Si tens la mala sort d'haver nascut a Catalunya amb sensibilitat anarco-sòcio-comunista, tens tres dates que et cal assenyalar amb negre intens al calendari: el dia que van matar Puig Antich amb la complicitat silenciosa de l'intel·lectualitat catalana, el dia de la caiguda del mur de Berlin i el dia que l'Anna Gabriel va votar a favor d'investir Carles Puigdemont perquè ens faci de presidentet.
Si ets del temps en què als cinemes hi passaven cinema enlloc de pel·lis, la data nefasta és el 29 de desembre de 1986, que és el dia en què va morir el darrer mestre de la cinematografia, l'Andrei Tarkovsky. De les 7 cintes que va filmar, 6 d'elles em semblen el millor argument per defensar que el cinema és art. I no entreteniment, com diuen els carallots i els entretenidors.
Tarkovsky ha estat citat, homenatjat i plagiat infinitat de vegades. Com més coneixes la seva obra més comprens quants seguidors té, quants analistes, quants aspirants a deixeble. Fins i tot en produccions febles, comercials i banals, el realitzador han volgut acostar-se al mestre i li ha copiat un pla, una seqüència, una idea. Lars von Trier ha tingut sempre la dignitat de parlar-ne i d'explicar-ho. I diu, -més o menys: que sense Tarkovsky no hi ha von Trier. Sense problemes: és de ben parit ser agraït. I tant.
Tota l'obra de l'Andrei té l'aspecte commovedor i delicat d'un testament estètic (l'estètica és allò que hi darrere de l'ètica). Com si hagués volgut garantir des del principi que res no és en va. Que tot roman per la mateixa raó que tot se'n va. T'estremeixes quan saps que "La infantesa d'Ivan" està rodada quan té 30 anys. I "Nostàlgia" als 51, edat en què avui trobem infinitat d'adolescències prorrogades, algunes de les quals dirigeixen els destins de la pàtria. Jo en tinc 51 avui, i entenc la Nostàlgia de Tarkovsky de tal manera que se'm fa tan dolorosa que no puc mirar-la. Si me la miro, em moriré.
El cineasta mexicà González Iñárritu ha dut "The Revenant" al món i als premis "òscars", que és aquell ninotet daurat com un angelet barroc i que recorda vagament Cristiano Ronaldo amb una espasa entre mans i el cap rapat. No sé si l'Iñárritu ha explicat que ha plagiat/homenatjat Tarkovsky entre 8 i 17 vegades (depèn del crític que et miris).
En qualsevol cas em sento molt feliç de saber que el meu cineasta preferit és viu. I que l'hagi ressuscitat un director mexicà m'alegra molt, perquè quan penso en Mèxic penso en Luis Buñuel. Ara repenso el títol de la cinta (The Revenant) i me n'adono que és un bon títol, un títol polisèmic.
El video que explica tot això és aquest:
aquest mexicà és un plasta cinematogràfic, no fotem, poc té a veure amb Tarkovsky.
ResponElimina