Les cançons dels dorments, Layla Martínez

"La sequía había comenzado en el cruel año de 1807, que sería recordado por tener tres inviernos consecutivos. Tres inviernos largos como los dedos de los profetas que se acarician el interior de las mejillas, como las barbas de los carpinteros que fabrican cadalsos resistentes a las epidemias de tristeza propagadas por las autoridades estatales. En ninguno de los inviernos llovió. Ni siquiera cuando las abejas comenzaron a salir de la boca de las muchachas que habían enfermado recientemente (...)".

(Fa molts anys vaig deixar de llegir la poesia dels meus contemporanis perquè cada cop em costava més. En els millors dels casos tan sols hi veia jocs de paraules lleugerament enginyosos, una mena de variacions sobre tòpics gastats, sentimentalisme i emocionalisme sense cap versemblança, repeticions, buidor i rodolins: cap necessitat de transmetre, cap intent de comunicar-se. Però llavors vaig descobrir una autora madrilenya nascuda el 1987, que acabava de publicar "El libro de la crueldad").

Las canciones de los durmientes és el segon volum de prosa poètica de Layla Martínez que llegeixo. Editat per La Garúa (Santa Coloma de Gramenet, 2015), és un llibre de cent pàgines exactes. Cent pàgines d'una poesia que parla de la bellesa més dolorosa, del món de la tenebra lluminosa, dels àngels caiguts i dels que sembla que estan caient, de la malaltia i de la mort més reveladores.

El primer volum, El libro de la crueldad (La vida rima, Madrid, 2012) era ple de suggeriments i d'insinuacions que vaig provar de ressenyar fa dos anys i que ara es confirmen, com en una profecia terrible: el món de l'autora avança imparable i es continua construint a sí mateix, i adquireix allò tan màgic, tan especial i tan únic: la veu pròpia. Una veu que es narra a sí mateixa, que és ella mateixa sense necessitat de referents. Com en un mite o en una al·legoria.

Mai no podrem decidir què fa que un poema sigui tan sols un bon poema o una obra d'art, perquè trepitgem un territori on tot és ombra, incertesa, misteri intangible. Però sens dubte la capacitat per ser inconfusible hi té alguna cosa a veure: quan escoltem una peça de Bach sabem que només ell la podia haver composat i no hi ha dubtes, mai no el confondríem amb cap altre músic.

El llibre comença amb un dels millors pròlegs que he llegit mai, de la mà de Francisco Jota-Pérez, autor que desconec, i que té la virtut d'introduir el lector en aquest món de la bellesa radical, on la comunicació esdevé més real que les paraules impreses:

"un viejo sabio africano, respondiendo a la pregunta sobre la razón de las escarificaciones (la técnica de automutilación ritual consistente en la producción de cicatrices decorativas medienate precisos cortes y quemaduras en la piel) afirmó: lo hacemos porque esto demuestra que somos seres humanos. Porque podemos".

L'obra de Layla Martínez s'organitza en quatre capítols com els quatre evangelis: El lugar, compost per tretze textos breus que presenten els personatges del món del llibre; Los que caminan sobre la tierra, disset relats com somnis en què aprenem qui són els habitants d'aquesta dimensió llunyana i propera; Los que vuelan sobre la tierra, el catàleg dels nou àngels que ens sobrevolen i finalment Los que duermen bajo la tierra, en què la veu que parla és la dels morts.

Moriréis y aprenderéis el lenguaje de los muertos.

La lectura equival a un viatge endins i amunt i avall tot alhora, un camí que transita a través de les quatre portes que se'ns van obrint en silenci enmig de la tenebra. Els escenaris i les figures són cruels i espantosos, però sempre avancem en la direcció d'allò que és bell, d'una bellesa última i malvada que tan sols intuïm, de vegades, en els somnis o en la contemplació de certs esdeveniments que tenen a veure amb les flors, els insectes i la destrucció.

Per a un lector de cinquanta anys, la lectura de Layla Martínez no és tan sols una trobada amb la poesia més creïble si no també un consol: saber que és una autora tan jove vol dir que no hem fet les coses malament del tot, que hem transmès alguna cosa i que el testimoni s'ha traspassat als qui ens venen al darrere.

Si a tot això li afegim el petit coneixement que tinc de Layla, de la qui en tinc retalls d'informació a través de la seva activitat a les xarxes, puc estar content. Layla Martínez és l'editora de Antipersona, un projecte de literatura radical i necessària, una analista aguda dels fenòmens socials i culturals i una persona amb idees clares, personals i poderoses pel què fa a la realitat (i a la irrealitat).

_____________
A través del blog de l'autora es pot escoltar el què ella anomena la BSO de Las canciones de los durmientes: la música que escoltava mentre escrivia. Es pot escoltar clicant AQUÍ. A mi em sembla una informació rellevant i molt suggerent.