quin embolic tenim aquí? Qui els va vendre la franquícia?  I ja posats: és cert que en Carod ara treballa d'assessor per a una gran empresa de la sanitat privada? 

5) Quan arribarà la tercera república espanyola, la família Borbon haurà d'emigrar depresseta. És possible que se'n vagin a qualsevol dels paradisos fiscals on tenen guardats els quartos, per a poder extingir-se còmodament. Com que la majoria d'aquests paradisos són illes, i sabent de la seva afició per la navegació a vela, és probable que emigrin a bord del Bribón. Hi haurà paparazzis en llanxes motores fent fotografies de Letízia en bikini, estesa a la coberta de popa? A les illes Caiman els tractaran de nouvinguts?

6) Quan es va acabar el franquisme no hi va haver judicis ni venjances. Per tant, la qüestió anterior no deu tenir sentit. Els hereus de Franco segueixen gaudint del fantàstic pazo gallec de Meiràs. Els Borbon seguiran al Palacio real i vindran als estius al Palacete Albéniz, com si res? També esquiaran a Vaquèira i ens haurem de conformar amb riure obertament quan es fotin de lloros?

7) Un membre de la família reial és un ex-jugador del Barça. Podríem aprofitar la proclamació de la república per enviar el Barça a l'exili, també, i poder tenir els telenotícies i els caps de setmana en pau? 

8) Tot i horitzontal i igualitària, la república té un representant que és el President de la República. Sol escollir-se entre persones de prestigi inqüestionable, equànims, assenyades, capaces de representar dignament l'estat que presideixen. No serà empresa fàcil, aquí, i caldria anar-hi pensant. O bé preveure una llei que permeti -com en el futbol- fitxar estrangers que marquen la diferència. Aquesta és una pregunta oberta, perquè cadascú pensi candidats. A mi només se m'acuden Naomi Klein o Noam Chomsky, a cop calent. 

9) La proclamació de la república no és una revolució en sentit estricte, però és un bon moment per fer cau i net. Caldria anar pensant, també en aquelles persones i coses que ens agradaria renovar, reciclar o reutilitzar. Això és de nou una qüestió oberta, que cadascú ha de decidir. Jo només he començat la meva llista, i de moment només hi he posat tres noms: Mossèn Ballarín (que vagi a evangelitzar els habitants d'Ummo), Ramon Tremosa (que agafi el pic i la pala i vagi a desfer els aeroports que va promoure i ara cal tancar), i Joana Ortega (que es matriculi a la facultat de Psicologia i després ja en parlarem). 

10) A Espanya, el republicanisme està invisibilitzat. Com si d'una tendència sexual rara i secreta es tractés, només se'n parla a mitja veu. Acceptem que la monarquia és natural, com Convergència a Catalunya, com la pudor a la caca. Iniciatives inofensives i menudes com aquesta festa republicana als blogs contribueixen a res? Els blogs republicans som més guapos que els altres? Els blogs que no hi participen són monàrquics? Quin percentatge farem? (Sí, ja sé que són diverses preguntes en una, però havien de ser deu preguntes per a que tingués sentit el deca-).

En companyia d'ombres i repúbliques

Aquest cop no jugaré amb la veritat i l'altra, la ficció i la realitat. Allò que dic és allò que hi ha. Tant em costa escriure així, que m'he hagut d'obligar a fer-ho, a escriure-ho.

Les perspectives no són bones. No es tracta de l'optimisme o del pessimisme, dels punts de vista: de vegades les coses són, més enllà de les ganes, la voluntat i la mirada. Parlo de les coses de la feina. La tendència és dolenta, el curs s'acaba enmig d'un incertesa estranya i el curs que ve serà pitjor. Ni boles de vidre, ni Tarot, ni presidents repentinats augurant un bon futur: pinten bastos. És ben senzill: quan l'amo s'arruïna jugant a la ruleta del Casino d'Estoril, el criat es queda sense feina. Jo em quedaré sense feina, els hospitals perdran llits i les escoles, mestres. Delirant i fosc: és la doctrina liberal.

Entretant, a l'oficina de la caixa de sota de casa canvien els logotips i varien una mica el llenguatge de la seva publicitat. Però tot segueix igual, i quan els empleats surten a fer el tallat, duen aquella arrogància als gestos. Somio que li calo foc un cop més. Després, esgarrifat, me n'adono que si el foc pren amb fúria, cremaria també el pis on visc, les meves coses. Sóc un Neró de barri, en somnis. I quan em llevo, amb les presses, oblido els somnis. La meva ràbia es liqua sota el sol, torno a ser la formiga desorientada aclaparada per tantes coses per fer.

Tot va així fins al vespre, quan miro un documental filmat a la població senegalesa de Saint Louis i somio una fugida plàcida, definitiva. Lluny de Catalunya i de Convergència, lluny de Catalunya Caixa. No m'hi vindran a entrevistar mai ni en Miquel Calzada d'Afers exteriors ni els d'Españoles en el mundo: hauré renegat per sempre.



Quedar-se a l'atur més endavant dels quaranta és un gir imprevist i un mal gir. De tot el que he dit només valen les ombres del títol: viure amb les ombres, llevar-s'hi, allitar-s'hi.

Volia escriure sobre les ombres de la Repúbica, de la qual ens en queden ombres disperses. Però finalment només he parlat de les meves ombres.

També ho aprofito per dir: busco feina a partir del juny. O bé un mecenes que em digui té, vés-te'n al Senegal i em vas enviant les teves cròniques. Hauran de ser en francès, però. Que malgrat tot, tant França com el Senegal són repúbliques.


_____________________________
Notes:
1- La fotografia del capdamunt me l'ha enviada l'amic Jordi Girbén, proveïdor de somnis.
2- En aquest post no hi ha cap ficció. Estic fent un tomb impremeditat vers el realisme. Estic pensant seriosament sobre com m'ho puc muntar per a viure al Senegal.

