Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer). 

Diari del lladre (3)

L'estrella Ross 154, a la constel·lació del Sagitari, és a 9,7 anys llum de nosaltres. Això vol dir que si algú ens observa ara des de la seva òrbita, veu Saddam Hussein presidint el govern iraquià i Aznar parlant íntimament en català. Veu Joan Pau II escrivint la Carta Novo Milenio Ineunte. George Harrison i Richard Wright són vius. El meu pare també és viu encara, vist del Sagitari estant.

Des d'allà dalt, se'm veu a la platja de Son Binidalí, ajegut indolent, prenent el sol i llegint El juego del alfiler, acabada de publicar. Encara no he entrat mai a robar en cap casa. No puc dir que el 2001 fos innocent, però encara no havia forçat panys per apropiar-me dels secrets dels altres. Qui pugués ser a l'òrbita d'aquell estel...!

Tardaran nou anys -des de Ross 154- en adonar-se que l'autor del blog Travel to Narragonia acaba de perdre una carpeta molt preuada, que contenia uns dibuixos roents. No és una gesta especialment honorable, la veritat sigui dita. El relat del furt no m'omple d'orgull, però no puc deixar de somriure per dins. Si  el furt és memorable, és perquè m'ha donat la primera pista per a descobrir el misteriós dibuixant que persegueixo.

Vaig rastrejar els blogs que publicitaven l'absència de l'autor, de viatge durant el cap de setmana. Vaig escollir aquest Travel to Narragonia, i em vaig refiar del post on anunciava un cap de setmana al llac d'Iseo. Ple de vanitat, el blogaire donava els detalls precisos del viatge: dia de partida i de retorn. No em va costar trobar la seva adreça. Un petit xalet adossat, vora la vila de Rubí. Dissabte al matí de bona hora hi vaig arribar. I tot just quan volia fer saltar el pany del pàrking, veig l'home que frega el cotxe (un Hyunday Matrix de color verd oliva). M'emprenyo. El fals viatger és un mentider o ha frustrat l'excursió? (L'ha deixondit el mal temps que anuncia en Tomàs Molina?).

Abans de marxar, escuat, percebo un detall: l'estenedor. Hi ha dos calçotets, tres camises i dos parells de mitjons. És un home solter, i això sempre hi ajuda.

La Maargie, que és lleugera de cos i de ment,  i està disposada a col·laborar per veure'm feliç, no dubta en prestar-se al joc. La truco i una hora més tard és amb mi. Una hora i mitja més tard de la trucada, ja es revolca al llit amb el blogaire, i així jo puc remenar el seu estudi.

És un espai inhòspit, deshabitat. Lleixes buides, whisky barat, un televisor minúscul i envellit. A un home com ell, el cos de la Maargie li deu semblar un miracle de Déu, una visita de la deessa Fortuna que no mereix. Quasi trist i decebut passo els dits pels lloms de les poques carpetes, fins que me'n topo una que sembla oculta, rere la prestatgeria. I aquest tacte em canvia l'humor.

Ara, neguitós, l'obro. Hi ha retalls de diaris amb un recull grotesc d'articles del diari Avui, d'autors decididament sobiranistes, nacionalistes, no sé ben bé com es fan anomenar. Després d'Hèctor López Bofill i Alfred Bosch hi ha un full de tacte diferent. Un full cruixent.

Com deu haver arribat fins aquí la il·lustració? Qualsevol hipòtesi em sembla creïble mentre m'assec a contemplar el dibuix. Em sento neguitós, intranquil. Més encara quan descobreixo la inscripció al capdavall, a la dreta.

A.B. (!) Tinc les inicials del meu dibuixant, i sento com si el tingués agafat pels ous, perquè ara ja no se m'escaparà. Tenir les seves inicials és com tenir-lo, saber-lo, haver-lo. Ara tot és una senzilla qüestió de temps.

Des de Ross 154 ningú no sap res de tot això, i tardaran quasi deu anys en saber-ho. També tardaran deu anys en saber que avui és un mal dia: el dia que l'estupidesa i els mesquins han guanyat les eleccions al meu país.

Diari del lladre (2)

Davant dels meus ulls s'il·lumina una aurèola de verd pistatxo, una aurora àcida i la boca seca. De primer és fosca, després es fa incandescent. És el sostre de la cambra de la Maargie. Palpo amb el braç esquerre, estic sol, nu i ajagut, cobert per un llençol de color crema. Per poc que pari l'orella, ja sé que no hi ha ningú al pis. Per la finestra del celobert entra la veu d'un canari, remor de rentadora que centrifuga i el cantusseig (mig cantat, mig xiulat) d'una veïna: Suspiros de España. Sóc en un barri dels afores, un dia qualsevol.

De vegades cal forçar panys, encobert de nit i de sigil. De vegades, les portes s'obren i les noies et somriuen. És tan estranya la vida del lladre com la del fuster o del taxista, l'antropòleg, el cirurgià, el serraller o el tarotista.

