Ubú refundat

En temps medievals va aparèixer un debat filosòfic que arrencava d'una qüestió més aviat retòrica i bizantina. Se'n va dir "nominalisme". La pregunta que ho resumeix és aquesta: si a la rosa deixem d'anomenar-la "rosa" continuarà fent olor de rosa? Ja em perdonaran la referència pop, però un servidor (que només és mestre de primària) coneix el nominalisme gràcies a "El nom de la rosa", aquella novel·la de l'Umberto Eco publicada el 1980.

Explicat avui, el debat del nominalisme sembla ingenu i pueril, a més a més de rematadament bizantí. Hom diria que és una qüestió extemporània i que, en temps líquids, quàntics, post-postmoderns i de transformacions que encara no tenen nom, això del nominalisme és antiquat. Ara ens preguntem si la rosa existeix, si és real o virtual, si és interessant per construir un món millor.

Però per aquests dies, precisament, hi ha un grup de persones tancades en un cònclave parlant de nominalisme. En el cas d'avui, la pregunta clau és aquesta:

si a un organisme corrupte anomenat Convergència deixem d'anomenar-lo Convergència i li canviem el nom, ¿deixarà de fer olor de podrit, com el regne de Dinamarca?

(He citat el regne de Dinamarca per no decebre més els qui hagin lamentat la meva cita pop anterior, perquè vegin que sóc home llegit).

La premsa digital envia cròniques i fotografies. A El País, en Daniel Verdú publica una crònica sarcàstica titulada "L'enterrament de la sardina" que sembla que vulgui esmentar el debat nominalista medieval que avui encén els pròcers de l'èlite catalana. Qui els ha vist i qui els veu: abans la premsa el temia i els respectava, avui se'n burlen. Els ha arribat la seva hora. Fa riure de bon grat veure que el cònclave de Convergència es converteix temporalment en una assemblea diabòlica com si fossin la CUP. Qui els ho havia de dir, als que defensaven el valor de les urnes i els referèndums! President, posi les urnes! El dia que posen les urnes els surten unes votacions endimoniades.

Una de les fotografies mostra el desastre. Una imatge millor que mil paraules. (Que mil noms? Mil adjectius?). A la primera fila, tots els antics càrrecs. Tots duen el cabell de plata, hi ha molts calbs, i el poc pèl que conserven també és de plata. Hi destaca, molt, per tant, la tofa negra d'en Puigdemont. Nigú no sap dir si la cabellera rotunda del Presi és el passat o el futur. El Presi seu, seriós, al costat d'en Mas, que presenta un cutis de mariner bronzejat però entressuat, intranquil. Sembla que en Puigdemont frega el braç d'en Mas. Com si esperés el cop de colze tan llargament somiat que el retornarà a Girona perquè el qui va fer un pas al costat el vol tornar a fer en qualsevol moment, però per tornar al costat on era abans de fer un pas al costat. Donde dije Diego... És allò de la Ramoneta, el de tota la vida.

Avui he rcordat el retrat de Pujol i el pujolisme que va fer en Boadella a "Ubú president". És una pena que en Boadella no sigui per aquí, perquè crec que el cònclave convergent podria inspirar-lo per fer un "Ubú refundat" que ens aniria molt bé. Em refereixo a la bondat higiènica, la que podria dur-nos a ser un país nou de veritat. Vaig néixer el 1964 i quan Franco va morir jo tenia 11 anys justos. Llavors va arribar Pujol. Duc tota la vida, per tant, esperant veure com s'acaba el desastre i per això ja no hi confio gaire, que no vol dir que m'hi resigni.

El mínim que em queda (o tot el que em queda) és riure i posar la distància que l'humor reclama. I demanar que la gent, la bona i la gent normal, també riguin. Que riguem. En acabat ens tocarà tornar a la feina, fer-la el millor que puguem encara que només sigui per allò de l'ètica, sense elements patriòtics. Però riure és bo, ho recomano en aquests temps tan difícils. Fa pocs dies, en Tortell Poltrona i l'Albert Pla van estrenar un espectacle al Circ Cric. Avui són Mas i Puigdemont els qui ens ofereixen un nou sainet, malgrat que el seu sigui tan sobiranísticament ranci.