Javier Cercas i "El punto ciego"

Vargas Llosa és el millor escriptor en llengua castellana des del Cervantes de El Quijote? Com ho podem afirmar? La novel·la espanyola és dèbil? Clarín no és Flaubert i Galdós no és Balzac (ni tan sols Eça de Queiroz)?.

M'agrada com escriu en Cercas. M'agrada perquè em fa pensar alhora que gaudeixo, i això és un luxe més gran que viatjar en veler per les illes gregues mentre obrim una ampolla del vi més car. Recordo que, quan va publicar "Soldados de Salamina", vaig tardar anys a llegir-lo, perquè creia que era un producte destinat a fer caixa a través d'una bona promoció de marketing, però res més. No recordo qui em va advertir que anava errat. Fos qui fos tenia raó: jo anava errat. "Soldados de Salamina" va ser, per mi, una empenta: m'agrada molt com tracta el tema de la guerra i el de a postguerra.

El tractament d'aquestes qüestions no és maniqueu, no és el fàcil. La lectura no em va dur a voler visitar el santuari del Colell (com es veu que li va passar a molts lectors), però vès per on em va dur a llegir Sánchez-Mazas, a rellegir Sánchez Ferlosio i, finalment, aquesta fou l'autèntica gènesi d'"Aire brut", la novel·la que vaig publicar el 2013.

Cercas ha publicat força treballs des de llavors, i tots m'han semblat interessants malgrat que m'han desvetllat una admiració desigual. I això és bo. El lector ha de crear un relació analítica i crítica amb l'autor que admira, hi ha d'entrar en diàleg. És a dir: en conflicte. Al damunt de la tauleta de les lectures de casa ara hi ha tornat "Anatomía de un instante", rescatada d'entre l'estanteria amb aspecte de nínxol malgrat que els cossos hi reposin drets, com els guerrers indis.

El darrer és aquest breu i intens "El punto ciego", un assaig sobre literatura que em sembla dels més intel·ligents que he llegit. M'ho sembla perquè proposa, arrisca, qüestiona, s'autocritica. I li demana al lector que pensi. Que pensi primer al costat de Cercas i més tard pel seu compte, una mica a l'estil del Virgili de la Divina.

Cercas explica d'on sorgeix la novel·la, aquest gènere plebeu i bastard. L'evolució d'aquesta forma literària. I quan diu "forma" diu justament això: la novel·la és forma. Ni argument ni trames ni punyetes. Citant precisament Vargas Llosa, a les pàgines de "El punto ciego" hi ha la imatge preciosa de "el striptease invertido", que ja no oblidaré mai. L'autor comença per mostrar un cos nu i a continuació el va cobrint de robes i més robes fins a construir la novel·la. Forma.

La tesi que dóna títol al text, "el punt cec", cal tenir-la en compte, i me l'he apuntada a la llibreta de les notes que guardo gelosament. Es podria sintetitzar així: una bona novel·la formula una pregunta, la resposta de la qual és la recerca de la resposta però mai la resposta: és boig don Quijote? És culpable en Josef K de "El procés"?

"El punto ciego" parla de moltes més coses, de molts més autors. De Borges, de Coetzee, de Kenzaburo Oé, de Melville, de Lampedusa, de Conrad... I planteja altres qüestions, algunes de les quals em toquen, com ara el compromís de l'escriptor amb la literatura. Aquesta és una qüestió especialment sensible -crec jo- per als escriptors catalans, cap dels quals no es vendria la seva mare a una xarxa de traficants d'esclaves a canvi de fer una bona novel·la, i la majoria dels quals afirmen, ingenus, que primer és viure i després escriure. Quan tots sabem que això és fals.

Per a l'ecriptor, primer és escriure i després viure. De tota la vida.