Quan poso els peus a terra, la vista sempre esmolada per l'hàbit del furt em fa veure les dues tires del parquet que no encaixen. Me'n vaig a la cuina a buscar un ganivet, i al damunt de la torradora del pa trobo la lletra gruixuda i grollera de la Maargie. Només em commou una mica aquesta inicial del capdavall, que es vol convertir en un cor.

Està escrit al revers del check-in de Ryanair. Però no es correspòn a un vol cap a Holanda, sinó a Itàlia. No m'entretinc a imaginar què deuria buscar la Maargie a Bergamo. Un amant milanès?

Amb el ganivet del pa alço el parquet i amb la punta dels dits aconsegueixo pinçar l'extrem groc d'un full. Una nova il·lustració.

No dubto gens que es deu a la mateixa mà que els anteriors. Sense signatura ni pistes de l'autor. La primera idea que em ve és, naturalment, que en Federico Robles no deu dur una vida tan avorrida com li suposava, i que va repartint dibuixos pornogràfics a les seves amigues. Tot i això, no puc creure que Federico sigui el dibuixant.

Sense saber com, sento unes ganes terribles de descobrir aquest erotòman. Guardo el dibuix. Vull saber qui és, i si ha distribuït altres dibuixos, on són, quina vinculació uneix l'anodí Federico Robles amb el grafòman. Engego l'ordinador de la Maargie, a veure si hi ha sort i no fa servir claus d'accés.

Per més que vulgui desemmascarar el dibuixant, no puc deixar de treballar. D'altra banda, no se sap mai si l'atzar em durà al meu misteriós artista. Descobreixo un grapat de blogaires innocents que expliquen que no hi seran durant dos, tres dies, quatre. Deuen voler desvetllar enveges als qui ens quedem a la ciutat.

Definitivament, li he sabut trobar una utilitat al blog que no podia preveure.

Diari del lladre (1)

El tenia per un tipus gris, ensopit i rutinari. Desapassionat, només mogut per petits impulsos de consumidor mediocre, atent a les modes i els anuncis de la TV. Creia que a casa d'en Federico Robles no hi trobaria res de meravellós: objectes adotzenats i més o menys moderns, tecnologia de rebaixes, quatre xavos, una col·lecció de cinema i música vulgar procedent de les ofertes i els esquers de la premsa dominical. Pel·lis de Tom Cruise a un euro, Greatest Hits d'Abba i de Bon Jovi, potser aquell CD de la Norah Jones obsequi d'una companya de l'oficina amb qui va tenir un brevíssim flirt.

Però jo sóc un lladre i el pany era tou, i la nit llarga i càlida. I en Robles d'excursió amb Ryanair a Frankfurt fins diumenge al capvespre (anada i tornada per vint-i-nou euros, que el tinc ben observat). La fortuna m'acompanyava: els veïns del pis del damunt -uns joves estudiants holandesos de l'Erasmus- feien una festa estrepitosa. De manera que la senyora Antònia, al dessota, havia augmentat el volum de la tele fins al màxim. Sóc destre i silenciós quan treballo, però si aquell dia m'hagués endut l'amiga a la feina i haguéssim cardat com salvatges, tret d'ella ningú no ho hauria recordat.

Quan duia poc més de deu minuts al pis, em vaig adonar que rere el desaigüe de la pica, a la cuina, hi havia dues rajoles sospitoses, mal col·locades. Una petita pressió amb un ganivet les va fer caure. Al darrera hi havia una capseta de llautó, Galetes Birba, de vores rovellades i traïdores. Vaig furgar sense mirar, esperant el tacte dels menyspreables bitllets. Però no eren bitllets, i llavors ja no sé pronosticar què podria ser.

Els dits van topar-se un rectangle rígid. Qui era aquell home uniformat i que els anys deuen haver engolit, dècades enllà?

Quin parentiu deuria tenir el vell coronel amb en Federico Robles? Mentre encara em demanava perquè aquell home ensopit amagava la fotografia de l'antic militar colonial, em vaig adonar que dintre la caixa hi havia encara una segona sorpresa. O més ben dit encara, dues sorpreses. Dos dibuixos no massa bons, esgrogueïts i amb les vores rosegades pels insectes.

Recullo les eines i penso en marxar cap a casa amb les troballes, per engrossir el meu arxiu. En Federico m'obligarà a obrir noves carpetes, amb categories noves. Mentre penso quin títol duran, m'adono que els dibuixos anònims m'han desvetllat una líbido distreta, endormiscada. Amago les relíquies dins el folre de l'americana i truco al pis dels estudiants, que ja duen l'orgia avançada. De seguida percebo els ulls lànguids, aquosos i lúbrics de la Maargie, que espera asseguda en una butaca d'Ikea mentre xarrupa un líquid roig, dolç i espès.