Les palmeres de Déu

Ho he sabut gràcies a un programa de la televisió noctàmbula: Gregori XVIII (Sergio María Ginés Jesús Hernández), el tercer Papa de l'església de El Palmar de Troya ha abandonat el papat i l'església sevillana per casar-se. És a dir, per amor a un altre ser humà. La cerimònia de coronació del proper Papa, que durà el nom de Pere III però de moment encara es diu Joseph Odermatt i és suís com el rellotge de cu-cut i part de la fortuna dels Pujol, se celebrarà el proper 16 de juliol.

La història de El Palmar de Troya, com la de les cares de Bélmez, és un episodi lligat a la meva infantesa. De petit m'atreien poderosament els misteris de tota mena. En el cas del Palmar de Troya, tot arrenca de les visions marianes que van sofrir quatre nenes d'Utrera el març de 1968.

Un oncle meu tenia una barberia, i a la saleta d'espera hi havia còmics, diaris i revistes. Una d'elles era Mundo desconocido, dirigida per l'Andreas Fàber-Kaiser, fill d'un dibuixant anarquista que va fugir d'Alemanya quan va intuir el futur. Mundo desconocido és la publicació que -després dels còmics- més va contribuir a la meva configuració mental, sentimental i humana. Un món sense fenomens inexplicables és un món mancat. O excessivament dominat per un positivisme curt de mires i, sobretot, molt avorrit. Només hi hauria diners, jornades laborals, funcionaris i pagues extres que no es paguen. No sabria viure sense el misteri.

En aquells anys en què encara no duia pèls al pubis, Mundo desconocido informava sobre visites extraterrestres, aparicions fantasmals, descobriments arqueològics estranys, enigmes planetaris i curiositats científiques. Tot fantàsticament barrejat. I com que som a Espanya, també hi havia lloc per a El Palmar de Troya i altres capellans estigmatitzats que ploraven sang i llençaven profecies terribles.

Recordo les fotografies del primer Papa palmarià, Gregorio XVII. Un tipus que es deia Clemente Domínguez. Amb els braços en creu i unes terribles ferides a les mans. I la creueta sangonosa que se li formava al front, entre cella i cella. Recordo la fascinació que sentia en mirar-me aquelles fotografies. La possibilitat del fantàstic, la presència d'una altra realitat que converteix aquesta en un lloc interessant. Una mescla d'horror i de meravella, i el nus a l'estómac. Clemente Domínguez va sofrir un accident de trànsit poc després de ser coronat Papa. Va quedar-se cec. A partir de llavors a les fotografies hi apareix amb els ulls blancs, sense iris ni pupil·la. En un nen de 12 anys, aquesta imatge és tan poderosa que l'obliga a pensar. O a repensar en quin món viu.

Ja sé que sona ridícul, però a mi aquells episodis i el món inquietant que transmetia Mundo desconocido em lliguen sentimentalment a l'Espanya primitiva, surrealista, supersticiosa, catòlica i visionària. Em passa com li va passar a en Luis Buñuel. Algú dirà que estic atrapat per l'Espanya més rància, però vès,tot això ho vaig aprendre durant el que deu ser el millor periode de la vida. Quan passes de nen petit a nen mitjanet és quan descobreixes que el món és enorme. I, afortunadament, misteriós.

Avui penso que la història de El Palmar de Troya hauria de donar peu a una gran novel·la sobre l'Espanya contemporània, la que va des de la mort de Franco fins avui. Que el darrer Papa hagi fugit per amor (a l'edat de 57 anys) és un darrer capítol fantàstic. Per justificar la deserció, en Sergio María (torna a ser només Segio María perquè ha estat desposseït del títol de Gregorio XVIII) diu que tot era una mentida i un frau, i se'n va amb una dona, i una dona mai no pot ser un frau perquè és de carn i ossos. Homes i dones mai no són fraus: el frau està reservat als déus, als cristos i a les verges amb tendència a fer aparicions on menys te les esperes. Amb una estranya predilecció pel sud dels països (Lourdes, Utrera, Fàtima). [Els alcaldes d'Amposta i de Tortosa haurien de promoure de seguida l'aparició d'una verge sobiranista als seus municipis].

Ai, si jo tingués el geni de Vargas Llosa...!