Alfred Bosch i les ficcions de l'estrany

La fotografia que encapçala el text prové d'un blog oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya: no està manipulada ni és obra d'un mitjà enemic. I no obstant això, provoca inquietud en l'ull que mira. Transmet una estranyesa que provaré d'explicar.

Hi ha quelcom en els gestos que sembla fals, impostat en excés. De fet, si es mira durant més d'un minut, hom podria formular la hipòtesi que el fotògraf ha retratat dues estàtues del Museu de Cera. És probable que les persones retratades em resultin estranyes en qualsevol fotografia i circumstància, perquè tot en ells em resulta estrany i potser es deu a una predisposició psicològica. De vegades em demano com va arribar el senyor Juanjo Puigcorbé a una candidatura política com a número dos. M'ho demano uns quants cops fins que de sobte imagino, com qui entreveu imatges al besllum, una història:

Imagino els llargs hiverns madrilenys del diputat Bosch, perdut pels carrers del centre de la vil·la, potser a la recerca de catalans trasplantats com ara ell. O tal vegada tan sols buscant una cafeteria tranquil·la i una mica senyorial. Com en un conte de Gògol. Intueixo aquells carrers cèntrics de les tasques i la figura del diputat que avança amb el mentó alçat cap a una solitud còsmica. Finalment, els peus el duen fins a un salonet luxós de butaques entapissades de vellut magrana on tertuliegen entre wiskis gent ociosa i adinerada. Hi ha d'altres diputats d'altres províncies, artistes de varietats jubilats i algun promotor dels toros, madams retirades per empresaris ramaders, dos antics premis Planeta (en taules diferents), una pitonissa, un vell cantant melòdic amb pròtesi de maluc acompanyat per una jove, a qui li està prometent un programa a TeleMadrid.

És sens dubte aquí, en un succedani tardà i decadent del mític Café Gijón on l'Alfred i en Juanjo es troben, una nit d'hivern en què tres gats, cinc coloms i un parell de rodamons sense casa troben la mort damunt les llambordes glaçades de la Plaza Mayor.
-Ep, tu eres aquel... tu ets... català!
-Soy Juanjo. Y tu eres...?
-El de l'Orgia! Ets el protagonista de... Sóc el diputat Bosch. No m'has vist, avui, a la tele? Avui he pujat a l'estrada...

Després d'uns minuts de temptatives i vacil·lacions com entre dos ex-mascles alfa tocats pel temps i la tramuntana, el diputat diu:
-Pago jo la propera ronda, què collons!

I uns minuts més tard, l'actor desvagat imagina entre boires una nova vida com a regidor de no-sé-què a l'antiga ciutat que odiava i prova d'oblidar, la dels provincians vora el mar. Perquè, si no va errat, és això el que li acaba de proposar el diputat. Potser caldria fer el recompte de wiskis, però tot just quan ho acaba de pensar se n'oblida. Tornar a la ciutat seria com una venjança recargolada, però una venjança freda, això sí. Tal com dicten els cànons de les venjances. Com qui accepta un paper estrany en una pel·lícula que no acaba d'entendre, de Luis Buñuel amb guió de Jean-Claude Carrière, l'actor li diu que sí al diputat.
-Saps que tens un aire com de Dalí? deixa caure el diputat mentre fa espetegar els dits en la direcció del mostrador i fa una "V" que no vol dir "victòria" si no "dos wiskis més".

L'endemà, vora les onze de mig matí, quan el diputat es desvetlla tarda quatre minuts a sortir del llit de l'hotelet: és el temps que passa discernint si la conversa amb l'actor que li envia un racó del cervell prové de la memòria o del somni. Quan li arriba el fragment de conversa en què li ofereix el càrrec de regidor de cultura, el diputat empassa una salivera atepeïda amb ecos amargants del wiski car fermentat a les genives. Li caldrà acceptar que és un record de la vida real. Ni un somni ni una novel·la de les que ja no escriu, perquè un dia va comprendre que no era Gore Vidal si no una mena d'escriptor per encàrrec de sí mateix.

Tres dies més tard el diputat telefona al secretari general del partit. Li ho ha d'explicar. Durant aquests tres dies ha passat del penediment a la recerca atabalada del valor, i s'ha preparat un discurs ben travat que hauria de convèncer el lider: ho plantejaré com una idea arrauxada però genial, un candidat mediàtic que arrossegarà milers de vots, un impacte a la premsa, una campanya poderosa, un cop d'efecte, una metàfora del nou país... (a darrera hora esborra mentalment la mencio del "nou país" perquè comprèn que un vell actor decadent no encaixa en el concepte).

El secretari general arrufa el nas mentre para l'orella a la trucada del diputat a Madrid. Sent com li retorna el tremolor de la veu que el traeix de tant en tant. Li costa uns minuts posar un rostre als mots "Juanjo" i "Puigcorbé", però quan ho aconsegueix se sent atenallat pel silenci. El diputat a Madrid copsa la fredor a l'orella. Llavors passa al pla B i s'arrenca amb improvisats elogis a l'actor, ara un pèl caòtics i desordenats, perquè hi ha dones que li diuen que quan es posa caòtic fa gràcia i està més seductor que mai.

El secretari general manté un silenci glacial que remet a Stalin i a Rajoy, i amb la mà lliure consulta el google. Clica a "imatges" i contempla la mitja meleneta de l'actor del qual li parlen, una mitja meleneta que ha traspassat les dècades i els eons com si fos presa d'un estilista zombificat. (Una mitja meleneta que recorda la mitja meleneta d'en Portabella, el candidat sacrificat a l'altar de la regeneració).

Al lider i secretari general se li acuden moltes coses per dir-li a aquest diputat estrany que va enviar a Madrid, però recorda que ell fa de secretari general perquè és la figura de consens i de pacte que encara manté força estables les costures del partit. Mormola alguna cosa així com ara:
-D'acord. Ho pensarem.

Usa el plural protector, tot i que no sap qui li farà el plural. No pas l'Oriol Amorós ni cap dels qui anaven a les llistes del partit per la circumscripció de Barcelona -històricament- i que han estat acomiadats a través de les notes de premsa. Es mira el rellotge i veu que és tard. Ja ho pensaré demà, pensa. És l'hora de posar els nens a dormir.

Mentre avança pel corredor cap a la cambra dels plançons decideix que avui no els explicarà "La caputxeta catalana i el llop espanyol" si no "El vestit nou de l'emperador". Els hauria de dir que ell fou dels qui van callar i no li van dir a l'emperador que anava nu, però no ho farà. Potser un altre dia, més endavant. Potser quan decideixi anar-se'n a viure a un país llunyà i tropical com ara Madagascar. Tan de bo els fills siguin capaços de dir "l'emperador va nu" quan els arribi l'ocasió.