La trista història del primer Consultori filosòfic on-line

En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, un xicot que venia d'Islamabad, fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent.

Just en morir-se el pare vidu, en Frederic s'havia quedat sense feina. De manera que inesperadament, la vida li va donar temps lliure i quatre calerons. Va poder fer per fi allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se a mirar, aturar-se a pensar. Però per més tombs que li donés, no sabia decidir què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. Però a un local de qualitat.

En Frederic feia molts anys que coneixia en Felipe i ja sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món, perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que volia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar les perspectives i els conceptes. La gent demana filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de deu megues, i va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat tardaven en arribar. Fins a sis mesos més tard -traient teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:

Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.

Quan va enviar la resposta, hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

-Filòsof dels pebrots:  no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu blog que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.

Fins quatre setmanes més tard, en Frederic no va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:

Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un individu que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, cal considerar que és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.

Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.

-Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges.

La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic desapareixen per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:

Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca i ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).

Tres dies més tard, els Mossos d'en Puig van haver de rebentar la porta: l'ordinador estava destrossat, i el cos d'en Frederic Roures no hi ha periodista ni crònica que gosi descriure'l. El sots-comissari Fernando Robles sap que l'assassí és un dels tres clients, però quin? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament a Espanya.



________________________________
Nota: aquest apunt forma part d'una sèrie de pròlegs que ens conduiran fins al dia 14 d'abril, en què celebrarem l'aniversari de la Tercera República espanyola. El viatge és un llarg i dolorós passeig per les misèries de la nostra malaurada península (sense comptar-hi Portugal ni Gibraltar).

Pix: No passaran!

La carn és més dolça que els píxels

De la vida virtual sempre he dubtat que se'n pugui dir vida. La comunicació digital no és digital, perquè els dits són tan sols una eina relativament prescindible. Bastaria un aparell senzill per a suplir-los. La pell és accessòria en aquest món de bits i de PIX. Una Mega d'informació no és una meiga. Una Giga no és un ball.

Avui no se m'acut res més que un ritual senzill: invadir de carn la pantalla i els bits, inundar-los de sang. Mai no podran pixelar el gust dolç i salat de la sang, el regust de la pell entressuada, quan l'alquímia del dolor i el plaer li transformen la textura. Com es podria pixelar el dolor de les pessigades a la pell?

Executo el ritual i em deixo la pell adolorida fins al punt que una miríada de puntets rojos s'endevinen a les extremitats. Encenc una flama, l'atanso fins a sentir la poderosa mossegada del foc. Després ho miro i ho remiro, i descobreixo que no he estat pixelat. Això és l'inici de la resistència, el retorn a la cova.

Aquí sota hi ha el video amb el ritual que ens permet resistir en el món de la vida real, si entenem que la vida està feta de sang, vísceres, cremades, petits dolors, petits plaers o grans plaers. Abans de clicar al damunt, he de dir que no és gaire apte per a la gent molt sensible. No conté imatges pornogràfiques en sentit estricte, però tampoc és del tot innocent. La pell mai no és innocent, o bé ho és completament, radicalment.

El títol està tret d'un poeta surrealista que va escriure la sang és més dolça que la mel, o bé que la mel és més dolça que la sang. No se sap si es referia a l'incest, a la masturbació o la negació del sexe. Avui l'agafo per dir que aquest blog no ha estat invadit pel PIX.




De manera que resistir el pixelat de la vida és ben senzill: despulla't, embruta't, esgarrapa't.

Kamchàtka, Reus

Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.

La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?

El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,

No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?



Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.

Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?

La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?

Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.

Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).

Avui pots deixar-me comentaris

Fa uns dies vaig penjar aquest apunt: 

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.
Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?
Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.
No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.
De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

...etc. 

Avui han passat quatre dies, i en aquest temps he pogut treure algunes conclusions de la provatura. La primera de les quals és justament que això queda aquí així, com una provatura.

• L'apunt va rebre set comentaris. Es fa difícil dir si són molts o pocs, perquè en aquest blog la quantitat de respostes varia enormement en funció del tema. Això vol dir que no interessa l'autor sinó allò que diu, i això és una bona notícia. També cal tenir en compte que era diumenge i ressaca de festetes.
• Les respostes, això sí, sonen molt més honestes del que és habitual, i estableixen una mena de complicitat diferent. És evident que adreçar-se a una persona no és igual que adreçar-se a deu persones alhora.
• Les respostes són força més extenses de l'habitual. Podem dir que són comentaristes habituals, però ara en un to més relaxat i reflexiu.
• Les respostes contenen crítiques i retrets, elements que no se solen donar en els comentaris oberts. Les crítiques coincideixen en dir que els agrada veure el seu propi comentari, i que és lleig haver eliminat els seguidors del blog amb un sol clic. En aquest mateix sentit, més d'un vaticina una caiguda de l'interès del blog si no se'l pot comentar de forma pública.
• L'apunt va crear un efecte col·lateral: tres blogs hi van fer referència. Cap repercussió fora de la blogosfera -com és natural.
• L'endemà vaig penjar un apunt més provocador, obrint de nou els comentaris públics. La resposta va ser bona, però no puc dir si hi ha cap relació de causa-efecte. 

En definitiva, seguiré com fins abans de l'experiment. Tot i això, tinc una proposta per als companys/es que fan blogs. Que ho provin un dia, a veure què tal. I si els ve de gust, que ho expliquin. O en tot cas, que juguin una mica.

Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer). 

Les conclusions del GABI.Net (Mètode per a fer amics a la Blogosfera)

Els peus de l'autor, caminant sobre vidre

En Llucià Borràs, director de la secció d'estudis del GABI.NET (Grup d'Anàlisi Blogaire Interactiu, punt net, punt cat) va presentar divendres a l'Hotel Majèstic les conclusions del seu estudi anual sobre la cosa dels blogs en llengua catalana.
Encara amb olor de gomina i Polil després de la festa convergent, el Saló Ferrussola era ple de gom a gom, amb el públic fidel i atent que sol anar a escoltar el doctor Borràs.

