Eduard Márquez o el criteri

L'Eduard i jo no ens coneixem en persona. He de dir, en descrèdit meu, que el vaig descobrir per una pel·li: Febrer, que està basada en la novel·la "Cinc nits de febrer" (Quaderns crema, 2000). La pel·li és bona i em va dur a llegir la novel·la. Després vaig descobrir que havia publicat poesia, narració breu i novel·la infantil/juvenil. En curriculums com aquest ens hi reconeixem uns quants, és clar. Més enllà de les coincidències hi ha un procés, una evolució, una inquietud en els quals també m'hi puc reconèixer.

Actualment, Márquez parla de literatura i recomana lectures en un programa de ràdio, el divendres. M'imagino que també fa altres coses. Que desconec. Les seves recomanacions les penja en una "xarxa social". El segueixo atentament, perquè li trobo dues virtuts: quan parla de llibres que he llegit hi estic d'acord. Quan parla de llibres que no he llegit, sé que me'n puc refiar.

Márquez té allò tan difícil, allò cada cop més rar: criteri propi. Criteri propi vol dir capacitat de pensar per sí mateix, lliure de modes, amiguismes, novetats editorials. La tria de llibres està elaborada amb criteri literari i pensada per als lectors que demanen litaratura quan es posen a llegir.

En conseqüència, en Márquez no desvetlla simpaties. Fa poc he llegit algun retret: què li passa a en Márquez? a aquest home no li agrada res dels seus congèneres/compatriotes contemporanis? Desconec en Márquez però l'entenc. Jo també estic força decebut dels meus contemporanis. No tan sols perquè confonen la novel·la adulta amb el relat d'aventuretes per a alumnes d'ESO, si no per l'aspecte d'haver nascut sense àvia. Una immensa falta de vergonya els fa tan insofribles que m'inclinen a la tendresa. "Acabo d'escriure la meva millor novel·la", diu un. "Passar-s'ho pipa escrivint" (sic), fa un altre. Aquesta sintaxi no és voluntàriament lamentable, si no que s'ajusta a l'estil que el Facebook exigeix (o recomana). Em pregunto si el fuster diu res de semblant -públicament- quan acaba de fer una motllura, o l'orfebre unes arracades.

Fa mesos, un Márquez enfadat va escriure sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida amb dignitat com a escriptor. Entre les reaccions que vaig poder llegir al text de Márquez hi predominava la condescedència irònica, la infinita conyeta catalana. Ens agrada ser una cultura regional perquè ens sentim més còmodes i més segurs vivint dintre de la colla, agermanats al foc de camp. Que sigui impossible viure de la literatura en català té una explicació lògica: som un país molt petit i escassament lector, com tots els països de tradició catòlica. Però també té una conseqüència nefasta: el compromís de l'escriptor amb la seva obra és molt minso.

Al text d'en Márquez li hauria afegit això, la falta de lectors. En la darrera dècada el nombre d'escriptors (i d'editorials) es deu haver multiplicat per quatre o per cinc. Però aquest creixement no va acompanyat de l'increment de lectors equivalent. Sobre aquest fenomen podríem debatre. Hi ha hipòtesis diverses. En tot cas, la situació exigeix més que mai la presència de la crítica i de l'anàlisi. I resulta que no hi és.

I també hi ha un altre fenomen sobre el qual no sabria debatre perquè no en sé prou. L'augment de les publicacions no es tradueix en una millora de la qualitat literària, i això que no es vol dir -per por de perdre uns quants amics del facebook- és un dels nuclis de la qüestió. En la meva opinió, la qualitat literària de la producció catalana està en declivi, i em fa l'efecte que la corva és capa cop més descendent, fins a fer-se vertiginosa. Contradient les lleis del mercat lliure i de la competència, allò que es pretén no és el text literari de qualitat si no la reivindicació de l'entreniment facilet, l'aventi, el protagonista simpàtic que és un trassumpte de l'autor, la renúncia a la profunditat, el gust per agradar ajustant-se als valors de la deplorable classe mitjana (que deia l'Aldous Huxley).

Si continuo per aquest corriol no tan sols perdré amistats virtuals si no que guanyaré algun enemic real. I a més a més em repetiré en allò de què la falta de crítica seriosa i d'assaig ens està abocant a ser, definitivament, una cultura de tercera categoria.

Abans, quan ens sabíem un país petit, brut i ignorant, miràvem què feien enllà i ens hi esforçàvem. Ara que ens creiem superiors i autosuficients hem tancat les finestres, ens mirem el melic i cobrim de "likes" el melic del veí, en el benentès que ell ens respondrà de la mateixa manera. Entre nosaltres, perquè som collonuts. Per això necessitem l'Eduard Márquez, algú que manté la finestra oberta i la mirada clara.