Boadella i el silenci de l'Empordà

Fa pocs dies, un grup armat amb destrals va entrar a la casa del dramaturg Albert Boadella i va talar tres arbres. Tres xiprers. No calen reivindicacions: tothom sap qui, perquè. Boadella és públicament contrari a la independència de Catalunya i per això ha rebut un avís. Un advertiment sever, a la manera antiga. Ara ja sap què pot passar-li, a ell i a la seva família, el dia que els independentistes aconsegueixin els seus objectius polítics.

Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya.

Potser és exagerat comparar els fets amb allò que feien els alegres xicots nazis a Munich, a principis dels anys 30. Potser només es tracta d'un grup d'eixelebrats saltaulells empordanesos que, després de fer uns quintos al bar del poble, es van engrescar i van passar pel cobert de la masia del papà, a buscar un parell de destrals.

No res de l'altre món. Però també es tracta del silenci dels mitjans d'informació catalans, la mirada dels quals arriba a Madrid, però no veu res remarcable a l'Empordà. Ni piu sobre els xiprers de Boadella. Però m'imagino què hagués passat si (sense sortir de l'Empordà) li haguessin decapitat tres buganvíl·lies a en Lluís Llach. Dues editorials (el Punt-Avui i l'Ara), tres tertúlies matineres a tv3 i un Punt Cat.

I per cert: per què precisament tres xiprers? Aficionat com sóc al gènere negre, formulo tres hipòtesis:

1. L'acte llenyataire conté una referència al Pi de les Tres Branques.
2. Els llenyataires es van espantar, es van fatigar o se'ls va fer tard un cop tallat el tercer arbre.
3. El número tres és una signatura al·lusiva. Convergència, Esquerra i la Cup.

Però deixem-nos d'hipòtesis i tornem a l'Empordà.

L'Empordà és un lloc quasi irreal, l'Arcàdia en versió pròpia -catalana: el paisatge és bellíssim, les postes de sol inenarrables i tothom és català des d'infinites generacions, la comarca monolingüe, el jardí particular de l'aristorrància catalana. Un dels valors de l'Empordà és el silenci i la pau, com als més bells cementiris vora el mar. Deu ser per presservar la bellesa silenciosa que ningú no ha trobat res a dir sobre el cas dels xiprers de la casa de Boadella (o bé: el nostre mal no vol soroll).

Albert Boadella és dels catalans que m'agraden i que m'ajuden a valorar el territori on -per atzar- em va tocar de néixer. És un dels responsables que m'enamorés del teatre (de l'art) quan era molt jove. Boadella va anar a la presó a les acaballes del franquisme perquè una obra dels Joglars -La Torna- va ofendre la guàrdia civil, li van administrar un consell de guerra i el van engarjolar. El dia abans del judici va protagonitzar la fuga calcel·lària més cinematogràfica de la nostra latitud: va simular una apendicitis i va ser traslladat a l'hospital. Valent-se de les seves dots de comediant (agilitat, transformisme) va fugir davant dels nassos dels guàrdies que el custodiaven.

Això va passar el 1977.

El 2016, el sector agressiu de l'independentisme català entra a casa seva i li talla tres xiprers. Estàs advertit de nou, Albert: les forces de l'ordre no han deixat de vigilar-te mai. Mai no van tallar arbres dels franquistes empordanesos.

Potser és exagerat comparar les coses que passen a Catalunya el 2016 amb les que passaven a Munich a principis dels anys 30 del segle passat. Però si us plau, que deixin de dir "la revolució dels somriures" quan parlin del procés independentista català. Crec que Jordi Turull i Josep Rull (els Dupont i Dupond del processisme) haurien d'aprendre a distingir quan la ganyota del somriure és la d'un somriure macabre. O malèfic.

Siguin quines siguin les opcions polítiques de Boadella, és un dels grans dramaturgs del país, i potser el més interessant dels darrers 50 anys. Que el franquisme agònic li endinyés un consell de guerra per ofenses i que els alegres xicots de la destral independentista li augurin un nou judici sumaríssim és la prova definitiva que ens diu això, que Boadella és un dels grans artistes de la nostra història. La funció de l'artista és dir, assenyalar, incomodar, incordiar el poder. L'artista que vol agradar alhora el públic i el poder, tothom ho sap, no és un artista: és un llepaculs. Això sí: els llepaculs catalans no cal que temin els nois de la destral, perquè a ells no els tallaran els arbres del pati.

Boadella serà recongut com un clàssic, que és aquell que ha estat modern abans. Modern i incòmode. Rull i Turull, així com els intel·lectuals orgànics dels règim (Salvador Cardús posem per cas) són simplement uns antics, un arcaics. Perquè ja varen néixer antics. Els xicots de la destral no constaran a la història, el procés es difuminarà entre les boires del temps, l'Empordà serà el paisatge més bell de tots els paisatges que es fan i es desfan.

Podria ser que algun dia tinguéssim uns mitjans de comunicació públics i dignes, i veus que denunciïn quan cal i algun intel·lectual tertulista de la Tv3 que no sigui tan orgànic, tan del règim i de la subvenció, tan llepaculs. Germans, preguem.

Si algú té un parell d'hores per perdre, li deixo l'enllaç a la gravació de la peça teatral "El Nacional". No dura més que un partit del Barça i és molt més breu que una sessió del Parlament de Catalunya en què es debat el text d'una declaració (solemne o molt solemne) sobre les intencions de desconnexió d'Espanya. "El Nacional" és una peça força especial, de to melancònic i crepuscular, en què Boadella va imaginar el pitjor futur de Catalunya. Ho va encertar.