El doctor B. va presentar el nou catàleg de perfils blogaires, així com un recull significatiu de comentaris adreçats als apunts dels blogs. Per a explicar-ho gràficament, Borràs va dir que la cosa dels blogs la veig com encallada, i no passa de ser un facebook treballadet, on hom enganxa una foto (o dues) per a amentitzar els textos. Però anem al gra, que això és un blog i no cal extendre's. La llista de perfils del 2010 ha quedat sintetitzada en aquestes senzilles set categories:

1. Sóc guapo i ensems culte i intel·ligent, i ho vull demostrar (poso la meva pròpia foto, en actitud clarament interessant).
2. No sóc guapo, però sí força intel·ligent i culte (i per això al perfil li poso la fotografia d'un guapo del cine).
3. No tinc cap dels atributs anteriors, però sóc progressista i enrotllat (la foto és un element simpàtic, com ara una flor o un animalet silvestre, però inofensiu).
4. No sé pas què dir, però escric cada dia i mireu quants amics tinc (destaco la llista de seguidors, i faig veure que penso molt, de manera que retallo i enganxo pensaments d'altri).
5. Faig llibres, i com que sóc simpàtic me n'has de comprar (incloc el catàleg de les meves publicacions amb el preu, de rebaixes).
6. Busco amistat i el que sorgeixi (explico que em sento sol, però que tinc quartos i un bon cotxe).
7. Ja estic casat, però busco el que sorgeixi (faig reflexions agosarades, insinuo, la meva foto de perfil és enigmàtica per si de cas la Mariatresa entra al blog del seu enigmàtic marit sense saber que és el blog del seu enigmàtic marit). 

Borràs va il·lustrar la presentació del treball amb exemples, però aquests exemples no els trasllado aquí, perquè no faria res més que procurar-me una llista infinita d'amics, i no sóc tan ximple. Sí que goso, en canvi, deixar una llista de comentaris obtinguts pels blogs. Sense referència ni cita, però prometo que són literalment certs. Deixo als possibles lectors i lectores que endevinin a quina categoria de blog correspon cada comentari. (No és un concurs, no cal respondre amb les hipòtesis i a més a més no hi ha cap premi).

Borràs va explicar que els comentaris als apunts deixen entreveure dades eloqüents de la psicologia de l'autor, formació acadèmica, nivell socioeconòmic, estat civil i professió. Vegem-ho.

Recull de comentaris extrets a l'atzar

• Petonets i bona setmana

  (abraçades i petons virtuals són d'ús freqüent, tot i que no es podrien definir) 

• Ah, i que et vagi bé el que sigui que facis!

  (i si és un assassí en sèrie?de què el coneixes?) 

• Oops 

  (no se sap a què respòn la doble vocal) 

• que tingui vostè un bon kitkat......

  (el comentarista se sent dispensat de seguir qualsevol norma ortogràfica) 

• ooooohhhhhh!!!! que xulo!!!! em cau la baba llegint-te

  (xoca la repetició de la lletra h, que es fa difícil de traslladar a un so determinat) 

• m'ha encantaaaaaaaaaaat!!!

  (ídem) 

• t'adoro! :)

  (se suposa que és una adoració metafòrica) 

• Podries escriure només paraules a l'atzar. Si les diguèssis tu, jo els trobaria el sentit.

  (abans deien: contigo al fin del mundo, i també era mentida) 

• Des que visito blogs (i fa temps) no havia llegit un text escrit amb tanta intel·ligència. T'ho dic sense cap voluntat d'afalagar gratuïtament. Has escrit fet una definició perfecta (...). 

  (El subratllat és el doctor Borràs) 

• que macooooooooooooooooooooooooooo

  (la repetició quasi infinita d'una vocal millora el significat de la paraula ampliada?)

Si algun lector/a ha arribat fins a aquest punt de l'apunt i encara té prou humor o estómac, li explico dues coses més referides al doctor Llucià Borràs.

Hom haurà percebut que el doctor es refereix als blogaires com si tots fossin del gènere masculí, i s'oblida de l'opció femenina. Imagino que Borràs usa el masculí com si fos el gènere neutre, per tal com prové d'una època remota en què els intel·lectuals eren només masculins, o bé neutres. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú deixar una breu nota biogràfica del nostre pensador.

Efrem Borràs i Catasús (pare de Llucià), fotografiat a la porta de la seva merceria el juny de 1937, just a l'instant que Julián Ascaso en persona li col·lectivitzava el negoci. Poc després fou presa d'una apoplegia, de la qual el tractà -sense èxit- el doctor Josep Trueta.

Borràs i Ascaso, Llucià: Fill de botiguers del barri de Sants, va passar una infantesa de penúries. La branca obrera i materna de la família, afiliada a la CNT-FAI, va col·lectivitzar la botiga el 1937 i no la van recuperar fins al gener del 39. Durant aquests dos anys de maltempsada, Llucià anà a viure a casa de l'oncle diaca, a Ripoll. Reputat pederasta, l'oncle va instruir el xicot amb gran severitat. Tant fou severa l'educació del minyó que als nou anys recitava onze capítols de la Summa Teologica del sant d'Aquino. Arribada la represa de la democràcia, Borràs es va matricular a la Unió Democràtica de Catalunya, on de seguida enllaçà una sòlida amistat amb el futur Conseller Primer, José Antonio Duran. Durant el septenni negre del Tripartit, Borràs va malviure donant classes de català a algun companys i companyes del partit. En restablir-se la naturalitat política a Catalunya (28 de novembre de 2010), Borràs esdevingué el més ferm candidat a Conseller de Cultura d'Avantguarda i Catequesi  Arxiprestal (CACA).
GEC, volum 13.

