Una carta enviada a la Catalunya profunda

Amic S.,

Fa un temps em vas explicar que havies decidit anar-te'n de Barcelona, i que marxaves a viure a una població de l'interior, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida, la teva i la dels teus. Jo, fa més de vint anys, vaig prendre una decisió com la teva, i un temps després vaig desfer el camí. La vida no és fàcil enlloc, i parlo pels qui hem nascut de classe treballadora, sense cap més patrimoni que l'ofici, i per als quals els nostres béns més preuats són la salut, l'esforç i els serveis públics. Aquella classe mitjana que tremola quan s'enfosqueix l'horitzó.

Quan em vas explicar la teva pensada no vaig gosar dir-te res: les persones som autònomes i mai no se m'acudiria donar consells ni pronunciar auguris. De manera que et desitjo, de veres, que trobis allò que buscaves, tot i creure que el sentit és al camí, no a la fita. Ara que han passat uns mesos i que estàs instal·lat ja et puc explicar com vaig viure aquella experiència de l'interior, lluny de la ciutat. Em vaig trobar una comunitat cerril, gelosa i desconfiada de tot el que li arriba. Passaven els anys i jo sempre era un foraster: el meu accent em delatava, no procedia de cap família local, ni bona ni dolenta, era poc més que un aventurer sense hisenda, sense arrels. Tot sovint m'ho recordaven, ja fos per impedir-me participar en debats com per assegurar-se que no perdés la meva condició d'inferioritat metafísica. Vivien amb la seva història sempre present, una història de mites medievals, d'idealitzacions feudals o de prejudicis carlistes, i tenien la consciència clara de representar i de defensar un mandat sagrat: les essències patriòtiques, com qui viu en una guerra eterna i és un guerrer escollit, sempre al bàndols dels bons, dels que tenen la veritat, heretada al bressol. El cognom era molt important, i el nom de la casa ho era tant o més. La combinació dels dos substantius els era molt útil per distingir-se enfront dels altres i per delimitar, entre ells, qui era millor, qui era noble i qui tan sols plebeu malgrat que autòcton. Vaig descobrir que es casaven entre semblants, i que quan els impulsos naturals subvertien l'ordre, un divorci oportú retornava les coses al seu lloc: el de casa bona corregia i es casava altre cop amb un dels seus, i el plebeu s'amistançava amb un semblant de classe. I així van transcorrent els segles a la Catalunya profunda, la del Carles (abans el Carles era l'Arxiduc d'Àustria, avui el Carles Vivales de Waterloo).

La il·lustració, els valors democràtics i la racionalitat havien fregat el poble, però feien la impressió d'haver-hi lliscat sense haver-hi deixat cap empremta visible. En canvi, l'horror medieval era com una ombra solidificada i venerada amb devoció. La vida dóna tombs, de vegades inesperats com bé saps, i quan va arribar el moment de prendre una nova decisió, no vaig dubtar gens en desfer el camí i retornar a la ciutat. Potser podia haver romàs al poble, i lluitar per reivindicar-hi un lloc, però vaig pensar -segurament amb raó, o potser només amb una prudència esquitxada de covardia i de mandra- que no té sentit gastar les forces en aquesta lluita. Jo no he nascut per guerrejar. L'ambient de la ciutat em permet destinar l'esforç a les coses que sento que de veritat m'importen: la cultura, la racionalitat, i aquest ofici d'educador que tant m'estimo.

Tampoc no et pensis que a la ciutat tot són flors i violes. Els conflictes i la tensió són constants, però sento que els conflictes, a la ciutat, són eines de transformació i que, des d'aquí, resulta més salubable treballar per la millora, pel progrés i pel bé de tots. Pel bé de la majoria: el bé sempre serà el bé de la majoria. A lluitar pel meu propi bé no hi trobo cap goig perquè no hi ha goig en l'egoïsme.

I d'altra banda, fa pocs dies va aparèixer a la ciutat una gernació que provenia de les comarques amb un indissimulat ànim de revenja, de reconquesta. Es van passar uns dies aquí, fent soroll i calant foc per reclamar el retorn al passat més obscur, al deliri d'una pàtria il·lusòria i llòbrega d'antics privilegis per als de sempre, i et miren amb aquella mirada superba del qui, com et deia, creu que el seu cognom l'ha situat al bàndol correcte. La seva mirada ens jutja i ens sentencia sense necessitar cap codi penal ni cap llei, i per això calen foc a les cantonades. Practiquen un aquelarre ancestral. I els de la ciutat ¿què fem? Ens ho mirem amb temor, ens tanquem a casa. Aquests no són els bàrbars que reclamava Kavafis, que venien a liquidar l'imperi decadent per alçar una nova civilització: són els bàrbars que volen retornar-nos a la tenebra d'abans de la il·lustració. Volen substituir la novel·la pel romanço, el piano per la gralla, les sabates per les espardenyes, l'enciclopèdia per l'escut heràldic, la constitució pels furs medievals, la ciència pel dogma i, en definitiva, el mèrit pel cognom. Diuen que són pacífics, i que els violents són altres o infiltrats, però mai no hi ha hagut un nacionalisme pacífic al llarg de la història: ens volen prendre la nacionalitat d'un estat d'Europa i atorgar-nos, si la gràcia ho vol, un salconduit signat per un senyor feudal. No són pacífics, no ho són tampoc els qui desfilen sense calar foc: el seu objectiu conté una violència esgarrifosa. Diuen que volen diàleg però és mentida: volen renúncia. Diuen que volen referèndums perquè no volen consensos: no hi ha res més poc democràtic que un referèndum: només és democràtic el consens i per això el rebutgen.

Malgrat tot, jo encara confio. Confio en l'ànima humana, en el bon sentit, en la capacitat de superar els cognoms i els escuts heràldics, en la cooperació entre uns i altres sota la llum tènue del racionalisme, la igualtat entre els diversos, la solidaritat, en el consens que evita les votacions en què els uns perden i els altres guanyen. Només hem progressat quan hem actuat mirant més enllà del melic, aquest foradet minúscul, fosc i sovint pelut que ens recorda d'on venim, que som mamífers tristos i que sol recollir brossa.

Però et desitjo que trobis allò que vas anar a buscar. Em sembla entendre que ara et vols fer un lloc al teu nou poble, i que per això et mostres més guerrer català que mai, segurament per ser acceptat i acollit. No oblidis que aquest país interior mai no ha volgut acollir ningú, que la seva prioritat sempre ha estat la presservació d'unes essències mitològiques i obscures. D'aquí a 10 anys et recordaran que ets un foraster, que els qui de fora vingueren...

I tal vegada m'equivoco. No saps prou bé quantes vegades me n'he alegrat d'haver-me equivocat, ni quina alegria he sentit en descobrir l'error ni la joia que sento quan puc dir-me: em temia el pitjor quan havia d'haver confiat, vaig veure núvols negres i vaig perdre l'esperança, quan havia d'haver confiat. És en aquests instants de canvi quan sento, quasi feliç, que no sóc res, una puça, una formigueta en la història, un bri de pols que s'alça del sòl un segon i després no-res, una contribució minúscula i prescindible. ¿Què són les pàtries i les fogueres votives? Molèsties petites i res més.

T'envejo, això sí, els paisatges i el verd que tens a l'abast dels ulls.

Salut, amic.

L.