Sociolingüistes i intel·lectuals. A Pau Vidal

Diu en Pau Vidal, a Vilaweb, que sobre el conflicte lingüístic a Catalunya només n'haurien d'opinar els sociolingüistes. És a dir, els qui en saben. Hi estic força d'acord. Amb la sociolingüística passa com amb el canvi climàtic: tothom té la sensació que la seva opinió sobre la qüestió es mereix ser dita, escrita i escoltada. Tots ens sentim una mica Pilar Rahola, aquella opinadora que és capaç de discutir Stephen Hawking, fer una pausa breu i després pronosticar el futur de l'Islam. És una de les conseqüències de la cultura "tertuliana". Els blogs d'opinió també som una mica pilaraholians, tot sigui dit: és un dels riscos de la democratització i la universalització de la cultura, què hi farem.

Estic d'acord amb en Pau Vidal en això. I en poc més. Diu en Pau que la "imminent república catalana" haurà de decidir sobre quina és la llengua oficial del nou estat. Aquí ja no el veig massa encertat: a mi em fa l'efecte que la república catalana està molt verda, i no la veig abans de dos o tres-cents anys. Però no discutirem pas com si fóssim futuròlegs discrepants (o una horrorosa mescla, frankeinsteniana, de Pilar Rahola i Sandro Rey).

Com que no tinc formació en sociolingüística suficient, no el discutiré en aquests termes. Si des del punt de vista acadèmic cal dir que hi ha conflicte lingüístic a Catalunya, ho accepto. Però vet aquí que aquesta reedició del debat arrenca a partir d'una cosa com el manifest que ha publicat el col·lectiu Koiné. (Koiné: a pretensiosos ningú no els guanya. I a risc de fer el ridìcul, tampoc).

El col·lectiu (forjat al bressol de l'ANC) afirma que a la Catalunya-estat hi hauria d'haver una sola llengua oficial. Els Koiné són una mica pre-Gestapo en versió petita, a escala catalana i barrufetesca. El manifest el signen 250 intel·lectuals. "Intel·lectuals" (cosa que no sé què vol dir ni on es dóna aquest títol-categoria) entre els quals hi ha alguns sociolingüistes -com el propi Pau Vidal- però també molts d'altres que no pertanyen a la seva disciplina acadèmica. Hi ha l'ínclit intel·lectual omnipresent del règim, en Salvador Cardús -que no és ni sociolingüista ni filòleg, però sí que és un señorito de mierda, com deia en Juan Marsé.

No els va renyar, en Pau, als intromissos?

Llegeixo la llista de signadors del manifest i descobreixo que està ordenada jeràrquicament, escrupulosament. Es comença per les grans figures de la universitat i es va descendint, fins que al final hi ha admesos que són escriptors de gènere, pobres traductors i fins i tot mestres de primària, com en un acte de pietosa condescendència. No sabem si hi haurà república, però sabem que estarà severament ordenada. Per mi que al col·lectiu Koiné hi ha algun antic estalinista reciclat, perquè s'hi ensuma un tuf de nomenclatura. I un auguri de Gulag.

A partir d'aquí opino com a mestre de primària i com a escriptor discret. Em sento una mica autoritzat a fer-ho, però deixant clar qui sóc, i admetent la meva categoria, tan baixa com extra-sociolingüística. Oposito a deportat en un futur camp de reeducació catalanista per allà a la glacial plana de Lleida. M'imagino el Pau Vidal ben abrigat per les millors teles tèrmiques del Decathlon, fuetejant els mals catalans.