_____________________
Postdata:
Agraeixo al senyor Francesc Puigcarbó l'atenció prestada a l'apunt, així com haver col·laborat en la seva difusió a través del seu blog.
L'autor d'aquest apunt dedica l'apunt als afectats directament. També vol dir:
a) que l'expressió facebook treballadet no és seva, i que li ha dit una blogaire de qui no diu el nom, però a a la qual li agraeix sincerament la idea, que és la llavor de tot el text.
b) que ell mateix es troba inclòs en una de les set categories anteriors, de manera que no queda exclòs de la burla.
c) que aquest apunt està dedicat, també, als autors i autores de blogs que no fan el Pont de la Immaculada Concepció de Maria, mare de Jescucrist. Més per impossibilitat que per ateïsme, honestament.
d) que comprèn perfectament que algun al·ludit/dida se li doni de baixa de seguidor/a.

Identificació. Antoni de Montpalau, DNI 46121723

Apunt cooperatiu, elaborat per autors diversos i sense il·lustrar. Un experiment dadaïsta com un altre.

L'Antoni de Montpalau surt de Vic que la nit és closa i el fred ferm tanca la boira com una bòveda gòtica sobre el seu cap. Diuen que a Vic hi fa fred, i diuen que no: ets un exagerat -el renyen-, a Vic no hi ha fred. Allò de nou mesos d'hivern i res d'infern no és més que una llegenda urbana.

L'abadessa del convent-biblioteca l'acompanya fins a la muralla, porta de l'est. Quan és allà no ho diu però pensa:  he decidit que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "vès, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.

La pintura del Sert també era al cap del jove Allau, que un xic lluny d'allà imaginava l'escena: entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat, pensava.

A mig camí de Berga, el sometent l'atura i li demana on és, on va i perquè va tan tard, quan les carreteres són buides i la boira maleïda i amenaça neu i gel. No deus ser pas un traficant, un bandoler o un liberal?

-Sóc Antoni de Montpalau, i vaig a casa. Vinc d'engrapar un vampir i com comprendreu, aquesta feina no té horaris.

Grapeja dins de les vestidures gruixudes, hirsutes. N'extreu el salconduit. El guàrdia s'ho mira però no somriu.

-Aquí no hi diu Antoni de Montpalau, perdoneu que us ho digui. Hi diu Lluís Bosch.

Ell somriu llavors, però perquè és presa d'un neguit que el rondava de fa dies i ara pren cos, en aquest terrible atzucac. Recorda llavors el dia en què va veure la lletra que l'abadessa li escrivia a una Comtessa, i on entre moltes altres coses li deia:

Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vós, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic (Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos) un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
"Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rockandroll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran. 

Més amunt de Guardiola de Berguedà, el viatger que no sap qui és però sap amb qui voldria identificar-se s'atura un instant a la vora del camí. Surt al defora del cotxe i aspira l'aire fred. Res no es belluga. Gira el cap. Avall, cap a la plana, hi ha un mar quiet de boira fosforescent. Se sorprèn que l'hagi atravessada tan lleuger, tan com si res. Com si la vida fos una cançoneta lleu i blana. Encén la darrera cigarreta del dia i observa aquest punt diminut de llum que ofereix el verí del tabac. Com és que les coses càlides i lluminoses ens poden matar?

-Quan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius -mormola per a sí mateix.

Vora la una de la matinada, el viatger es colga sota les mantes i somia que és un peix que se l'empassa la balena i llavors ell és la balena, després un ocell de nom Àurea picuda, que s'atura  la branca d'un sicòmor a tocar una arpa pneumàtica. L'endema al matí, engega el televisor tot just quan en Josep Cuní diu:

-A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, l'Antoni ens obsequià amb un grapat de Sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Antoni, ...per tot. 

___________________________________
Els autors involuntaris del text són: Francesc Puigcarbó, lo gaiter de Sabadell; Robert Mitchum; Allau lo Dandy Avalanche; Matilde Urbach; Jordi Girbén el bohemi itinerant. En els lligams i les connexions hi han col·laborat l'Aris i la pròpia Comtessa citada anteriorment. S'hi inclou una cita del trobador Guillem de Berguedà, home culte i enginyós però totalment ignorant en qüestions vampiresques.

L'undemà d'ahir és avui. De Bellver a Vic

Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.

 A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.

A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.

A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?

La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.

Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre

Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?

Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.

Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.

En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.

Diari del lladre (3)

L'estrella Ross 154, a la constel·lació del Sagitari, és a 9,7 anys llum de nosaltres. Això vol dir que si algú ens observa ara des de la seva òrbita, veu Saddam Hussein presidint el govern iraquià i Aznar parlant íntimament en català. Veu Joan Pau II escrivint la Carta Novo Milenio Ineunte. George Harrison i Richard Wright són vius. El meu pare també és viu encara, vist del Sagitari estant.

Des d'allà dalt, se'm veu a la platja de Son Binidalí, ajegut indolent, prenent el sol i llegint El juego del alfiler, acabada de publicar. Encara no he entrat mai a robar en cap casa. No puc dir que el 2001 fos innocent, però encara no havia forçat panys per apropiar-me dels secrets dels altres. Qui pugués ser a l'òrbita d'aquell estel...!

Tardaran nou anys -des de Ross 154- en adonar-se que l'autor del blog Travel to Narragonia acaba de perdre una carpeta molt preuada, que contenia uns dibuixos roents. No és una gesta especialment honorable, la veritat sigui dita. El relat del furt no m'omple d'orgull, però no puc deixar de somriure per dins. Si  el furt és memorable, és perquè m'ha donat la primera pista per a descobrir el misteriós dibuixant que persegueixo.

