El fantasma de Terenci Moix (sant Jordi 2016)

Des de mig matí que l'he pressentit. Baixava caminant per l'avinguda de la República Argentina quan l'he percebut, la presència intangible de l'escriptor. No ho puc explicar bé, aquestes percepcions no es poden expressar, ni bé ni malament.

Al llarg del dia l'he tornat a pressentir unes quantes vegades. Entre les parades de llibres i flors. Hi havia tanta gent, tantes cares i braços i peus i soroll que hagués estat en va girar-se, prestar atenció en un punt on t'ha semblat que hi flotava, ectoplasmàtic, el somriure d'en Terenci com el del gat de Cheshire. M'haguessin pres per foll.

En aquest sant Jordi, diria que les parades que més han venut han estat les de les entitats solidàries, que oferien llibres de segona mà. Diuen que és cosa de la crisi, i de què en aquest país on la majoria dels ciutadans que encara cobrem a final de mes ja cobrem força menys de 1000 euros al mes, no es podia esperar res que no fos això: que per sant Jordi anessim a comprar llibres de segona mà a 2 euros. Al cap i a la fi, què és una novetat? Quin és el valor de la novetat, tret de la novetat en sí?

El jove no és més valuós que el vell, expressat en aquests termes. Que la vida iba en serio uno lo empieza a descubrir más tarde. Diuen que en el jove hi ha més vida que en l'avi del bastó, però no és cert: si tots dos es morissin demà, el jove de 14 anys hauria tingut una vida de 14 anyets, i l'avi del bastó una vida de 83. En quin dels dos hi ha hagut més vida? Aquesta idea, expressada així, l'he treta d'en Salvador Pàniker. Idem per als llibres. Pío Baroja té més vida que Víctor Amela. Que Víctor Amela i Empar Moliner junts.

A la paradeta (ho dic en diminutiu perquè era minúscula) d'una associació de la beneficència amb els infants de no sé quin país, he vist El sexe dels Àngels, a l'ombra d'un ram de roses de color rosa. Aquí sí que m'he aturat, i he llambregat a dreta i a esquerra, amunt i avall, esperançat i confiat que veuria l'ombra riallera i jocosa d'en Terenci Moix. Crec que l'he vist durant una dècima de segon. Però han aparegut un grup de turistes alemanyes i l'espectre s'ha dissipat entre aquells cossos enormes, la versió humana del Pànzer II, colrats pel sol i les cerveses barates.

Ara seria un gran moment perquè ens sorgís un nou Terenci, nou o el mateix, i reescrivís El sexe dels àngels adaptat als nous temps. Quin gran novel·lista que fou en Terenci, i quin personatge tan entranyable, tan enyorat. Em sento com una Maruja Torres relativament més jove. Avui ens aniria de conya un nou El sexe dels àngels amb les figurotes d'avui de la intel·lectualitat catalana, i que bé que ens aniria riure'ns de nosaltres amb aquella agilitat, amb aquella prosa tan delicada i alhora tan corrosiva de l'home de la Plaça del Pes de la Palla, tan aprop d'on vaig néixer jo.

Que oportú que seria repassar els nostres tòtems amb la sorna i la ironia i l'elegància d'en Moix, i retratar els homenots i les donotes d'ara, els mediàtics, els periodistes oficials del règim, els escriptors egòlatres i multipremiats i tota la caterva d'acadèmics autèntics, de medio pelo o autoproclamats, i els escriptors i cantants posats a diputats i regidors, i la patuleia de vedettes i de majorettes que malden per encimbellar-se al capdamunt d'un món agònic i decadent que s'enfonsa. Que s'enfonsa perquè, entre altres coses, s'ha marejat de tant mirar-se el melic.

Ho confesso: m'agrada que aquest sant Jordi hagi estat un sant Jordi dels pobres, de paradetes de segona mà i de roses a mig euro.