Liberisliber s'ha mort

Rebo un comunicat lacònic a la bústia electrònica. La fira del llibre independent Liberisliber ha llançat la tovallola. El festival no se celebrarà més. Al comunicat, signat pels seus dos responsables, s'hi explica que d'aquesta renúncia no n'és culpable el virus. No té res a veure amb l'epidèmia. La culpa és d'un altre mal, molt més antic i, presumiblement, molt més longeu.

A continuació, els autors del comunicat expliquen que ja no poden més després de tant de menyspreu, de centralisme, després d'un abandonament tan perllongat per part de les autoritats culturals catalanes. Lamenten, i suposo que amb bones raons, una deixadesa històrica, uns greuges comparatius insuportables. Damunt de cadascuna de les línies del text hi alena una fatiga desesperada, una lectura tràgica del destí català.

El text aprofita l'avinentesa per fer un repàs de les polítiques culturals catalanes. La política cultural de la Generalitat nacionalista es pot resumir amb aquetes paraules: als governants que més estimen el país, la llengua i els llibres (escrits en aquesta llengua), resulta que el país, la llengua i els llibres els importen un bledo. És clar que també podríem resumir les línies mestres de la política cultural d'aquesta altra faiçó: a la cultura li destinen el 0,8% dels pressupostos públics. ¡I això que es tracta de la sacrosanta cultura catalana!

Al certificat de defunció de Liberisliber hi ha un cansament existencial, i més fastigueig que ràbia, més fàstic que ira. S'assembla a la nota que deixa un suicida que s'ha afartat de sofrir i acaba de llegir Schopenhauer. La retirada és dolorosa i trista.

No obstant això, tot d'una me n'adono que el correu que m'han enviat permet respondre. De manera que, sense perdre més temps, els expresso el meu condol:

Senyors de Liberisliber,

Després de llegir la vostra carta de comiat, voldria fer-vos unes observacions. He assistit uns quants anys a la vostra fira, la que se celebra a la plaça major de la bonica vila de Besalú, aprop de la trista d'Olot -que no és menys trista que la de Vic. Us he d'explicar que, a mida que se succeïen les edicions, més grans i més nombroses eren les banderes estel·lades, les pancartes exigint l'alliberament d'uns polítics delinqüents (i maldestres) i els llaços de plàstic groc. Al capdavall se'm va fer insuportable: la darrera vegada que hi vaig ser, quan vaig decidir no posar-hi mai més els peus, fou quan vaig sofrir la sensació molt desagradable d'estar, insensat de mi, en territori hostil, rodejat de persones que em perceben com un enemic a abatre, un botifler. Em vaig sentir en perill: és una experiència física difícil d'explicar que només comprèn qui s'ha sentit en perill. Augment de les pulsacions, sensació d'ofec, tots els indicadors d'alerta activats. 

Jo no sóc un dels seus. I ells ho saben. No sortiré viu d'aquí, m'he fotut a la gola del llop. Sóc un pobre liberal en territori carlista, estic perdut. Adéu, mareta, adéu...

La veritat, doncs, és que després de llegir el vostre comunicat m'envaeix una perplexitat profunda: esperàveu una política d'ajuda a la cultura de part dels polítics nacionalistes? Vau creure, de veres, en algun instant de les vostres vides, que la cultura catalana interessa als polítics catalans? Vau pensar que es gastarien un euro dels pressupostos per ajudar una fira de llibres d'editorials pobres que se celebra en un poblet medieval? Si és així, em temo que teniu el que us mereixeu: a determinades altures de la vida (altures que heu assolit en escreix) es pot ser innocent, però no tan ingenu.

Un parell de dies més tard els organitzadors de Liberisliber em van respondre. M'expliquen, ara, que les banderes no les va posar l'organització del festival, que això era cosa dels veïns o dels expositors. Suposo que això és una apel·lació a la llibertat d'expressió, perquè és l'argument més recurrent en l'univers de l'hegemonia nacionalista.

Per Déu! Per descomptat que l'organització no es gastaria els quartos -que diu no tenir- en banderes i pancartes...! Però no ho fa perquè no li fa falta, era innecessari: l'atrezzo patriòtic passiu-agressiu era cosa del poble, i el poble decideix. Ja se sap. Qualsevol acte públic en aquesta dissortada Catalunya profunda i sinistra, i envil·lida pel nacionalisme llacista (bressol del carlisme) és així de macabre. Les autoritats culturals no els subvencionen i ells foragiten els qui estimem els llibres però ja no suportem més dosis de nacionalisme excloent. El nacionalisme ens ha expulsat a tots. El nacionalisme va matar la cultura que més estimava.

Tal vegada, senyors de Liberisliber, us hauria anat millor a vosaltres -i a nosaltres- si haguessiu decidit plantar la parada a Cornellà. Em refereixo al Cornellà de Llobregat -no al de Terri. O Sabadell sud, per exemple, on hi ha tantes banderes que tothom admet, per fi, que és més intel·ligent no disposar cap bandera al balcó i vetllar per la convivència, la pau i la cohesió. La cultura floreix en llocs així. Penseu-vos-ho i ja em direu alguna cosa.

El futur de Catalunya, si és que això existeix, aneu a buscar-lo allà on no hi ha banderes als balcons. Allà el trobareu. Entre els mestissos, els xarnegos, els criolls i els mesclats. No hi ha cap altra opció.