Vaig rastrejar els blogs que publicitaven l'absència de l'autor, de viatge durant el cap de setmana. Vaig escollir aquest Travel to Narragonia, i em vaig refiar del post on anunciava un cap de setmana al llac d'Iseo. Ple de vanitat, el blogaire donava els detalls precisos del viatge: dia de partida i de retorn. No em va costar trobar la seva adreça. Un petit xalet adossat, vora la vila de Rubí. Dissabte al matí de bona hora hi vaig arribar. I tot just quan volia fer saltar el pany del pàrking, veig l'home que frega el cotxe (un Hyunday Matrix de color verd oliva). M'emprenyo. El fals viatger és un mentider o ha frustrat l'excursió? (L'ha deixondit el mal temps que anuncia en Tomàs Molina?).

Abans de marxar, escuat, percebo un detall: l'estenedor. Hi ha dos calçotets, tres camises i dos parells de mitjons. És un home solter, i això sempre hi ajuda.

La Maargie, que és lleugera de cos i de ment,  i està disposada a col·laborar per veure'm feliç, no dubta en prestar-se al joc. La truco i una hora més tard és amb mi. Una hora i mitja més tard de la trucada, ja es revolca al llit amb el blogaire, i així jo puc remenar el seu estudi.

És un espai inhòspit, deshabitat. Lleixes buides, whisky barat, un televisor minúscul i envellit. A un home com ell, el cos de la Maargie li deu semblar un miracle de Déu, una visita de la deessa Fortuna que no mereix. Quasi trist i decebut passo els dits pels lloms de les poques carpetes, fins que me'n topo una que sembla oculta, rere la prestatgeria. I aquest tacte em canvia l'humor.

Ara, neguitós, l'obro. Hi ha retalls de diaris amb un recull grotesc d'articles del diari Avui, d'autors decididament sobiranistes, nacionalistes, no sé ben bé com es fan anomenar. Després d'Hèctor López Bofill i Alfred Bosch hi ha un full de tacte diferent. Un full cruixent.

Com deu haver arribat fins aquí la il·lustració? Qualsevol hipòtesi em sembla creïble mentre m'assec a contemplar el dibuix. Em sento neguitós, intranquil. Més encara quan descobreixo la inscripció al capdavall, a la dreta.

A.B. (!) Tinc les inicials del meu dibuixant, i sento com si el tingués agafat pels ous, perquè ara ja no se m'escaparà. Tenir les seves inicials és com tenir-lo, saber-lo, haver-lo. Ara tot és una senzilla qüestió de temps.

Des de Ross 154 ningú no sap res de tot això, i tardaran quasi deu anys en saber-ho. També tardaran deu anys en saber que avui és un mal dia: el dia que l'estupidesa i els mesquins han guanyat les eleccions al meu país.

Diari del lladre (2)

Davant dels meus ulls s'il·lumina una aurèola de verd pistatxo, una aurora àcida i la boca seca. De primer és fosca, després es fa incandescent. És el sostre de la cambra de la Maargie. Palpo amb el braç esquerre, estic sol, nu i ajagut, cobert per un llençol de color crema. Per poc que pari l'orella, ja sé que no hi ha ningú al pis. Per la finestra del celobert entra la veu d'un canari, remor de rentadora que centrifuga i el cantusseig (mig cantat, mig xiulat) d'una veïna: Suspiros de España. Sóc en un barri dels afores, un dia qualsevol.

De vegades cal forçar panys, encobert de nit i de sigil. De vegades, les portes s'obren i les noies et somriuen. És tan estranya la vida del lladre com la del fuster o del taxista, l'antropòleg, el cirurgià, el serraller o el tarotista.

Quan poso els peus a terra, la vista sempre esmolada per l'hàbit del furt em fa veure les dues tires del parquet que no encaixen. Me'n vaig a la cuina a buscar un ganivet, i al damunt de la torradora del pa trobo la lletra gruixuda i grollera de la Maargie. Només em commou una mica aquesta inicial del capdavall, que es vol convertir en un cor.

Està escrit al revers del check-in de Ryanair. Però no es correspòn a un vol cap a Holanda, sinó a Itàlia. No m'entretinc a imaginar què deuria buscar la Maargie a Bergamo. Un amant milanès?

Amb el ganivet del pa alço el parquet i amb la punta dels dits aconsegueixo pinçar l'extrem groc d'un full. Una nova il·lustració.

No dubto gens que es deu a la mateixa mà que els anteriors. Sense signatura ni pistes de l'autor. La primera idea que em ve és, naturalment, que en Federico Robles no deu dur una vida tan avorrida com li suposava, i que va repartint dibuixos pornogràfics a les seves amigues. Tot i això, no puc creure que Federico sigui el dibuixant.

Sense saber com, sento unes ganes terribles de descobrir aquest erotòman. Guardo el dibuix. Vull saber qui és, i si ha distribuït altres dibuixos, on són, quina vinculació uneix l'anodí Federico Robles amb el grafòman. Engego l'ordinador de la Maargie, a veure si hi ha sort i no fa servir claus d'accés.

Per més que vulgui desemmascarar el dibuixant, no puc deixar de treballar. D'altra banda, no se sap mai si l'atzar em durà al meu misteriós artista. Descobreixo un grapat de blogaires innocents que expliquen que no hi seran durant dos, tres dies, quatre. Deuen voler desvetllar enveges als qui ens quedem a la ciutat.

Definitivament, li he sabut trobar una utilitat al blog que no podia preveure.

Diari del lladre (1)

El tenia per un tipus gris, ensopit i rutinari. Desapassionat, només mogut per petits impulsos de consumidor mediocre, atent a les modes i els anuncis de la TV. Creia que a casa d'en Federico Robles no hi trobaria res de meravellós: objectes adotzenats i més o menys moderns, tecnologia de rebaixes, quatre xavos, una col·lecció de cinema i música vulgar procedent de les ofertes i els esquers de la premsa dominical. Pel·lis de Tom Cruise a un euro, Greatest Hits d'Abba i de Bon Jovi, potser aquell CD de la Norah Jones obsequi d'una companya de l'oficina amb qui va tenir un brevíssim flirt.