Li demanaria:

• un cop l'independentisme ha après que no és majoritari i que li cal ampliar la base social (fins i tot en Puigdemont ho dixit), sorprèn que decideixi fer-se antipàtic en qüestions tan sensibles com aquesta, sobre els usos lingüístics de les persones.
• als redactors i signants del manifest els convidaria a passar un dia per una escola catalana i pública qualsevol, a l'hora del pati (que no és una hora si no només mitja horeta: no els robaré massa temps de la seva àrdua activitat intel·lectual). Els diria que, com ja saben, a les escoles públiques catalanes hi ha una sola llengua vehicular i ensems oficial, i que a les aules només parlem en català (com si ja fóssim a la república delirada). I un cop dit això, que surtin al pati i parin la seva orella d'intel·lectual.
• als intel·lectuals del règim els convidaria a investigar què vol dir "immersió lingüística" a Suècia i a d'altres països nòrdics d'àmplia tradició democràtica i socialdemòcrata, perquè em temo que no en tenen ni idea.
• es pot legislar en contra de la vida? Es pot modificar la vida a cop de llei? Posareu un comissari lingüístic als catres per corregir els amants quan s'exclamin en castellà enmig de l'orgasme?
• com és que cap sociolingüista astut no ha comentat per què cada cop hi ha més novel·les catalanes que recorren al castellà en els diàlegs, quan necessiten dir la vida real dels carrers de Catalunya? Com és que en Juli Vallmitjana no ho va fer i nosaltres sí?
• em sorprèn que la majoria dels senyors i les senyores que signen el manifest Koiné hagin viscut (o tinguin coneixement) de les maniobres repressores del franquisme, que pretengueren substituir la llengua que parlaven les persones per la via d'imposar una llengua oficial. Què els ha ensenyat la història?.
• els ultramilionaris jugadors estrangers del FCBarcelona-Qatar han adoptat el castellà com a llengua vehicular, i s'han instal·lat a Pedralbes o a Sitges. Els immigrants pobres, pàries i sense papers s'han instal·lat als suburbis dels pobles i les ciutats, i han après que el castellà era la seva llengua de comunicació amb els autòctons. Què deu voler dir aquest fenomen "transversal"? Aquest fenomen es canvia per mitjà d'un decret?
• com és que la darrera gran novel·la en català sobre Barcelona és "La plaça del Diamant" i les següents són escrites en castellà per en Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Carmen Laforet?
• com s'explica que la literatura actual que descriu millor Catalunya es degui a catalans que s'expressen en castellà com Enrique Vila-Matas, Víctor del Árbol, Toni Hill, Jordi Ledesma, Carlos Zanón, etc? Són espanyolistes o franquistes o agents secrets de Ciudadanos?

Tal com el lector pacient, compassiu i atent haurà intuït, no sóc gaire partidari de la república catalana que ens volen imposar. I tampoc no sóc votant ni militant o simpatitzant del PP. Ni de Ciutadans. Ni tan sols del PSC. Sóc partidari de relaxar-se i de deixar que, en qüestions de llengua, la vida faci. En el meu temps lliure escric en la llengua en la qual em llegeixes, i a la meva vida laboral procuro que els infants parlin i escriguin bé en la mateixa llengua. És la meva feina, i m'hi deixo la pell per fer-la bé. Perquè el sou que em paguen surt dels fons públics. Però no sóc indiferent a la vida ni a la realitat.

Em preocupa més el conflicte de classe que el nacionalista, què hi farem. Em preocupa més el conflicte entre rics i pobres i em preocupa que hi hagi tants il·lustres cervells disposats a legislar, tot reprimint, sobre les paraules que diem. Em sap greu i em dol. I alhora m'entendreix aquesta cosa tan humana. M'imagino les autoritats de l'imperi romà i els reietons ibèrics pugnant per imposar, defensar, reprimir o castigar la llengua dels súbdits. I al final, ni llatí ni ibèric: una mescla joiosament autogestionada pels parlants. Pobre Pau Vidal i la seva colla d'intel·lectuals decadents! Som esdeveniments en el temps i res més. I res més.

La naturalesa és més bonica que la cultura, perquè no té intel·lectuals que la regulin.

Si jo fos independentista procuraria fer amics i guanyar partidaris explicant que farem un país tolerant, democràtic, culte, social, plural. Me'n guardaria prou d'amenaçar amb legislacions sobre la "llengua oficial" (i mira que sona endimoniadament nefast això de "llengua oficial", carai!). Però en fi, vosaltres sou els acadèmics i els experts. Vosaltres en sabeu més que jo i que déu.