La Gran Festa de la Cultura, 2016

En el meu món privat -parlo amb to autístic- hi ha poques coses importants. Entre elles la docència, que em permet sobreviure i que m'ocupa hores, moltes hores. També hi ha la lectura, que em costa diners i també m'ocupa moltes hores. I l'escriptura, que és una conseqüència tràgica de l'anterior, a la qual li dedico massa temps.

Borges deia que es complaïa dels llibres llegits més que no pas dels escrits. Sigui falsa modèstia o sinceritat autèntica, ho comparteixo.

Precisament avui (22 d'abril, vigília de sant Jordi i festa de sant Jordi escolar a les escoles del país) he rebut la liquidació dels drets d'autor per un llibre editat el 2007. Per primera vegada, la liquidació és positiva. Això vol dir que els beneficis de les vendes han superat la bestreta inicial. Em miro l'import a percebre, descomptats els impostos i etc: 1,31 euros. Penso: té, demà, dia de Sant Jordi, em prendré un cafè amb els guanys de la novel·la del 2007. Però vet aquí que continuo llegint: "com que l'import d'aquesta liquidació és inferior a 20 euros, hem decidit que el liquidarem amb la suma de les vendes dels exercicis posteriors".

Faig uns números ràpids a ull nu i dedueixo que d'aquí a 15 anys (per allà el 2031) podria rebre un ingrés. No sé a quin preu anirà un cafè en un bar, el 2031. Ni tan sols sé si el metge me'n deixarà prendre. Ni tan sols si seré entre els vius.

He de confessar que la festa dels llibres i les roses no m'agrada gaire. És una qüestió privada, deguda a factors de la configuració personal. M'agradava quan era jovenet. Me n'anava a la Rambla amb quatre xavos a buscar llibres a bon preu. En aquell temps (als meus 15 i 16 i 17) buscava reculls de relats de Poe, novel·les de ciència ficció o qualsevol cosa de Lovecraft, el geni de Rhode Island. Qualsevol d'aquestes coses sempre que fossin a bon preu, perquè també anava justíssim de quartos i a més a més no em sento còmode entre la gentada. M'estimo més les llibreries que tenen aquell aire de temple d'una religió obsoleta, on s'hi respira amb calma. Poc més tard van aparèixer els primers escriptors mediàtics i jo vaig començar a perdre l'interès.

Vès per on, demà és sant Jordi i ara jo tinc llibres publicats, i aniré a un parell o tres de parades. Potser signaré un o dos llibres, o potser cap. Potser plourà tot el dia, com en la novel·la de la Teresa Pàmies i a Blade runner.

A la nit, quan torni a casa, procuraré evadir-me per tal de no saber quins han estat els líders de vendes, però qualsevol pot intuir-ho. Julia Navarro i/o algun autor anglosaxó. I en català qui ho sap, potser l'Empar Moliner, que ha sabut aprofitar bé els minuts de glòria reiterada i facileta de la Teletrès. O en Víctor Amela. M'imagino la darrera del meu admirat Joan Marsé en bona posició, però no massa capdavantera. A mi m'agradaria que la Svetlana Alexievich vengués molt. Més ben dit: que la llegissin molt.

Comparteixo amb el crític Ricard Ruiz que enguany hi ha més bones novetats de no-ficció que no pas de ficció, les coses com siguin. La ficció està debilitada per motius obvis. Jo, per exemple, me'n compraré dos. Tots dos de no-ficció. I per cert: tots dos en castellà però no pas per rebequeria, si no perquè no existeixen en català. Ho dic per allò dels Koiné, per veure si toquen de peus a terra.

[Em demano què passara amb "Mein Kampf", el totxo tel·lúric i delirant que ha estat alliberat de prohibicions i subtilment promocionat per diversos canals en els darrers mesos.]

En fi...! El més important és que diumenge serà 24 i l'interès mediàtic retornarà al futbol, que està molt emocionant segons diuen. Els majors defraudadors a la Hisenda del país potser marcaran gols trascendentals, i el jugador sentimental i mandibular apareixerà en primer pla. L'endemà de la Gran Festa de la Cultura, el país recuperarà la vulgaritat habitual.