Però jo sóc un lladre i el pany era tou, i la nit llarga i càlida. I en Robles d'excursió amb Ryanair a Frankfurt fins diumenge al capvespre (anada i tornada per vint-i-nou euros, que el tinc ben observat). La fortuna m'acompanyava: els veïns del pis del damunt -uns joves estudiants holandesos de l'Erasmus- feien una festa estrepitosa. De manera que la senyora Antònia, al dessota, havia augmentat el volum de la tele fins al màxim. Sóc destre i silenciós quan treballo, però si aquell dia m'hagués endut l'amiga a la feina i haguéssim cardat com salvatges, tret d'ella ningú no ho hauria recordat.

Quan duia poc més de deu minuts al pis, em vaig adonar que rere el desaigüe de la pica, a la cuina, hi havia dues rajoles sospitoses, mal col·locades. Una petita pressió amb un ganivet les va fer caure. Al darrera hi havia una capseta de llautó, Galetes Birba, de vores rovellades i traïdores. Vaig furgar sense mirar, esperant el tacte dels menyspreables bitllets. Però no eren bitllets, i llavors ja no sé pronosticar què podria ser.

Els dits van topar-se un rectangle rígid. Qui era aquell home uniformat i que els anys deuen haver engolit, dècades enllà?

Quin parentiu deuria tenir el vell coronel amb en Federico Robles? Mentre encara em demanava perquè aquell home ensopit amagava la fotografia de l'antic militar colonial, em vaig adonar que dintre la caixa hi havia encara una segona sorpresa. O més ben dit encara, dues sorpreses. Dos dibuixos no massa bons, esgrogueïts i amb les vores rosegades pels insectes.

Recullo les eines i penso en marxar cap a casa amb les troballes, per engrossir el meu arxiu. En Federico m'obligarà a obrir noves carpetes, amb categories noves. Mentre penso quin títol duran, m'adono que els dibuixos anònims m'han desvetllat una líbido distreta, endormiscada. Amago les relíquies dins el folre de l'americana i truco al pis dels estudiants, que ja duen l'orgia avançada. De seguida percebo els ulls lànguids, aquosos i lúbrics de la Maargie, que espera asseguda en una butaca d'Ikea mentre xarrupa un líquid roig, dolç i espès.

El cementiri inquiet de Bellver

La Cerdanya és la versió burgesa del Pirineu, el Pirineu cartesià. La vall és dòcil i blana, airejada. Pirineu domesticat, culte i cultivat, sembrat en racionals fileres de xalets dibuixats, proveïts de tecnologia domòtica i amb l'aixella neta, quatre gotes de perfum francès.

Un xic a l'oest hi ha l'abrupte Pallars, el salvatge i l'anàrquic: res a veure. El Pallars de congostos llòbrecs, d'ombres agudes i espectrals on hi trobes l'animal abismat i l'escurçó.

No, la Cerdanya és l'Eixample pirinenc. Les vessants són arrodonides i càlides com la panxa amable d'una dona de cinquanta anys. A la casa, al capvespre: mentre el pare contempla la posta assegut a la butaca de ponent, la filla gran palpa lànguidament unes notes de Schubert al piano de dalt. La mare dóna les darreres instruccions per al sopar a la xicota peruana. I el nen, d'amagatotis al porxo, enceta un esqueix de marihuana holandesa. El Porsche Cayenne dorm al garatge, poderós i pacient com un rinoceront de ferralla.

Però no obstant...

Si la Cerdanya és tan ordenada i serena, hom pensaria que els seus cementiris són -com diu l'amant dels tòpics- un lloc de pau i de repòs, de tranquil·la solemnitat, de fragància de gespa. I no obstant, no és així.

Philippe Ariès explica a la Historia de la muerte en occidente (Acantilado) la llarga i complexa cronologia dels cementiris, els rituals funeraris i els costums que rodegen l'agonia, la mort i els sepelis. Llegint-lo, descobreixo que el cementiri no ha estat mai el lloc de la pau, sinó un punt de tensió constant.

Aquesta tomba encerclada de reixes promou la inquietud: serveix per a protegir el difunt, o perquè els vius se sentin separats d'ell? Perquè estan esberlades les frontisses? La primera impressió ens diu que aquell qui va trencar la porta ho va fer des de l'interior, empenyent cap al defora.

Però no obstant, el tanatori més proper és extraordinàriament contemporani. Fins que no en llegeixes la petita placa de l'entrada, podries pensar que és fins i tot un xalet oportunista, adossat a la tàpia del cementiri.
Ofereix un aspecte assèptic, minimalista i funcional.Vista des d'aquí, la mort sembla un tràmit administratiu, senzill i informatitzat.

Aquests moderns tanatoris són fàcils de confondre amb una oficina d'informació turística, un centre d'assistència primària o una delegació del consell comarcal. O una moderna, ecològica i eficient deixalleria municipal.

A la carretera que mena a Éller des de Bellver, et topes la deixalleria de la zona, que remet als tanatoris: amagada muntanya amunt i rere un revolt tancat. És un paratge estrany, inesperadament despoblat de vegetació. El vent bat la vessant, i encara que disposa d'una amplíssima vista sobre la vall, és un indret discret, ocult. Hi ha un silenci esfereïdor i el cel és enorme, vastíssim. Som en un racó lunar de la Cerdanya.

Hi aturo el cotxe, i quan he plantat els peus a terra me n'adono que tinc pipí. Tot i que és completament obert, sense cap recer, faig el pipí tranquil·lament, dempeus allà enmig. Perquè en realitat, tot m'amaga i em protegeix: aquest lloc és a cobert de la vista. Aquest lloc s'amaga a sí mateix. Ningú no vol veure la immensa muntanya de deixalla que genera el petit paradís dels bells paisatges, els xalets i els estiuejants de molt alta categoria.

