Haneke i la psicopatia

Un dels protagonistes, amb la imatge del calze sagrat a l'ombra

Veure un film d'en Michael Haneke sis anys després de la seva estrena explica l'interès que sento per les novetats. Malgrat ser un admirador irracional del cinema del director austríac, m'he sabut esperar fins que ha arribat el moment. Els fenòmens ens arriben quan ens han d'arribar. Fa sis anys és probable que m'hagués impressionat molt, però menys.

Haneke construeix a La cinta blanca un film sobre la infantesa, i sobre la infantesa del mal. La resposta a la qüestió sobre si l'home és bo per naturalesa o bé és la societat qui el perverteix queda força ben explicada. La resposta bona és la complexa, com sempre: una mica de cada. Com que els homes no tan sols viuen en societat, si no que ells la construeixen amb els seus actes, és impossible aïllar el mal. Haneke no tan sols tracta l'espectador d'intel·ligent si no que el qüestiona i el fa dubtar.

Només ens trobem en el dubte. És la incertesa allò que ens fa humans. És quan rellisques que et fas humà, quan perds l'equilibri.

En tota l'obra de l'austríac genial (i mira que n'hi ha poquets, d'aquests) hi ha un treball seriós, agut i profund sobre el mal: ha explorat les seves expressions, els impulsos, les raons. I en aquest cas, la gènesi.

Filmada en un blanc i negre auster que remet als grans mestres (el Dreyer de Dies irae, per exemple), La cinta blanca surt a la recerca de les millors obres del cinema sobre la psicopatia. Hi ha referències a The Bad Seed, l'obra mestra de Mervyn Le Roy de 1956 i també a la parella de psicòpates de llibre Judd i Arthur, de la fascinant Compulsion (1959) d'en Fleischer. Vist des de la perspectiva dels clàssics, les aproximacions recents al cinema sobre psicòpates (posem per cas "Seven", d'en Fincher) semblen exercicis d'un alumne de l'ESO.

La crucifixió, segons sant Michael Haneke

Per tractar del nazisme, a Haneke no se li ha acudit res millor que anar a trobar com eren els alemanys que van votar Hitler uns quants anys enrere, quan eren (només) nens i nenes. Nenes i nens que creixien en una societat profundament malalta, en un món tancat de repressió i odi, posseït per una idea de puresa diabòlicament inassolible, en una estructura feudal. Nenes i nens que preparaven el futur tenebrós i la crema del Reichstag, que preconcebien Dachau.

Allò que més inquieta del nazisme no és la figura de Hitler, si no l'entorn que el va permetre i els ciutadans que el van dur al poder amb els seus vots i la seva fe encegada. Els mateixos que no van veure res: ni deportacions ni exterminis. A La cinta blanca, Haneke explica com eren aquests ciutadans quan tenien dotze anys, i aquí rau la genialitat de l'artista.

Avui, Europa és de nou un territori angoixant. Que nosaltres veiem i callem mentre es creen camps de presoners només és una de les moltes qüestions angoixants. N'hi ha d'altres: el clima nacionalista a molts països (incloent-hi Catalunya), l'ascens de la xenofòbia, la refeudalització després de la liquidació del contracte social, la refundació del populisme, la celebració de la ignorància i de la cultura de l'entreteniment, la banalització del mal.

L'Europa d'avui s'assembla a l'Europa que explica Zweig a "El món d'ahir", i Haneke hi afegeix que nosaltres podríem ser els nens i les nenes que van dur els psicòpates al poder. Amb l'agreujant que ja no som ni nenes ni nens. Còmplices a l'espera del judici. Si Déu existís...

A "La cinta blanca", l'únic personatge que diu (i endevina) el futur du un premonitori vestit de ratlles.