El Front Popular vs. el Front Nacional

Deu ser veritat que la història és cíclica, i que tota esperança de progrés evolutiu està perduda. O potser allò que ens passa és que després del llarg periode de franquisme+pujolisme (que tenen més similituds que diferències) el país es troba, de nou al punt de partida, allà on va quedar la història suspesa per l'aixecament militar del feixisme i l'església.

Així entenc que ara ens trobem en una cojuntura que recorda molt la dels principis dels anys trenta del segle passat, quan es va organitzar un front popular, única formula capaç de vèncer el front nacional.

Els resultats de les eleccions municipals dibuixen un mapa sociològic que per fi és interessant per als contemporanis, i on podem imaginar l'arribada de les transformacions ajornades durant més de set dècades. El repartiment de vots a Catalunya, analitzat des de l'òptica esquerra-dreta trenquen dubtes i canvien majories: per primer cop en molts anys, els electors del país han apostat per la transformació.

El missatge que han rebut els partits i les organitzacions de l'esquerra és que, malgrat la fragmentació endèmica i lògica que els caracteritza, la unió els permet assolir enormes espais del poder institucional. Uns espais que, finalment, podrien plantar cara als poders fàctics i econòmics. Els resultats de les eleccions ens permeten pensar una mica més enllà: a banda de continuar decidint on compro, què menjo i quins models socioeconòmics afavoreixo amb la meva praxi quotidiana, ara puc pensar en influir en altres cercles.

A Catalunya, però, el factor sobiranista-independentista ha introduït un element nou que planteja una major complexitat, i que possiblement mostrarà més tensions que mai. En primer lloc, perquè la dreta nacionalista provarà de segrestar el debat en els seus termes: negar l'existència de l'eix esquerra-dreta per assajar coalicions de signe nacional. Però a mi em sembla evident que la sociologia ha variat a gran velocitat, i que les prioritats són unes altres. Tan sols així s'entén la distribució del vot que ha permès a la proposta de Barcelona en Comú arrabassar el poder a Convergència amb tanta potència i sobretot amb tanta elegància: sense pressupost, sense disposar d'espais de poder, sense caure en els paranys que li plantejaven ERC o CiU i Ciudadanos.

Ada Colau i el seu equip han tingut l'habilitat magistral d'evitar la qüestió "nacional" on se'ls volia arrossegar com qui et du a un fangar: la coalició de grups que formen Bcn en Comú s'ha situat en el màxim respecte possible pel "dret a decidir", ja que és una organització que inclou tots els sentiments a aquest respecte, perquè té una prioritat que és el factor social: pobresa, justícia, igualtat, equitat.

I els electors han decidit: que els catalans podem viure en qualsevol estat i fins i tot en un estat català, però que sense canvi social no val la pena canviar d'estat. Colau ho ha formulat com jo ho penso: ens podem sumar al canvi nacional "depèn de qui el lideri". (I jo diria que aquesta frase dita gairebé com si res és la clau de tot: si el "procés" està liderat per CiU i ERC, amb mi que no hi comptin).

Em resulta comprensible la postura de les CUP, que sempre han relacionat els objectius de l'alliberament social i el nacional: sobre la qüestió hi ha una bona colla d'exemples en la història del segle XX, així com una bibliografia extensa que arrenca de les idees de Lenin, que ho va formular amb arguments que continuen tenint valor. Allò que no comprenc és que, davant la disjuntiva tramposa de prioritzar un objectiu per respondre a les demandes dels ciutadans (evito parlar de "poble" tant com puc), hagin optat per presentar-se al marge d'una coalició més gran. Jo diria que no han recollit el nombre de vots que esperaven i són conscients que cal avançar en aquest front popular que és la demanda majoritària dels municipis.

Als anys trenta del segle passat es va viure una situació gairebé idèntica (espero que els historiadors hi estiguin més o menys d'acord), i tothom sap quina opció va caldre prendre, finalment. Si hom és procliu a les especulacions (que vol dir jugar amb els miralls) es pot entretenir a pensar quines de les sigles de llavors equivalen a les d'ara. L'ERC dels anys trenta no equival a l'ERC actual. La Lliga Regionalista és evidentment Convergència. Aquestes són les úniques certeses si juguem a les equivalències. Però qui seria el Partit Socialista? I el Psuc? I el Poum? On seria la Fai i què diria Durruti?

Me n'alegro de viure temps interessants malgrat el proverbi xinès que diu "demana no viure en temps interessants". I posats a jugar amb frases fetes, ara me n'adono que puc afirmar: no hi ha res més semblant a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista català de dretes.

No obstant els meus dubtes, sembla que hi ha esperança de constituir el front popular: http://www.eldiario.es/catalunya/politica/Colau-izquierdas-catalanas-confluencia-Generalitat_0_391961826.html