De tant en tant i al capvespre, o bé de matinada i abans no despunti el sol, el camionet blanc de la brossa tresca carretera amunt per dur-hi el secrets llençats. Tan veloç, blanc i rabent com les ambulàncies que duen els moribunds fora del paisatge.

Mentre em cordo els pantalons em retorna a la ment el cartellet frugal i maldestre que parla del robatori de flors als sepulcres. Sobtadament, se m'apareix un ésser llefiscós i furtiu, una alimanya vagament humana. És el menjador de rams i corones de difunts.

El riu Ebre a Miravet

Fa cosa de tres anys, un dia, el vell Renault 4 es va arribar fins a Miravet i des d'allà, per la carretereta que mena fins a la barcassa que creua el riu.



L'escena és estranya i alhora feliç. Fa bon dia, llueix un sol d'hivern un xic gris però carinyós. El riu baixa molt ple. La barcassa i el barquer et regalen una imatge pretèrita i anacrònica. Com si el món fos un lloc molt més tranquil, despreocupat, amable. No hi ha presses ni màquines amb xips. Vés a saber quants anys té l'embarcació, no hi ha aterrat cap dissenyador ni cap economista.

L'home t'ajuda a fer la maniobra, et cobra amb una mena de somriure i et dóna una mena de tiquet. No hi ha turistes. Fa feliç descobrir llocs fora del temps. Gairebé com un miracle.

La travessa del riu és lenta i se sent el grinyolar dels cables. Quan arribes a l'altra riba lamentes de sobte haver-hi arribat. És una emoció sense nom, imprecisa. Algun racó de l'ànima et diu que voldries quedar-te una mica més.

És molt més tard -anys més tard- quan descobreixes que vas tocar la màgia sense voler, sense saber-ho.

Això és el riu. És molt més tard, quan ja ets al mar d'un embussament de trànsit a la Ronda de Dalt, d'una conversa sobre les perspectives laborals. És llavors que tanques els ulls i et retorna la barcassa de Miravet. Llavors somrius i dius: dono gràcies per haver creuat l'Ebre a Miravet.

Costellada amb extraterrestres

Què passaria si una família extraterrestre (posem que nadius d'Alfa Centaure) decidís anar el diumenge a fer una costellada al planeta Terra? Què passaria si, a més a més, fossin una mica insostenibles i incívics, i deixessin restes i rastres, brossa, deixalles, alguna joguina dels nens abandonada?
Aquest és el punt de partida de Picnic a la vora de camí, dels germans Arkadi i Boris Strugatsky (en català Edicions Pleniluni, Alella, 1986), i versionada per al cinema en un treball impressionant com tots els d'Andrei Tarkovski: Stalker (visible a Google videos).

La novel·la s'endinsa en especulacions i consideracions filosòfiques sobre la condició humana, i en una possible -irònica- conseqüència de la trobada entre civilitzacions. L'anècdota que li serveix d'arrencada podria dur en moltes direccions.

La possibilitat que els extraterrestres ens deixin senyals no és absurda, però ben bé podria ser que nosaltres els fossim completament indiferents, i que les visites a la Terra no tinguessin cap intenció de contacte. Dic això perquè l'enigma dels agroglifs que duen segles apareixent a l'Anglaterra tenen alguna cosa estranya que hi fa pensar.
El primer exemple que em ve al tupí: quan els adolescents passegen pel bosc solen deixar-hi molts senyals del seu pas: cors i noms estampats a les escorces d'arbres soferts i resignats, burilles de tabac, ampolles buides de Xibeca. No obstant, cap d'aquests indicis del seu pas forestal no pretén comunicar res a ningú, ni establir relació amb els follets, gnoms, minairons o fades. Ni tampoc amb cap de les bestioles del bosc.
La hipòtesi de la indiferència és ben plausible: Déu també segueix aquest patró de conducta, i fins i tot el pobre Ratzinger ho admet sense dir-ho. De manera que ja estem força habituats a aquest menyspreu celestial. No obstant, hi ha qui s'entesta a veure missatges adreçats als humans en aquests dibuixos fets sobre els camps de cereals. Seria molt estrany fer un viatge de milers de milions d'anys llum per arribar, estampar un dibuix en un camp d'ordi i després marxar. Si vinguessin per advertir-nos, no seria més senzill buscar un canal més directe? Una conducta tan fugaç s'assembla més aviat a les accions impremeditades. Freno el cotxe un moment en un revolt discret, faig un pipí i marxo rabent, que tinc tard. Potser la Terra és un revolt discret en una ruta més interessant.

Els dibuixos segueixen unes simetries que remeten a l'art ètnic trobable a qualsevol botiga new age estil Natura, i tenen similtuds amb les sanefes cèltiques, però també amb alguns rituals del tatuatge maorí. Finalment, també hi ha qui els compara als enormes dibuixos fets al desert de Nazca, però la comparació no sembla que dugui a cap conclusió satisfactòria.

La implacable màquina de Hollywood va convertir els senyals en una fantasia bèl·lica i catòlica a la vegada, liderada per l'inevitable integrista Mel Gibson. Potser és la visió més ximpleta que he trobat. Els catastrofistes llegeixen avisos de desastres imminents (col·lisions planetàries, terribles tempestes solars), els místics troben pistes per a reconciliar-nos amb el món i amb el cosmos. (Mel Gibson hi va veure dianes militars pintades a terra).

Arrel del post OVNI! Apunts d'un sociòleg diletant, ens vam acabar engrescant per anar a fer una costellada i de passada no perdre de vista el cel, per si hi vèiem cap platet volador. Fou llavors que me'n vaig adonar. D'aquella costellada en quedaran senyals: petjades de peus i de trípodes fotogràfics, roderes de cotxe, herba xafada, un bitllet de metro que li ha caigut a algú, un encendor gastat. I això si pensem en una majoria de costellaires nets i polits. Què pensaran l'endemà la corrua de formigues, quan creuaran el camp? Vet aquí el contacte invertit, en el qual l'extraterrestre sóc jo.

El senyor Kurtz viu a Haití

El senyor Kurtz no va ser mai a Haití, sinó que es va perdre per un riu africà. Però les coses que li van passar i les cròniques que n'hem tingut el fan transportable. Fins a Haití, fins a avui.
Quan Joseph Conrad va publicar El cor de les tenebres fa més de cent anys va explicar alguna cosa terrible. Que segueix passant. Alguna cosa que tenia a veure amb la colonització, amb el desastre humà que es genera quan la necessitat del benefici econòmic arrasa pobles i cultures, sotmet persones, capgira la moral.
Avui, pel gener de 2010, el senyor Kurtz podria inspirar una història haitiana i no hauríem de modificar massa el text centenari per a fer-lo contemporani.

Tan sols cal posar-s'hi.

La història pot començar amb el viatge cap a la recerca de Kurtz, amb qui després del terratrèmol s'han interromput les comunicacions. L'organització per la qual treballa (una ONG, una brigada de soldats ianquis, la delegació d'una empresa farmacèutica, una entitat bancària) envia un empleat jove perquè el trobi i vegi què ha passat. Durant el primer tram del trajecte l'acompanya un tipus curiós, un aventurer que corre pel país. Segons Conrad és el patró d'una embarcació. Avui podria ser un xofer de camió, d'helicòpter. Amb ell hi té aquest diàleg:

-No n'estic massa segur -va seguir- L'altre dia vaig embarcar un tipus que es va penjar durant la travessia.

-Es va penjar! I perquè, en nom de Déu? vaig exclamar.

-Qui ho sap... Potser massa calor, pel seu gust, o potser el país.

Més endavant, el jove empleat comença a internar-se al país. El paisatge humà és cada cop més tètric, més terrible.

Una xarxa de viaranys esclafats damunt la vegetació es desplegava pel país buit, a través d'herbes altes, a través d'herbes cremades, pujant i baixant per freds barrancs, pujant i baixant per turons pedregosos que cremaven sota el sol, i una solitud, una solitud... Ningú, ni una mala barraca. La població s'havia esfumat feia temps. Malgrat tot, vam passar per pobles abandonats. Hi ha alguna cosa patèticament pueril en les runes dels tancats d'herba.

De tant en tant un camàlic, mort al viarany, jeia al costat de la carbassa per a l'aigua, buida, i el seu llarg bastó. Un gran silenci al voltant, damunt nostre. E un una ocasió ens vam trobar un home blanc amb l'uniforme desabotonat, acampat vora el camí amb una escorta de zanzíbars flacs; molt hospitalari i festiu... per no dir embriac. Vetllava per la conservació de la ruta, deia. No puc dir que jo vegés cap ruta ni cap conservació, a no ser que l'home negre de mitjana edat amb un forat de bala al front amb qui vaig ensopegar tres milles més endavant pugués considerar-se una millora.

El viatge cap al cor d'Haití és també un espai metafísic, on hom es troba d'altres personatges. Alguns poden ser arquetipus, imatges. Com en una tirada del Tarot, pots topar-te el foll, l'ermità, el mag, la sacerdotessa.

Amb mi venia un company blanc, que no era mala persona però sí que estava massa gras, i que tenia el costum exasperant de desmaiar-se per les xafogoses vessants dels turons a moltes milles de la menor dosi d'ombra o d'aigua. Fastiguejador, sabeu, sostenia la pròpia jaqueta com un para-sol damunt del cap mentre recobrava el sentit. Una vegada no vaig poder-me'n estar de preguntar-li què pretenia havent anat allà.

-Fer diners, és clar. Què s'imagina?

Finalment, el jove empleat -que va perdent la fe i va oblidant què ha vingut a fer- s'apropa al lloc on sembla que hi ha el senyor Kurtz. L'espai està destruït pel terratrèmol, res no funciona, la gent corre embogida d'una banda a l'altra. Famolencs, malalts, desesperats. En aquest infern hom encara hi troba occidentals que no se sap ben bé què hi fan: cooperants? Amb qui o amb què cooperen?

-I digui'm, si us plau: qui és aquest senyor Kurtz?

-El cap del nostre emplaçament a l'interior. És un prodigi. Un emissari de la pietat, de la ciència i del progrés, i el diable deu saber de quines altres coses. Necessitem -sobtadament es va posar a declamar- per a la consecució de la causa que Europa ens ha confiat una gran intel·ligència, àmplies simpaties, unitat de propòsit.

Per fi, el nostre jove heroi arriba i troba Kurtz. El terratrèmol ho ha devastat tot. El paisatge és una barreja caòtica de runes enrunades sobre runes més antigues, piles de pedres, una civilització arrasada damunt les restes d'antigues crueltats. És el lloc de l'horror, i aquest lloc és el destí on anava.

Ens havien tallat l'accés a la comprensió del nostre entorn, ens desplaçàvem enllà com fantasmes, astorats i secretament aterrits com ho estarien uns homes assenyats ficats dins el tumult d'un manicomi.

La terra era espectral. Estem acostumats a contemplar la forma encadenada d'un monstre sotmès, però allà... allà podia contemplar-se una cosa monstruosa i lliure. I els homes eren... No, no eren inhumans. Bé, sabeu? Això era el més terrible: aquella sospita que no eren inhumans. Ens arribaven lentament. Udolaven i brincaven, es recargolaven i posaven cares horribles, però allò que ens feia estremir és precisament el pensament de la seva humanitat... com la pròpia.

(En color blau, fragments literals de El cor de les tenebres. Si algun guionista em vol prendre la idea, la hi cedeixo de franc. Tan sols cal que als crèdits hi aparegui el meu nom com a transportista o cambrer del càtering dels actors).